Narcissus - Gyula Benczúr
Narcís - G. Benczúr

Hi ha cançons que suggereixen desesperació, hi ha cançons desesperades i després hi ha Du liebst mich nicht, un dels lieder més inusuals del catàleg enorme de Schubert. El poema és d'August von Platen, un poeta un any més gran que Schubert que també va morir jove, als 39 anys; com passava sovint, el compositor va conèixer la seva poesia a través d'un amic comú, Franz von Bruchmann.

El gener de 1821, Bruchmann va fer una escapada a Erlangen per assistir a un curs a la universitat de la ciutat; va ser literalment una escapada, perquè en aquell moment els estudiants universitaris tenien els moviments restringits i estava prohibit que un d'austríac com era Bruchmann anés a una universitat alemanya, no fos cas que les idees circulessin. Allà, el jove va fer amistat amb Platen, i quan va tornar a Viena el març duia a l'equipatge un exemplar dedicat de Ghaselen, el primer volum de poesia del poeta que es publicava. Bruchmann havia parlat a Platen de Schubert, havia compartit amb ell, també aficionat a la música, algunes partitures, i li havia promès que miraria d'aconseguir que s'inspirés en les seves poesies per compondre algun lied. Un any després li enviava una còpia de Die Liebe hat gelogen, i a l'estiu li escrivia que hi havia una segona cançó amb poema seu, Du liebst mich nicht. És una pena que ja no hi hagués una tercera, perquè aquestes dues són precioses, però almenys tenim el consol que Brahms s'hi va posar alguna dècada després.

Amb Ghaselen, Platen s'afegia al corrent orientalista en voga a l'època; aquesta col·lecció es publicava dos anys després que el West-östlicher Divan de Goethe i uns mesos abans que Östliche Rosen de Friedrich Rúckert. Els poemes seguien en forma i esperit el gazal, un gènere poètic que com a oients identifiquem per la repetició d'una frase. Penseu, per exemple, en Sei mir gegrüßt, que Schubert compondria a finals d'aquell 1822 amb un poema de Rückert.

En el nostre cas, en un poema de deu versos, el poeta repeteix sis vegades la frase Du liebst mich nicht [No m'estimes], així que no calen gaires explicacions sobre el que diu el poema: la veu poètica no se'n sap avenir que l'altre li hagi dit que no l'estima. Perquè no és una sospita, ni un pressentiment: l'altre li ho ha dit amb totes les lletres. Aquesta seria la primera part del poema, mentre que a la segona, la veu poètica es pregunta com serà ara la seva vida (o si paga la pena de viure-la)

Quan un compositor posa música a un poema, aquest, d'alguna manera, "desapareix". És a dir, coneixem el poema a través de la cançó, per tant lligat a la música, i ens perdem la nostra primera impressió a soles amb el poema. No sé quina impressió m'hauria fet si l'hagués llegit en un llibre, però la desesperació que transmet la música és gran. El lied és durchkomponiert, i sentim com va variant i avançant a mesura que passen els versos, però la variació és lenta. El canvi més important el sentim als quatre últims versos, a les preguntes, on les notes de la línia vocal són més curtes i tot plegat sona més agitat. Schubert repeteix aquesta estrofa musical i a més afegeix alguns "Du liebst mich nicht" al llarg del poema, de manera que aquesta frase és omnipresent, sempre igual i sempre diferent, amb l'accent que recau sobre un o l'altre pronom (què és més important, el tu o el jo?)

Uns mesos després de publicar-se la cançó el 1826, va aparèixer a un diari musical de Leipzig una ressenya de l'opus 59, on estava inclosa. L'autor parlava amb admiració de Schubert i deia que fins i tot els més crítics havien d'admetre que a les seves cançons hi havia "esperit i vida"; ell, al seu torn, els concedia que les seves harmonies eren de vegades "rebuscades i artificioses", i que "especialment, modulava d'una manera tan estranya i sovint tan inesperadament cap a les regions més allunyades com cap altre compositor sobre la capa de la terra, almenys en cançons i altres petites peces vocals". Llavors es referia a la primera cançó de l'opus, Du liebst mich nicht, i deia que si bé "la melodia era curta i senzilla, l'harmonia pràcticament recorria tots els tons de l'escala, sovint amb només dos canvis d'acord entre un extrem i l'altre." Acabava dient, però, que, ben interpretada, la cançó deia "alguna cosa, i alguna cosa amb sentit".

Quan escolteu el lied, fixeu-vos que a partir del tercer vers sentim els acords molt plens que varien contínuament, com diu el crític; si mirem la partitura, veiem que hi ha un munt d'alteracions que de ben segur devien intimidar molts pianistes aficionats, que eren els destinataris de la publicació. Penso que el crític era conscient del que es podia esperar d'una interpretació domèstica i de com aquest lied, especialment, necessitava un pianista amb bon nivell perquè la música cobrés tot el sentit. Nosaltres sentim aquestes obres interpretades per músics professionals, i m'agrada especialment el contrast entre una línia vocal que pot semblar fins i tot entotsolada i una harmonia tan inconstant, que és la que ens diu com està de torbada la veu poètica.

Schubert sorprèn sovint per la seva sagacitat quan interpreta els poemes. Va captar el tarannà del poeta només a partir dels versos? Bruchmann sabia coses de Platen i les va compartir amb ell? Com us vaig explicar fa un temps, Platen era homosexual en un temps que era particularment difícil ser-ho, i qualsevol obstacle que sorgís en una relació era condicionada per aquesta circumstància. Potser Schubert ho sabia a través de Bruchmann, o potser ho va deduir a partir d'un detall que en aquella època no se li escapava a ningú amb formació: als dos últims versos, el poema parla de la rosa i el gessamí, dues flors habituals en la literatura àrab i persa, i parla també del narcís, una flor que simbolitza la bellesa masculina. Potser Schubert ho va tenir present quan componia la cançó, potser no.

Dels enregistraments disponibles, n'he triat un que em sembla magistral, el de Dietrich Fischer-Dieskau i Gerald Moore; el baríton canta amb una relativa contenció que no resta ni gota a la desesperació que us parlava al començament. Fixeu-vos en la infinitat de matisos que se senten a les frases Du liebst mich nicht; em fa la sensació que si hagués hagut de cantar-la deu vegades més, hauria trobat igualment la manera de fer-les totes diferents.

 

Du liebst mich nicht

Mein Herz ist zerrissen, du liebst mich nicht!
Du ließest mich′s wissen, du liebst mich nicht!
Wiewohl ich dir flehend und werbend erschien,
Und liebesbeflissen, du liebst mich nicht!
Du hast es gesprochen, mit Worten gesagt,
Mit allzugewissen, du liebst mich nicht!
So soll ich die Sterne, so soll ich den Mond,
Die Sonne vermissen? du liebst mich nicht!
Was blüht mir die Rose? was blüht der Jasmin?
Was blühn die Narzissen? du liebst mich nicht!

El meu cor està esquinçat, no m'estimes!
M'ho has fet avinent, no m'estimes!
Tot i que vaig venir a tu suplicant i insistint,
i desbordant d'amor, no m'estimés!
Has parlat, ho has dit amb paraules,
amb tot coneixement, no m'estimes!
Hauré de renunciar als estels,
a la lluna, al sol? No m'estimes!
Què se me'n dona, si floreixen la rosa i el gessamí?
Què se me'n dona, si floreix el narcís? No m'estimes!

 

Articles relacionats

Afegir comentari

Comentaris

  • No s'han trobat comentaris

Cartell Schubertiada 2021

Vols rebre setmanalment les actualitzacions de Liederabend?

Please enable the javascript to submit this form

LIFE Victoria Primavera 2021

Hem parlat dels compositors...

i dels poetes...

Han cantat...

i els han acompanyat...

Sèries

Les deu cançons més tristes
serie tristes
Les deu cançons més feliçes
serie felices
Deu cançons amb cuques
serie cuques
Cançons de Wilhelm Meister
serie Wilhelm
Lied goes pop
serie pop
Abecedari Liederabend
serie abecedari
El Màster en Lied de l'ESMUC ens visita
serie esmuc

Utilitzem cookies per millorar la nostra web i la teva experiència de navegació Llegir més

Accepto