The music lesson - Frederic Leighton
La lliçó de música - F. Leighton

Fa uns dies parlava amb un altre tuitaire sobre si calia o no un nou enregistrament de La bella molinera; el meu interlocutor feia servir els expressius hashtags #renovacioderepertori i #nohihamesrepertori?, i es preguntava si encara s'hi podia trobar res de nou. El meu parer és que sí, que a La bella molinera s'hi descobreixen coses noves a cada bona interpretació. Una de les coses que defineixen els clàssics és la seva intemporalitat; sempre són nous, sempre són vigents, i sempre se'n poden aprendre coses.

Però mentre que per rellegir una novel·la no ens calen intermediaris, la música necessita d'intèrprets. És cert que Die schöne Müllerin s'ha enregistrat un munt de vegades, i que en la discografia podem trobar-hi excel·lents versions; llavors, per què penso que no fan nosa els nous enregistraments? Un motiu és que la forma d'interpretar el lied (com qualsevol altre gènere) evoluciona; escoltem els enregistraments d'abans de la Segona Guerra Mundial i ens adonem que són diferents dels dels anys 50 o 60, que també són diferents dels actuals. Llavors, per què no hauríem de gaudir igualment (i conservar per a la posteritat) la manera en què un clàssic del segle XIX s'entén al segle XXI? No totes les interpretacions actuals són bones, com no ho han estat a cap època, però cada oient sabrà triar les que més li interessin. I si parlem d'enregistraments, els mitjans tècnics també evolucionen; hi ha interpretacions de pre-guerra que el piano és poc més que una intuïció, les veus dels cantants pateixen les retallades de les freqüències més agudes i els oients patim el soroll de fregit. Dècades després, la tendència era, massa vegades, deixar el piano en segon pla, no fos cas que ens distragués de la veu. Avui dia, és més senzill gaudir d'un bon enregistrament des del punt de vista tècnic.

El tuitaire també expressava la mandra que li feia la fórmula "cantant jove i guapo + repertori conegut + discogràfica potent". Ah, aquí ja entren en joc altres factors. La joventut es passa amb l'edat i la bellesa és opinable, però és ben cert que les discogràfiques sempre han explotat l'atractiu físic dels intèrprets; que me'n dieu, per exemple, de Franco Corelli? I bé, tampoc era qüestió que l'home es cobrís amb un sac per demostrar que era un gran cantant. És cert també que les grans discogràfiques tendeixen a ser conservadores i opten per obres conegudes per als llançaments dels nous fitxatges, perquè esperen que tinguin millors vendes. Però potser aquestes obres essencials del gènere, com La bella molinera, són una bona i valenta carta de presentació per als cantants que vulguin centrar-se en el lied, que no seran tots; com bé sabem en aquesta casa, el repertori de la cançó és molt ampli.

El debat repertori nou vs repertori de sempre no és nou, és molt ampli i no el despatxarem en tres paràgrafs. El més curiós és que aquesta conversa a Twitter va arribar precisament (i ara ve el gir argumental) quan jo estava preparant una entrada que parlava de com les discogràfiques llencen contínuament nous enregistraments que introdueixen repertori inèdit o poc difós. Per esmentar només alguns discos que he escoltat recentment: Records i somnis, amb cançons de Juli Garreta, editat per Ficta; Esclat d'amor, amb cançons de Joan Manén, editat per l'Associació Joan Manén; Songs of Faith, Love and Nonsense, amb cançons de Charles Villiers Stanford, editat per Somm Recordings; Nachklang, amb cançons de Hans Schaeuble, Arthur Honegger, Peter Mieg i Othmar Schoeck, editat per Solo Musica o Luna clara, amb cançons de Jesús García Leoz, editat per Odradek Records. I la veritat és que no sé quines conclusions n'hauria de treure, si no és celebrar que se segueixin publicant els clàssics alhora que gaudim de tantes descobertes.

L'article que tenia previst el vaig canviar sobre la marxa, però no ha canviat la cançó que volia compartir amb vosaltres, que és de Luna clara, l'últim disc que esmentava. Jesús García Leoz és conegut sobretot per les seves bandes sonores; de la seva extensa producció, de més de cent títols, mencionaré només dues grans pel·lícules del director Luis García Berlanga: Bienvenido Mr. Marshall i El verdugo. Però va compondre a més altres obres, entre elles les vint-i-una cançons recollides en aquest disc, interpretades per Mar Morán i Aurelio Viribay.

Canción de cuna la va compondre el 1942, però no va sortir a la llum fins al 1995, quan es va catalogar la seva obra. El motiu, suposo, era l'autor del poema, Rafael Alberti, i la relació que el compositor tenia amb ell. García Leoz havia participat molt activament, durant la Guerra Civil, a l'Alianza de Intelectuales Antifascistas para la Defensa de la Cultura, sovint treballant estretament amb Alberti i la seva dona, María Teresa León. Un cop acabada la guerra se'n va sortir prou bé, si ho comparem amb la trista sort d'altres col·legues: va patir "només" sis mesos de presó i, sorprenentment, va superar amb èxit el procés de depuració política, en el qual se l'acusava, entre altres coses, de ser l'home de confiança d'Alberti. García Leoz ho va negar-ho tot, va comptar amb el testimoni a favor de persones d'ordre que devien mentir tan com ell i va aconseguir continuar treballant a Espanya sense més entrebancs.

Però, amb aquests antecedents, no és estrany que García Leoz escrivís el 1942 una cançó tan bonica com Canción de cuna i la deixés a un calaix. L'octubre de 1941, durant un viatge remuntant el Paraná, Alberti va dedicar a la seva filla Aitana, acabada de néixer, un poema que va enviar a García Leoz i es va publicar el 1944 dins de Pleamar, amb el títol Remontando los ríos. Almenys, García Leoz en va reutilitzar la música deu anys després, en una obra nadalenca titulada Primavera en el portal que es va estrenar amb molt d'èxit el Nadal de 1952, uns mesos abans que morís als quaranta-nou anys.

Si he triat precisament aquesta cançó de Luna clara, no és només perquè m'agradi, sinó per dedicar-la a l'Alicia, que va néixer fa només uns dies. Ha arribat a una família tan musical que no trigarem gaire a veure-la amb la mare en una escena semblant a la que il·lustra aquest article. Benvinguda, Alicia!

 

Canción de cuna

Para ti niña Aitana,
remontando los ríos
este ramo de agua.
De agua dulce ramito,
que no de agua salada.
Agua de azúcar,
ramo, ramito que no amarga.
Remontando los ríos...
Cierro los ojos.
Pasan los ríos por mi cara,
los ojos...
son los ríos...
son los ojos.
¿Quién canta?
¿Quién se ríe?
¿Quién grita?
¿Quién llora?
Se desatan los ríos...
de mis ojos
vuela alegre una barca.
¡Adiós ramito verde
para ti toda el agua!

 

Articles relacionats

Afegir comentari

Comentaris

  • No s'han trobat comentaris

Cartell Schubertiada 2021

Vols rebre setmanalment les actualitzacions de Liederabend?

Please enable the javascript to submit this form

LIFE Victoria Primavera 2021

Hem parlat dels compositors...

i dels poetes...

Han cantat...

i els han acompanyat...

Sèries

Les deu cançons més tristes
serie tristes
Les deu cançons més feliçes
serie felices
Deu cançons amb cuques
serie cuques
Cançons de Wilhelm Meister
serie Wilhelm
Lied goes pop
serie pop
Abecedari Liederabend
serie abecedari
El Màster en Lied de l'ESMUC ens visita
serie esmuc

Utilitzem cookies per millorar la nostra web i la teva experiència de navegació Llegir més

Accepto