Actualització (13/8/2018). El vídeo que il·lustrava musicalment aquesta entrada ja no està disponible; el substitueix un enregistrament del mateix lied, Widmung, amb Juliane Banse i Aleksandar Madzar.
Clara Wieck (1838) - A. Staub
Temps era temps que hi havia un compositor, director d'una prestigiosa revista musical, que en els seus articles tractava amb cert menyspreu els col·legues que componien per a veu perquè considerava que "la música per a veu era menys important que la música per a orquestra". El compositor en qüestió es deia Robert Schumann i aquestes paraules les va dir el 1839. El 1840 va escriure vora cent seixanta cançons, més de la meitat de la seva celebrada i reconeguda producció liederística.
Detecteu una certa incoherència entre les paraules i els fets? És possible, tots convivim amb les nostres incoherències i Schumann no seria cap excepció, però potser si fem cinc cèntims del que va representar l'any 1840 a la vida del nostre protagonista l'entendrem millor (ja us avanço que haurem de fer una mica de safareig).
El 1835, Robert Schumann es va prometre en matrimoni amb Clara, la filla de Friedrich Wieck, el seu professor de piano. Robert tenia 25 anys, Clara en tenia 16 i Herr Wieck no va voler ni sentir a parlar d'aquest prometatge. Hi va posar tans impediments com va poder i es va negar durant anys a donar el seu consentiment al matrimoni, imprescindible legalment mentre la seva filla no fes els 21 anys. Tant es va degradar la situació que Clara va portar el seu pare davant els tribunals.
I així estaven les coses el 1840. Robert i Clara separats i comunicant-se pràcticament només per carta, ell tement-se que en qualsevol moment Clara cedís a les pressions del seu pare, passant el tràngol d'haver-se de defensar de les acusacions de Friedrich Wieck davant el tribunal... una muntanya russa emocional en qualsevol cas, encara més per a un home que estable, el que es diu estable, no ho era. I Robert va començar a compondre cançons; a partir de febrer, un rere l'altre, va escriure la major part dels cicles que avui tant ens estimem. Potser sí considerava el lied com un gènere menor, però també és cert que el feia molt feliç ajuntar dues de les seves grans passions, la música i la poesia, i aquesta febre liederística el va ajudar a passar uns mesos tan difícils.
El primer d'agost el jutge va decidir la sentència en favor de Clara i li va donar permís per casar-se; aquell dia Schumann va escriure una cançó eufòrica, Der Hidalgo. El 12 de setembre (l'endemà ella faria els 21 anys), Robert i Clara es van casar i el regal de noces de Robert va ser un cicle de cançons escrites especialment per aquest dia, els Myrthen, Op. 25 (Murtres). I llavors, poc a poc, Schumann va anar deixant d'escriure cançons, fins que al novembre en va escriure les últimes; no hi tornaria fins a nou anys després.
Les núvies de l'època duien sovint flors de murtra als cabells o al ram, i aixó és Myrthen, un ram de cançons per a una núvia. N'escoltarem la primera Widmung (Dedicatòria), amb versos d'un dels meus poetes preferits, Friedrich Rückert. Una apassionada declaració d'amor, una cançó feliç (perquè després digueu que només es canten tristeses!), irresistible, d'aquelles que quan acaben estàs somrient.
El cert és que n'havia triat una altra, una celebració de la primavera, però fa uns dies un tuit em va fer canviar d'opinió. @TheMelicusDuo, és a dir, la soprano Marie Vassiliou i el pianista Nico de Villiers, van tuitejar el seu enregistrament de Widmung dient que era una de les seves cançons preferides; com que també ho és de les meves la vaig escoltar i vaig pensar que podíem aplaçar la celebració de la primavera; a canvi celebrem l'amor.
Només dues coses abans d'acabar: la primera, que continueu llegint fins al final de l'article, hi teniu un missatge del Nico i la Marie. La segona, que us fixeu en l'homenatge que li fa Schumann a Schubert al final de la cançó.
Detecteu una certa incoherència entre les paraules i els fets? És possible, tots convivim amb les nostres incoherències i Schumann no seria cap excepció, però potser si fem cinc cèntims del que va representar l'any 1840 a la vida del nostre protagonista l'entendrem millor (ja us avanço que haurem de fer una mica de safareig).
El 1835, Robert Schumann es va prometre en matrimoni amb Clara, la filla de Friedrich Wieck, el seu professor de piano. Robert tenia 25 anys, Clara en tenia 16 i Herr Wieck no va voler ni sentir a parlar d'aquest prometatge. Hi va posar tans impediments com va poder i es va negar durant anys a donar el seu consentiment al matrimoni, imprescindible legalment mentre la seva filla no fes els 21 anys. Tant es va degradar la situació que Clara va portar el seu pare davant els tribunals.
I així estaven les coses el 1840. Robert i Clara separats i comunicant-se pràcticament només per carta, ell tement-se que en qualsevol moment Clara cedís a les pressions del seu pare, passant el tràngol d'haver-se de defensar de les acusacions de Friedrich Wieck davant el tribunal... una muntanya russa emocional en qualsevol cas, encara més per a un home que estable, el que es diu estable, no ho era. I Robert va començar a compondre cançons; a partir de febrer, un rere l'altre, va escriure la major part dels cicles que avui tant ens estimem. Potser sí considerava el lied com un gènere menor, però també és cert que el feia molt feliç ajuntar dues de les seves grans passions, la música i la poesia, i aquesta febre liederística el va ajudar a passar uns mesos tan difícils.
El primer d'agost el jutge va decidir la sentència en favor de Clara i li va donar permís per casar-se; aquell dia Schumann va escriure una cançó eufòrica, Der Hidalgo. El 12 de setembre (l'endemà ella faria els 21 anys), Robert i Clara es van casar i el regal de noces de Robert va ser un cicle de cançons escrites especialment per aquest dia, els Myrthen, Op. 25 (Murtres). I llavors, poc a poc, Schumann va anar deixant d'escriure cançons, fins que al novembre en va escriure les últimes; no hi tornaria fins a nou anys després.
Les núvies de l'època duien sovint flors de murtra als cabells o al ram, i aixó és Myrthen, un ram de cançons per a una núvia. N'escoltarem la primera Widmung (Dedicatòria), amb versos d'un dels meus poetes preferits, Friedrich Rückert. Una apassionada declaració d'amor, una cançó feliç (perquè després digueu que només es canten tristeses!), irresistible, d'aquelles que quan acaben estàs somrient.
El cert és que n'havia triat una altra, una celebració de la primavera, però fa uns dies un tuit em va fer canviar d'opinió. @TheMelicusDuo, és a dir, la soprano Marie Vassiliou i el pianista Nico de Villiers, van tuitejar el seu enregistrament de Widmung dient que era una de les seves cançons preferides; com que també ho és de les meves la vaig escoltar i vaig pensar que podíem aplaçar la celebració de la primavera; a canvi celebrem l'amor.
Només dues coses abans d'acabar: la primera, que continueu llegint fins al final de l'article, hi teniu un missatge del Nico i la Marie. La segona, que us fixeu en l'homenatge que li fa Schumann a Schubert al final de la cançó.
Widmung
(Juliane Banse i Aleksandar Madzar)
(Juliane Banse i Aleksandar Madzar)
Du meine Seele, du mein Herz,
Du meine Wonn', o du mein Schmerz,
Du meine Welt, in der ich lebe,
Mein Himmel du, darin ich schwebe,
O du mein Grab, in das hinab
Ich ewig meinen Kummer gab!
Du bist die Ruh, du bist der Frieden,
Du bist der Himmel, mir beschieden.
Daß du mich liebst, macht mich mir wert,
Dein Blick hat mich vor mir verklärt,
Du hebst mich liebend über mich,
Mein guter Geist, mein beßres Ich!
Du meine Wonn', o du mein Schmerz,
Du meine Welt, in der ich lebe,
Mein Himmel du, darin ich schwebe,
O du mein Grab, in das hinab
Ich ewig meinen Kummer gab!
Du bist die Ruh, du bist der Frieden,
Du bist der Himmel, mir beschieden.
Daß du mich liebst, macht mich mir wert,
Dein Blick hat mich vor mir verklärt,
Du hebst mich liebend über mich,
Mein guter Geist, mein beßres Ich!
Tú, ànima meva; tu, cor meu,
tu, el meu desig; tu, el meu dolor,
tu, el meu món, allà on visc,
tu, el meu cel, a on estic suspès,
tu, la meva tomba, a on vaig enterrar
per sempre més la meva pena!
Tu ets el repòs, tu ets la pau,
tu ets el que el cel em va atorgar.
Que tu m'estimis, em fa més valuós,
la teva mirada m'ha transfigurat,
estimant-me m'eleves per sobre de mi mateix,
el meu bon esperit, el meu millor jo!
tu, el meu desig; tu, el meu dolor,
tu, el meu món, allà on visc,
tu, el meu cel, a on estic suspès,
tu, la meva tomba, a on vaig enterrar
per sempre més la meva pena!
Tu ets el repòs, tu ets la pau,
tu ets el que el cel em va atorgar.
Que tu m'estimis, em fa més valuós,
la teva mirada m'ha transfigurat,
estimant-me m'eleves per sobre de mi mateix,
el meu bon esperit, el meu millor jo!
Us convido a visitar, subscriure (fer "M'agrada") i escoltar d'altres cançons a la pàgina de Facebook de The Melicus Duo. La Marie i el Nico em diuen que si hi envieu un missatge dient que hi aneu de part de Liederabend uns enviaran l'enregistrament d'una cançó que encara no han publicat. No em pregunteu quina que això no m'ho han dit; una exclusiva és una exclusiva.
Deixa els teus comentaris
Publicar comentari com convidat