alt
(sense títol, 1944) - Friedl Dicker-Brandeis (Viena, 1988 - Auschwitz, 1944)
 
Terezín és una població de la República Txeca que coneixem pel camp de concentració nazi que hi va haver entre novembre de 1941 i el 8 de maig de 1945; les xifres relatives a aquest camp varien segons les fonts però són esgarrifoses en qualsevol cas. El web Terezín Memorial indica que hi va haver uns 140.000 presoners; Terezín no va ser un camp d'extermini però les condicions de vida eren tan dures que hi van morir 35.000 persones (aquí i en endavant, on diu "van morir" llegiu "van ser assassinats"). Quan l'exèrcit soviètic va alliberar el camp només hi quedaven 19.000 supervivents; en els darrers mesos 87.000 persones havien estat deportades a Auschwitz per ser-hi executats, allà en van sobreviure 3.800. Terezín era un camp "especial" pels nazis, que volien presentar-lo com un exemple de la seva benèfica influència sobre els jueus. El cinisme va arribar fins el punt d'organitzar-hi una visita per a la Creu Roja, el 23 de juny de 1944. Els membres d'aquesta organització van assistir a una actuació que simulava l'apacible vida al camp, amb famílies que vivien i treballaven en condicions prou raonables i només parlaven coses bones dels nazis. Em pregunto quin devia ser l'informe de la Creu Roja, si aquells experts van ser capaços d'anar més enllà de la farsa i de llegir en els cossos maltractats i els ulls de tanta gent l'horror que vivien.

Entre les mentides que es van presentar al món hi havia una cosa certa: a Terezín va haver vida cultural. No perquè els nazis així ho vulguessin sinó per decisió dels presoners. Al camp s'hi aplegaven molts intel·lectuals, músics, escriptors o pintors que van ser capaços de crear en aquell infern. Per ells mateixos, per dignitat, per necessitat... i pels nens, perquè a Terezín hi havia molts nens, uns 15.000, dels quals només van sobreviure uns 1600. De la música que es va fer en aquell camp, de diferents estils, se n'ha recuperat una part i se n'han fet almenys tres discos: Terezín: The Music 1941-1944, publicat el 1991; Terezín-Theresienstadt, publicat el 2007 i Spiritual Resistance: Music from Theresienstadt, publicat el 2008. El segon, impulsat per Anne Sofie von Otter, ha anat passant de llibreta en llibreta durant quatre anys sense que gosés escriure l'entrada que estic escrivint ara, potser induída pels mals vents que s'han girat a Europa. Aquests són els noms dels compositors recollits en aquests tres discos: Adolf Strauss, Carlo Taube, Erwin Schulhoff (que no va a ser a Terezín sinó a Wülzburg,on va morir), Hans Krása, Ilse Weber, Karel Svenk, Martin Roman, Pavel Haas, Viktor Ullmann, Karel Berman, Zikmund Schul i Gideon Klein. Els únics supervivents d'aquesta llista van ser Karel Berman i Martin Roman.

Us deia que Anne Sofie von Otter va ser la impulsora del disc Terezín, en el qual també participen, a més del pianista Bengt Forsberg, altres intèrprets com el baríton Christian Gerhaher i el guitarrista Bebe Forsberg, que acompanya Von Otter en la cançó que escoltarem avui. El disc és colpidor però la història que hi ha al darrera no ho és menys; la cantant la va explicar a Normal Lebrecht i jo us en faré cinc cèntims, aquí podeu llegir l'article complet. Göran von Otter, el pare d'Anne Sofie, era un diplomátic suec destinat a Alemanya durant la guerra. Mentre feia un viatge en tren el 1942 ell i un oficial de les SS van baixar a estirar les cames i fer un cigarret aprofitant una parada. Quan l'oficial, Kurt Gernstein, va adonar-se que el seu interlocutor era suec, li va dir que li havia d'explicar una cosa. I durant hores li va parlar de les cambres de gas, dels fossars, de les deu mil persones que havia vist morir aquell dia. Va donar noms i detalls i va pregar al diplomàtic que n'informés el govern suec. Von Otter va lliurar un informe als seus superiors però el document va desaparèixer dels arxius, potser perquè Suècia era un país neutral en aquella guerra.

Gernstein va continuar explicant el que passava als estrangers amb qui es topava i l'abril de 1945 es va entregar als francesos. Va ser acusat de crims de guerra i tancat mentre es verificava amb von Otter que era cert que s'havia passat anys denunciant la situació, però abans que arribés la confirmació l'oficial va ser trobat mort. Encara un detall més sobre Gernstein: havia ingressat en les SS per investigar la mort per eutanàsia de la seva cunyada, que patia una malaltia mental. L'altre protagonista d'aquesta història, Göran von Otter, va viure marcat pels fets fins a la seva mort.

Volia il·lustrar aquesta entrada amb una de les cançons de Pavel Haas però al final compartiré la cançó més coneguda del disc, Wiegala (potser heu escoltat la versió que n'ha fet recentment Marina Rosell). Wiegala és una cançó de bressol composta per Ilse Weber, que era a Terezín amb el seu home i el seu fill petit, Tomas. El gran, Hánus, havien aconseguit treure'l del país, salvant-li així la vida. Ilse era escriptora i al camp, on feia d'infermera, escrivia poemes i cançons per entretenir els més febles, els nens i els vells. Ilse i Tomas van ser deportats a Auschwitz, on van ser executats juntament amb altres nens de Terezín. Els testimonis van explicar que Ilse va anar voluntàriament a la cambra de gas per no deixar sols els seus nens i que de camí els va cantar Wiegala. Willi, el marit d'Ilse, va sobreviure; anys després va publicar els poemes que Ilse havia escrit per Hánus, In deinen Mauern wohnt das Leid.

Els pares, les mares que fugen avui de la guerra, que travessen empesos per la desesperació milers de quilòmetres, arriscant la vida per un futur incert, canten també cançons de bressol als seus fills?
 
Wiegala
 

Wiegala, wiegala, weier,
der Wind spielt auf der Leier,
er spielt so süß im grünen Ried,
die Nachtigall, die singt ihr Lied.
Wiegala, wiegala, weier,
der Wind spielt auf der Leier.

Wiegala, wiegala, werne,
der Mond ist die Laterne,
er steht am dunklen Himmelszelt
und schaut hernieder auf die Welt.
Wiegala, wiegala, werne,
der Mond ist die Laterne,

Wiegala, wiegala, wille,
wie ist die Welt so stille!
Es stört kein Laut die süße Ruh,
schlaf mein Kindchen, schlaf auch du.
Wiegala, wiegala, wille,
wie ist die Welt so stille!

Wiegala, wiegala, weier,
el vent fa sonar la lira,
toca tan dolçament en el verd canyar,
el rossinyol canta la seva cançó.
Wiegala, wiegala, weier,
el vent fa sonar la lira,

Wiegala, wiegala, werne,
la lluna és una llanterna,
s'està a la fosca volta del cel
i mira cap avall, cap el món.
Wiegala, wiegala, weier,
el vent fa sonar la lira,

Wiegala, wiegala, wille,
el món està tan silenciós!
Cap soroll no destorba la dolça pau,
dorm, petit meu, dorm tu també.
Wiegala, wiegala, wille,
el món està tan silenciós!

 
 
Un comentari sobre la traducció: wiegala és, si ho tinc ben entès, una expressió per bressolar els nens, com ho és per a nosaltres "non non" o "fes nones"; aquest cop he deixat l'expressió, el vers complet, sense traduir.

Comments powered by CComment

El lloc web de Liederabend utilitza galetes tècniques, essencials per al funcionament del lloc, i galetes analítiques que pots desactivar.