Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. facebook pinterest twitter spotify

email facebook pinterest twitter spotify

James Abbott McNeill Whistler, Nocturne in Black and Gold – The Falling Rocket,
Nocturn en negre i or - J. Whistler
 
El 31 d'agost de 1888, Hugo Wolf acabava de tornar de Bayreuth a Viena i s'estava a casa del seu amic Friedrich Eckstein, una casa en un barri de vida atrafegada. El compositor passejava pel jardí intentant llegir un llibre de poesia de Joseph von Eichendorff però li arribava el soroll d'una fàbrica, algú xiulava a prop i algú altre espolsava rítmicament una catifa. Així no hi havia qui es concentrés en la lectura! De cop i volta, però, va entrar a la casa, es va asseure al piano i va compondre Verschwiegene Liebe d'una tirada. Així ho explica Ernst Decsay a la seva biografia del compositor, la primera que se'n va publicar; potser ho guarneix una mica però Wolf va demanar al seu amic que li deixés la seva casa prop del llac Attersee, molt més tranquil·la, i entre el 21 i el 29 de setembre va escriure deu lieder més amb poemes d'Eichendorff, aquest era el seu ritme de treball. Verschwiegene Liebe, el n. 3 dels Eichendorff-Lieder de Wolf és una cançó magnífica, un d'aquells rars moments de felicitat perfecta, sense cap ombra, que molt de tant en tant trobem en les cançons.

El poema està inclòs en el poema èpic Robert und Guiscard, que Eichendorff va escriure el 1855, dos anys abans de morir. Guiscard (un cavaller normand del segle XI) és a una estança amb la finestra oberta, respirant a la llum de la lluna l'aroma dels lilàs florits; està pendent per si hi veu algú perquè Marie sol passejar a aquestes hores i canta, "des del fons del seu cor", aquests versos. Com que de Robert und Guiscard només m'he llegit la part entorn del poema no sé res més sobre la relació entre Guiscard i Marie, i si considero només el poema, aïllant-lo de la música, no sé escatir si per a Guiscard en aquest moment pesa més la felicitat o la tristesa.

Ens mirem el poema amb una mica de detall? Esta format per dues estrofes de set versos, on no trobem els conceptes més importants, pensaments i amor, fins al final de cada estrofa. Els envolta el paisatge: la nit, els núvols, els turons, els sembrats. Romanticisme pur, oi? I aquest vers orgullós, Gedanken sind frei (els pensaments són lliures), i un adjectiu que, fins a on arriba el meu alemany i la meva interpretació, és la clau de volta del poema: verschwiegen. El diccionari Duden defineix el verb verschweigen com "bewusst nicht sagen; verheimlichen", és a dir, no dir una cosa conscientment, ocultar-la. Aquesta definició coincideix amb la darrera accepció de callar que dóna el DIEC: "servar silenci per una cosa, deixar de dir". Per això he traduït verschwiegen per callat, el poema parla d'un amor que es manté deliberadament ocult. Tot i així, continuem sense saber com és aquest moment...

Quan intervé Wolf és quan, al meu parer, s'esvaeixen els dubtes: no hi ha cap conflicte, cap rastre de tensió en la cançó, és un moment perfecte. La cançó és estròfica i la partitura porta la indicació general "Sanfte Bewegung und immer sehr zart" (moviment suau i sempre molt tendre); a les primeres notes del piano s'indica "ausdruckvoll und weich" (expressiu i bla) i a les de la veu "leise" (fluix); durant tota la cançó el piano es bressola com es bressolen els pensaments al poema, fent un silenci al final de cada frase com hi ha silencis al poema. En la línia vocal Wolf destaca per una banda l'adjectiu que uns he comentat abans, verschwiegen, i per altra els versos finals d'ambdues estrofes. La síl·laba central de verschwiegen la remarca amb la nota més aguda de la cançó, una nota que a més llarga però, fidel al poema, demana que es canti en pp, és a dir, gairebé "en silenci". Tot seguit ve el darrer vers, que en la primera estrofa és Gedanken sind frei; la segona síl·laba de Gedanken també arriba a la mateixa nota aguda, és el doble de llarga que a la paraula anterior i a partir d'aquí hi ha un crescendo fins al final de la frase; la veu s'obre i canta orgullosa i lliure. A la segona estrofa la frase es modifica lleugerament: la nota més alta (i encara més llarga) recau sobre schön, però en aquesta nota la veu ha de crèixer i després decrèixer, és a dir, el cantant ha de fer el que es coneix com a messa di voce, per acabar la cançó novament en pianíssim. Si us he atabalat amb l'explicació, escolteu la cançó i torneu a llegir-la!

No sé què us semblarà a vosaltres, per a mi Verschwiegene Liebe és una de les cançons d'amor més serenes i més íntimament felices que conec, i el secret que oculta em recorda un altre gran lied, Geheimes de Schubert. Comparteixo amb vosaltres la meva versió estimadíssima, a la qual sempre acabo tornant, la d'Ian Bostridge i Antonio Pappano. Per una vegada, tenor guanya a baríton (tot i que la versió de Wolfgang Holzmair i Imogen Cooper m'agrada molt).

Una cosa més abans d'escoltar a Bostridge. Recordeu la sèrie Lied goes Pop? Aquest lied és un dels que Barbra Streisand va incloure al seu disc Classical Barbra, aquí teniu també la seva interpretació, de la qual Bostridge va dir:

"La meva primera experiència amb Hugo Wolf la vaig tenir quan era un nen, escoltant Verschwiegene Liebe en l'album Classical Barbra de Barbra Streisand (molt lloat tant per Leonard Bernstein com per Glenn Gould). Vaig recordar la cançó anys més tard i em va fer tornar a Wolf. Gràcies, Barbra".

 
Verschwiegene Liebe
 

Über Wipfel und Saaten
In den Glanz hinein –
Wer mag sie erraten,
Wer holte sie ein?
Gedanken sich wiegen,
Die Nacht ist verschwiegen,
Gedanken sind frei.

Errät' es nur eine,
Wer an sie gedacht,
Beim Rauschen der Haine,
Wenn niemand mehr wacht,
Als die Wolken, die fliegen –
Mein Lieb ist verschwiegen
Und schön wie die Nacht.

Per damunt dels cims i els sembrats
enmig de la resplendor -
qui pot endevinar-los,
qui els pot atrapar?
Els pensaments es bressolen,
la nit és callada,
els pensaments són lliures.

Només els endevina una,
que hi ha pensat,
per la remor del boscam,
quan ningú més no vetlla
excepte els núvols que passen -
El meu amor és callat
i bell com la nit.

 
 
Afegir comentari

Comentaris

  • No s'han trobat comentaris

LA CENTRAL - ACADÊMIA DE TARDOR

La Central

Si no us voleu perdre cap actualització, subscriviu-vos al web!

icono newsletter azul22via correu electrònic

icono RSS azul22via feed

Traductor automátic

Cercador

Entrades

Sèrie: Les deu cançons més tristes

liederabend - sèrie cançons tristes

Sèrie: Les deu cançons més felices

liederabend - cançons feliçes

Sèrie: Deu cançons amb cuques

liederabend - sèrie cuques

Sèrie: Cançons de Wilhelm Meister

liederabend - cançons de Wilhelm Meister

Sèrie: Lied goes pop

liederabend - sèrie lied goes pop

Sèrie: Abecedari Liederabend

liederabend - sèrie abecedari

Sèrie: El Màster en Lied de l'ESMUC ens visita

liederabend - sèrie abecedari

Hem parlat dels compositors...

i dels poetes...

Han cantat...

i els han acompanyat...

Entrevistes

 

guidobannerlargo250

Disclaimer

L'objectiu de Liederabend és la difusió del lied, és per això que cada setmana n'escoltem un. Si creieu que s'ha violat el vostre copyright o la vostra propietat intel·lectual, si us plau poseu-vos en contacte amb mi a silvia@liederabend.cat

Utilitzem cookies per millorar la nostra web i la teva experiència de navegació Llegir més

Accepto