Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. facebook pinterest twitter spotify

email facebook pinterest twitter spotify

Divuitena (i penúltima) entrada de la sèrie sobre les cançons d'Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister. Això s'acaba!
 
Mignon und der Harfer - Gustav Jäger
Mignon i l'arpista - G. Jäger
 
A l'entrada anterior de la sèrie us explicava la història de Mignon que, com vam descobrir, és també la història de l'arpista: són pare i filla, per més que ells no ho sabessin. Wilhelm i els seus amics se n'assabenten gairebé per casualitat, quan un marquès de pas al castell reconeix un tatuatge al braç de la nena morta; Mignon és la seva neboda, a qui creien morta. Ara cal decidir si expliquen al marquès que coneixen el parador del seu germà Augustin, l'arpista; així és com comença el capítol 10 del llibre VIII, el darrer capítol de la novel·la. Abans de dir-li'n res escriuen al metge que se'n fa càrrec per saber si el seu amic estarà en condicions de saber les novetats. Quan ja comencen a inquietar-se perquè no hi ha resposta arriba el metge al castell acompanyat per un desconegut, un home relativament jove, ben vestit i d'aspecte serè que Wilhelm reconeix per la veu: és l'arpista!

Tots estan molt contents de trobar-lo tan recuperat. Al final, ha aconseguit trobar la manera d'asserenar-se i guarir-se de la seva por a morir: porta a la butxaca un flascó amb opi perquè saber que en qualsevol moment podria decidir acabar amb la seva vida l'ajuda a viure. El metge, l'abat i Wilhelm decideixen no explicar-li de moment el que han descobert i Wilhem i Felix es preparen per marxar de viatge cap Itàlia amb el marquès; allà explicaran el que saben d'Augustin, coneixeran la resta de la família, els llocs on Mignon va ser feliç de petita i es faran càrrec de la seva herència.

Però les coses no podien acabar tan bé. Un dia l'arpista arriba a l'estança on estan Wilhelm i companyia tan exaltat que pensen que s'ha tornat a trastocar i els demana que corrin a salvar Felix, que s'ha enverinat. Hi acudeixen tots corrents i cridant i passa el que sol passar en aquests casos, que espanten el nen, que només té esma per dir: "Pare estimat, no he begut de l'ampolla sinó del got, tenia tanta set!" L'arpista crida que està perdut i fuig abans que el puguin retenir. A una taula hi ha una ampolla d'orxata mig buida, el flascó d'opi també buit i un got ple del que el metge identifica com a orxata enverinada. L'home recomana que no atabalin més el nen, poca cosa s'hi pot fer si n'ha pres.

Els homes que han seguit l'arpista el troben extès en una bassa de sang, s'ha tallat el coll amb la navalla d'afaitar però encara és viu; el metge l'assisteix i li tanca la ferida com pot. A l'endemà tant el nen com l'arpista continuen vius i l'arpista pot explicar què ha passat: ell ha trobat el manuscrit de l'abat on hi ha escrita la història que ha explicat el marquès, és a dir, la seva pròpia història, i ha descobert que Mignon era la seva filla. Desesperat, decideix llevar-se la vida amb l'opi que porta a sobre i l'aboca a l'orxata; a l'últim moment dubta i surt al jardí. Quan torna a entrar veu el nen amb l'ampolla d'orxata i la resta ja la sabem. El metge sospita que el nen no ha begut del got enverinat sinó de l'ampolla perquè si s'hagués pres l'opi a hores d'ara ja seria mort; li ho pregunten i el nen insisteix que va beure del got però a l'endemà confessa a Natalie que sí, que havia begut directament de l'ampolla. I perquè no n'havia dit res abans? Perquè Therese i Wilhelm sempre el renyen quan beu de l'ampolla, s'ha de beure del got! El seu mal costum li ha salvat la vida.

Per l'arpista, però, és massa tard, ha mort. I sabeu què em sorprèn molt? Que Goethe hi dedica a prou feines un parell de frases enmig d'un paràgraf:

"[...] L'endemà trobaren Augustin mort al seu llit; havia enganyat l'atenció dels qui el vetllaven amb una calma fingida, s'havia tretla bena i s'havia dessagnat. [...]"

Ja està, això és tot. Ni mitja paraula més sobre l'arpista en les poques pàgines que li queden a la novel·la.
 
Nosaltres encara hem de tancar la història de Wilhelm. Recordem que estava promès a Therese, que havia estat promesa a Lothario però no s'hi havia pogut casar perquè Lothario havia descobert a última hora que havia estat amant de la seva mare. Resulta, però, que l'abat descobreix (atenció al culebrot) que en realitat Therese no es filla de la muller del seu pare sinó d'una minyona de la casa; per evitar l'escàndol, la muller accepta fer-la passar per filla seva a canvi de molts diners i de fer la seva vida. Total, que ara Therese i Lothar són lliures de casar-se. En saber-ho, Wilhelm allibera Therese de la seva promesa però ella no vol, la paraula donada és la paraula donada. Això per més que tots sospitin que Wilhelm s'ha enamorat de Natalie, la seva amazona, i que ella el correspon. Friedrich, que té menys prejudicis i és més espontani, fa dies que fa broma amb indirectes sobre Wilhelm i Natalie, fins que obliga tothom a parlar clar. I així les parelles es reordenen i tots són feliços i mengen anissos. Friedrich també en menja, quan arriba al castell explica a Wilhelm que per fi ha aconseguit que Philine li faci cas i ara esperen un fill.

Una de les indirectes de Friedrich cap a Natalie té forma de cançó, la tretzena i darrera del llibre. És molt breu, només cinc versos, i l'únic compositor que l'ha musicat és, ja sabeu, Rubinstein. Com que no s'ha enregistrat no la podrem escoltar però almenys us en poso aquí el text:
 
Oh, ihr werdet Wunder sehn!
Was geschehn ist, ist geschehn,
Was gesagt ist, ist gesagt.
Eh’ es tagt,
Sollt ihr Wunder sehn.
Oh, veureu quins miracles passen!
Quines coses que s'esdevenen,
allò que ha estat dit, ja està dit.
No serà nit
que veureu quins miracles passen. 
 
No ens quedarem, però, sense música. Ara que hem recuperat i acomiadat l'arpista recuperarem també la seva darrera cançó, An die Turen will ich schleichen. N'haviem escoltat la versió de Schumann i avui escoltarem la de Schubert, intepretada per Mauro Peter i Helmut Deutsch. Amb això gairebé tanquem la sèrie, d'aquí unes setmanes tindrem un darrer post per comentar quatre coses més abans de tornar a desar la novel·la a la llibreria.
 
An die Turen will ich schleichen
 
An die Türen will ich schleichen,
Still und sittsam will ich stehn,
Fromme Hand wird Nahrung reichen,
Und ich werde weitergehn.
Jeder wird sich glücklich scheinen,
Wenn mein Bild vor ihm erscheint,
Eine Träne wird er weinen,
Und ich weiß nicht, was er weint.
A frec de portes vull passar,
mut i modest m'hi vull estar,
mà fidel prou que em nodrirà,
mon camí continuarà.
Tothom joiós se sentirà
quan ma faç davant seu veurà.
Una llàgrima  plorarà
i jo no sé què plorarà.  

(traduccions de Josep Murgades)

 
Afegir comentari

Comentaris

  • No s'han trobat comentaris

LA CENTRAL - ACADÊMIA DE TARDOR

La Central

Si no us voleu perdre cap actualització, subscriviu-vos al web!

icono newsletter azul22via correu electrònic

icono RSS azul22via feed

Traductor automátic

Cercador

Entrades

Sèrie: Les deu cançons més tristes

liederabend - sèrie cançons tristes

Sèrie: Les deu cançons més felices

liederabend - cançons feliçes

Sèrie: Deu cançons amb cuques

liederabend - sèrie cuques

Sèrie: Cançons de Wilhelm Meister

liederabend - cançons de Wilhelm Meister

Sèrie: Lied goes pop

liederabend - sèrie lied goes pop

Sèrie: Abecedari Liederabend

liederabend - sèrie abecedari

Sèrie: El Màster en Lied de l'ESMUC ens visita

liederabend - sèrie abecedari

Hem parlat dels compositors...

i dels poetes...

Han cantat...

i els han acompanyat...

Entrevistes

 

guidobannerlargo250

Disclaimer

L'objectiu de Liederabend és la difusió del lied, és per això que cada setmana n'escoltem un. Si creieu que s'ha violat el vostre copyright o la vostra propietat intel·lectual, si us plau poseu-vos en contacte amb mi a silvia@liederabend.cat

Utilitzem cookies per millorar la nostra web i la teva experiència de navegació Llegir més

Accepto