Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. facebook pinterest twitter spotify

email facebook pinterest twitter spotify

46 FauneBarberini
Fauno Barberini
 
Penseu en compositors italians. Se us acudeixen un munt de noms, oi? Ara penseu en compositors italians que no conegueu sobretot per les seves òperes. Menys? I compositors italians de cançons? Això cada cop és més difícil... Però d'haver-ne, n'hi ha. Els salons italians del segle XIX no eren aliens a la moda de la cançó, i la majoria dels compositors d'òpera més importants (Rossini, Donizetti, Bellini o Verdi) van escriure algunes romanze da camera, d'inspiració clarament operística, per ser interpretades per cantants i pianistes aficionats amb una certa formació tècnica; cap a mitjans i finals de segle es va estendre també com a cançó de saló la cançó napolitana, d'origen popular. Ni un tipus de cançó ni l'altre tenien aspiracions artístiques ni, cas que partissin de poemes, cercaven la comunió entre música i poesia pròpia del lied. Fa un temps, aprofitant unes vacances d'estiu, em vaig permetre la llicència de presentar-vos una romanza de Paolo Tosti, Vorrei morire, prova fefaent que en tots els gèneres trobem peces precioses.
 
A Itàlia, com a França, Anglaterra, Rússia i tants països europeus també va sorgir aquesta diguem-li inquietud, diguem-li necessitat de tenir una cançó pròpia a partir de la poesia, coincident amb un ressorgiment cultural a l'estat tot just reunificat. Els pioners d'aquest gènere, la lirica da camera, són els compositors nascuts entorn de 1880, coneguts per aquest motiu com a Generazione dell'Otanta. Avui, per primer cop, escoltarem una cançó de cambra italiana (ja anava tocant!); el nostre protagonista serà Ottorino Respighi (1879-1936), amb el seu cicle Deità silvane. Els compositors de la Generazione dell'Ottanta van seguir dues tendències a l'hora de desenvolupar el nou gènere: la més innovadora, tant en tècnica com en estil, representada, per exemple, per Alfredo Casella, i la més tradicionalista, que reelabora els materials musicals que ha heretat; Respighi s'inclouria en aquesta línia.
 
El compositor va nèixer a Bologna, en una família de músics, i es va formar al conservatori de la seva ciutat. Pe completar la seva formació, va fer dues estades a Moscou, com a primer violinista d'una orquestra, i durant aquest temps va fer classe de composició i orquestració amb Rimsky-Korsakov; també va fer una estada a Berlin, treballant de pianista en una escola de cant, per tal d'estudiar el lied i l'escriptura per a veu. Avui el coneixem sobretot per les seves obres simfòniques, els poemes simfònics Pini di Roma, Fontane di Roma i Feste Romane, per exemple, però també va escriure música de cambra i òperes, que en el seu moment, malgrat que ara no les tinguem al repertori, van ser molt exitoses.
 
Naturalment, també hi ha les cançons, una seixantena, entre les quals el cicle Deità silvane, escrit inicialment per a veu i piano, el 1917, i posteriorment orquestrat per a onze instruments. Malgrat la formació de Respighi, en aquestes cinc cançons no escoltem ecos alemanys sinó francesos; en aquesta època de la seva vida el compositor se sentia molt vinculat a l'impressionisme i a Debussy. Els poemes d'Antonio Rubino també beuen del simbolisme de manera que, tot plegat, el cicle té un aire molt francès sense deixar de ser italià (si no, quina mena de cançó italiana seria?).
 
El cicle ens situa al començament en una escena mitològica, amb faunes i nimfes fent corredisses pel Jardí de les Hespèrides (suposo, ja que ens hi trobarem amb la nimfa Egle). Respighi estava fascinat amb el redescobriment de la música antiga italiana, com a musicòleg en va recuperar moltes obres i va escriure a partir d'aquestes peces els seus tres reculls d'Antiche Arie e Danze, i per extensió estava també molt interessant en l'antiguitat, en general. Un incís, aprofitant que estem entre amics: quan sento parlar de faunes les imatges que em venen al cap són les de Fantasia, el fragment de la Sisena simfonia de Beethoven; no em semblava gaire adient il·lustrar aquesta entrada amb un fotograma de la pel·lícula així que he triat l'imponent Faune Barberini que ens rep a la Gliptoteca de Munic. Però potser algun dia... Tornant al cicle, la segona cançó, Musica in horto, ens manté en el mateix ambient alegre, la tercera és la dansa d'Egle; la quarta, Acqua, ens fa intuir que alguna cosa està canviant i la darrera, Crepuscolo, ens situa ara en un jardí decadent, on el poderós faune és només una estàtua de marbre i la font cantaire ja no raja aigua.
 
Nosaltres escoltarem la primera cançó, I fauni, on sentim la font, les corredisses, les nimfes rialleres, la flauta del pastor, els rierols... Una escena molt pastoral que no ens fa preveure en absolut el que s'esdevindrà unes quantes cançons després. La nostra versió serà la de Rosa Feola i Iain Burnside.
 
 
I fauni
 
S'odono al monte i saltellanti rivi
Murmureggiare per le forre astruse,
S'odono al bosco gemer cornamuse
Con garrito di pifferi giulivi.
E i fauni in corsa per dumeti e clivi,
Erti le corna sulle fronti ottuse,
Bevono per lor nari camuse
Filtri sottili e zeffiri lascivi.
E, mentre in fondo al gran coro alberato
Piange d'amore per la vita bella
La sampogna dell'arcade pastore,
Contenta e paurosa dell'agguato,
Fugge ogni ninfa più che fiera snella,
Ardendo in bocca come ardente fiore.
Se senten a la muntanya els saltironants rius
murmurar pels gorgs enrevessats,
se senten al bosc gemir cornamuses
amb grinyol de pifres joiosos.
I els faunes que corren per turons i llomes,
les seves banyes erectes en llurs fronts obtusos,
beuen pels seus nassos xatos
filtres subtils i zèfirs lascius.
I, mentre que al fons al gran cor arbrat
plora d'amor per la bella vida
la gaita del arcàdic pastor,
contenta i poruga pel parany,
fuig cada nimfa més ràpida que la àgil fera,
amb la boca ardent com flor incandescent.


(traducció d'Elena Mateo)

 
Afegir comentari

Comentaris (2)

  • Elena

    Fantàstics textos de Antonio Rubino polifacètic caricaturista i escriptor.

    Els grecs antics veien en tots els fenòmens ordinaris de la natura alguna manifestació divina: rius, arbres, muntanyes, prats…tot tenia vida i encarnava divinitats superiors. La música de Respighi respira tota aquesta vida i llebertat. En l cicle es fa sempre referència a un enamorat que s’expressa cantant o tocant un instrument, aquest bé podria ser el sàtir Silè i, com ve dius Sílvia, la protagonista d’aquests amors: Eglé. Ells dos tenen el seu propi mite.

    Eglé , la més bonica de les Nàiedes, mare de les Gràcies, etimologia del seu nom brillantor o esplendor, doncs era la néta de Helios, tenia el costum de tenyir-se la cara amb suc de mores. Silè, Reconegut com el més vell, savi i borratxo entre els sàtirs estava profundament enamorat d'ella.
    Un dia que estava ben adormit pel vi, Eglé el troba i li fa una entremaliadura: el lliga amb guirnaldes i el pinta la cara amb mores. Quan es desperta, demana ser alliberat però ella li demana que un cant a canvi d'alliberar-lo, a la qual cosa accedeix per l'amor que li té. Quan ell es posà a cantar tots els faunes i animals salvatges el van acompanyar.
    A Silè se li atribueix la saviesa dionisíaca; la força del destí i la natura, en contra de la raó, o el sentit tràgic de l'existència. Que volent trobar relació ens portaria a l'última obra del cicle: Crepuscle. On la natura ha envellit, és estèril, ha perdut tota la màgia divina; el món està cansat i la nit dels temps arriba. L'home ja no creu.
    Realitat o literatura???

  • Sílvia

    Bon dia Elena! Una bona coneixedora de Rubino i Respighi! Moltíssimes gràcies pels detalls, molt il·lustratiu. M'encanten aquestes històries mitològiques. Realitat o literatura, bona pregunta... La veritat és que quan escoltes el cicle sencer es pot "veure" a la música com el bosc es va enfosquint, va perdent la vida i la brillantor...

LA CENTRAL - ACADÊMIA DE TARDOR

La Central

Si no us voleu perdre cap actualització, subscriviu-vos al web!

icono newsletter azul22via correu electrònic

icono RSS azul22via feed

Traductor automátic

Cercador

Entrades

Sèrie: Les deu cançons més tristes

liederabend - sèrie cançons tristes

Sèrie: Les deu cançons més felices

liederabend - cançons feliçes

Sèrie: Deu cançons amb cuques

liederabend - sèrie cuques

Sèrie: Cançons de Wilhelm Meister

liederabend - cançons de Wilhelm Meister

Sèrie: Lied goes pop

liederabend - sèrie lied goes pop

Sèrie: Abecedari Liederabend

liederabend - sèrie abecedari

Sèrie: El Màster en Lied de l'ESMUC ens visita

liederabend - sèrie abecedari

Hem parlat dels compositors...

i dels poetes...

Han cantat...

i els han acompanyat...

Entrevistes

 

guidobannerlargo250

Disclaimer

L'objectiu de Liederabend és la difusió del lied, és per això que cada setmana n'escoltem un. Si creieu que s'ha violat el vostre copyright o la vostra propietat intel·lectual, si us plau poseu-vos en contacte amb mi a silvia@liederabend.cat

Utilitzem cookies per millorar la nostra web i la teva experiència de navegació Llegir més

Accepto