Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. facebook pinterest twitter spotify

email facebook pinterest twitter spotify

Schuberts Grabstein
Tomba de Schubert, al cementiri de Währing
 
Aquest estiu un amic em va proposar el que ell mateix va qualificar com "una idea boja": que m'inventés una vida "post mortem" per a Schubert. La seva mort prematura ens va privar d'obres increïbles; què hagués passat si Franz Schubert no hagués mort el 1828 sinó molts anys després, posem per cas, el 1883?

El meu amic em recordava també que el primer que va expressar aquesta pena per les obres que no van poder ser va ser Franz Grillparzer, a l'epitafi que va escriure per a Schubert: "L'art de la música enterrà aquí un ric patrimoni, però encara més belles esperances". La sentida frase va aixecar una certa polèmica, perquè hi ha qui va entendre que Grillparzer estava menystenint les obres que havia escrit, tot i que jo diria que estava fent justament el contrari. Schumann, més pràctic, deia que no portava enlloc pensar què més podria haver aconseguit Schubert; havia fet prou i havíem d'honorar-lo per tot el que havia aconseguit. Sens dubte, l'honorem, i la idea d'escriure aquesta vida és, certament, ben boja, però, per què no? Almenys, quatre apunts... Durant una estona, suposem que Franz Schubert va morir el 19 de novembre de 1883 i aquesta setmana commemorem a Liederabend el 134è aniversari de la seva mort.

Tenia 86 anys, i va morir dolçament, com sempre havia cantat als seus lieder: es va adormir un dia després de dinar i la mort el va acollir entre els seus braços per donar-li repòs després d'una vida llarga i profitosa. De tota aquella colla d'amics que havia aplegat entorn seu durant els primers trenta anys de vida només l'acompanyaven Anton Stadler, amic des dels anys de l'internat, que moriria cinc anys després (als 94 anys!) i Eduard Bauernfeld, que moriria el 1890 també a una edat avançada, 88 anys. Tota la resta havia marxat ja; l'estimadíssim Franz Schober, només un any abans. També Grillparzer; algú altre hauria d'escriure el seu epitafi.

No us sabria dir si s'havia casat i havia tingut una pila de fills, com el seu pare, o si havia viscut una boja història d'amor, o moltes, o tot plegat; només us puc dir que va ser feliç. Que com ho sé? Perquè l'estic escrivint jo, aquesta història! Sé que m'arrisco, perquè Schubert componia sobretot sota pressió, però estic disposada a canviar un ritme d'escriptura frenètic per pau d'esperit. Així que, un cop acabada la seva etapa de joventut, que els llibres situen entre 1814 i 1828, Schubert es va prendre la vida i la composició amb més calma. Tot i així, en aquests cinquanta anys llargs va escriure moltes, moltes obres magnífiques. Com qui diu, va morir component; va escriure música fins el seu darrer dia. El seu enterrament va tenir un llarg seguici, tot Viena va sortir al carrer per acomiadar-lo i els seus nombrosos amics no van tenir cap dubte que es mereixia un gran homenatge, perquè havia estat un grandíssim compositor. S'havien estrenat tantes obres seves, els darrers cinquanta anys! Llàstima que Ludwig Tietze no podria cantar al seu funeral...

Si Schubert hagués mort el 1828, hagués quedat als llibres d'Història de la Música com la gran figura encaixada entre les acaballes del Classicisme i l'incipient Romanticisme; la seva llarga vida, però, va fer que quedés plenament lligat al Romanticisme, una mena de pare espiritual d'aquella generació deu anys més jove que ell: Liszt, Mendelssohn, Schumann, Wagner. Amb la desaparició de Schubert, uns mesos després que ho fes Wagner, l'únic d'aquest grup que encara vivia era Liszt. Tots dos s'havien conegut a Viena el 1838, quan el gran pianista va fer els cèlebres concerts per recaptar diners per a les víctimes del desbordament del Danubi al seu pas per Hongria. Poc abans, Liszt havia fet les primeres transcripcions del lieder de Schubert i havia començat a tocar la seva música als salons de París, sovint amb el tenor Adolphe Nourrit. En aquesta trobada a Viena va intentar convèncer-lo que viatgés amb ell a París, només una temporada, per donar a conèixer ell mateix la seva música, però costava tant treure Schubert de Viena... Liszt no se'n va sortir, però van mantenir la seva relació, i naturalment s'hi van retrobar el 1877, en el concert homenatge a Beethoven en el cinquantè aniversari de la seva mort.

A Schubert li feia molta mandra deixar Viena, però molts músics hi viatjaven en un moment o en un altre de la seva vida. A més, a mida que passaven els anys i s'anava convertint en la figura musical més important de l'època, visitar-lo era gairebé un pelegrinatge per als compositors més joves! Schumann, per exemple, que "venerava Beethoven i Schubert per damunt de qualsevol altre artista modern", va viatjar a Viena el 1838. Allà va visitar la tomba de Beethoven i tot seguit va demanar a Schubert que el rebés (sembla ser que en aquella reunió també hi havia Ferdinand, el seu germà, molt ocupat en aquella època endreçant i organitzant les partitures que encara no s'havien publicat). L'estrena de la novena simfonia va ser una conseqüència d'aquella visita; ja que a Viena semblaven massa ocupats amb altres coses com per parar atenció a una obra mestra com aquella, la "Gran" es va estrenar a Leipzig l'any següent, dirigida per Mendelssohn.

Més important encara: aquella visita i l'admiració de Schumann per l'obra ("qui encara no conegui aquesta simfonia sap molt poc sobre Schubert") va encoratjar el nostre compositor a escriure la primera de les set simfonies que va escriure amb els anys, avui imprescindibles en el repertori. Per cert que, molts de temps després d'aquell encontre amb Schumann, el 1865, Anselm Hüttenbrenner va arribar un dia corrents a casa de Schubert, cridant per les escales: "Mira, Franz, mira què m'he trobat dins d'un calaix!" El seu amic no s'ho podia creure, tenia a les mans el manuscrit d'aquella simfonia que donava per perduda des de feia més de quaranta anys! Les explicacions que va donar Hüttenbrenner van ser prou confoses, però al final van acabar rient tots dos, abans d'emocionar-se recordant els vells temps. Per més que els seus amics van insistir, Schubert no va voler acabar-la de cap de les maneres, així l'havia deixat als vint-i-cinc anys i així es quedaria, Simfonia Inacabada.

De poc no va anar que, degut a aquelles set simfonies, ens quedéssim sense les de Brahms; sentir-se intimidat per les simfonies de Beethoven i Schubert alhora era massa per a ell, però per sort el van acabar convencent que també hi havia espai per a les seves obres. I ja que parlem d'aquell Brahms que deia que de qualsevol lied de Schubert es podia aprendre alguna cosa, què diríeu que va fer així que va viatjar a Viena per primer cop? Exacte, visitar-lo. Era la tardor de 1862, i el jove de 29 anys va retre homenatge al veterà compositor de 65; segurament van recordar plegats l'enyorat Schumann. En aquella primera estada a Viena, Brahms va ser rebut també per Wagner, i és possible que en aquella reunió hi fos també Schubert. D'aquesta relació, però, en parlarem la setmana vinent, ara hem de reservar una mica de temps per a un lied.

Schumann va conèixer la música de Schubert l'estiu de 1827, al saló de Karl Erdmann Carus, amic de la família Schumann. Allà va conèixer el doctor Ernst Carus i la seva muller Agnes; Robert, de disset anys, es va enamorar d'Agnes, de vint-i-cinc, i a Zwickau i més tard a Leizpig van interpretar plegats lieder de Schubert. Els diaris de Robert en mencionen alguns títols, entre ells Des Mädchens Klage. Podem suposar que es referia a la segona versió de les tres que Schubert va fer del poema de Schiller, el D. 191, publicada el 1826, perquè les altres dues no es van publicar en vida del compositor. Nosaltres l'escoltarem avui interpretada per Gundula Janowicz i Irwin Gage.
 
 
Des Mädchens Klage
 

Der Eichwald braust, die Wolken ziehn,
Das Mägdlein sitzt an Ufers Grün,
Es bricht sich die Welle mit Macht, mit Macht,
Und sie seufzt hinaus in die finstre Nacht,
Das Auge von Weinen getrübet.

“Das Herz ist gestorben, die Welt ist leer,
Und weiter gibt sie dem Wunsche nichts mehr,
Du Heilige, rufe dein Kind zurück,
Ich habe genossen das irdische Glück,
Ich habe gelebt und geliebet!”

Es rinnet der Tränen vergeblicher Lauf,
Die Klage, sie wecket die Toten nicht auf;
Doch nenne, was tröstet und heilet die Brust
Nach der süßen Liebe verschwundener Lust,
Ich, die Himmlische, will’s nicht versagen.

“Laß rinnen der Tränen vergeblichen Lauf,
Es wecke die Klage den Toten nicht auf!
Das süßeste Glück für die traurende Brust,
Nach der schönen Liebe verschwund’ner Lust,
Sind der Liebe Schmerzen und Klagen.”

La roureda brunzeix, passen els núvols,
la donzella seu a la verda ribera,
les onades rompen amb força, amb força,
i ella sospira en la foscúria de la nit,
els ulls enterbolits de llàgrimes.

“El meu cor és mort, el món és buit
i no té res per donar als meus anhels,
oh Santa, recorda’t del teu infant,
jo he gaudit del goig terrenal,
he viscut i he estimat!”

Debades li cauen les llàgrimes,
els planys no fan reviure els morts;
digues-me el que conforta i guareix el cor
després del goig d’un dolç amor perdut.
Jo, la divina, no t’ho denegaré pas.

“Deixa endebades caure les llàgrimes,
els planys no fan reviure els morts!
La felicitat més dolça per a l’ànima afligida,
després del goig d’un bell amor perdut,
són els dolors i els planyiments de l’amor.”


(traducció de Salvador Pila)

 
Afegir comentari

Comentaris

  • No s'han trobat comentaris

LA CENTRAL - ACADÊMIA DE TARDOR

La Central

Si no us voleu perdre cap actualització, subscriviu-vos al web!

icono newsletter azul22via correu electrònic

icono RSS azul22via feed

Traductor automátic

Cercador

Entrades

Sèrie: Les deu cançons més tristes

liederabend - sèrie cançons tristes

Sèrie: Les deu cançons més felices

liederabend - cançons feliçes

Sèrie: Deu cançons amb cuques

liederabend - sèrie cuques

Sèrie: Cançons de Wilhelm Meister

liederabend - cançons de Wilhelm Meister

Sèrie: Lied goes pop

liederabend - sèrie lied goes pop

Sèrie: Abecedari Liederabend

liederabend - sèrie abecedari

Sèrie: El Màster en Lied de l'ESMUC ens visita

liederabend - sèrie abecedari

Hem parlat dels compositors...

i dels poetes...

Han cantat...

i els han acompanyat...

Entrevistes

 

guidobannerlargo250

Disclaimer

L'objectiu de Liederabend és la difusió del lied, és per això que cada setmana n'escoltem un. Si creieu que s'ha violat el vostre copyright o la vostra propietat intel·lectual, si us plau poseu-vos en contacte amb mi a silvia@liederabend.cat

Utilitzem cookies per millorar la nostra web i la teva experiència de navegació Llegir més

Accepto