Quarta i última setmana de la sèrie en col·laboració amb el Màster en Lied de l'ESMUC. Alba Quinquillà ens presenta Die letzten Blumen starben, del cicle “Set cançons d’Elisabeth Kulmann”, op. 104 de Robert Schumann; la versió que ha triat per il·lustar musicalment l'entrada és la de Juliane Banse i Graham Johnson. Gràcies, Alba!
 
Portrait Elisabeht Kulmann - Carl Barth
Retrat d'Elisabeht Kulmann - C.Barth
 
La primavera del 1851, Robert Schumann va escriure un cicle de set cançons basat en poemes d’una jove escriptora: Elisabeth Kulmann. Un cicle que ens descobreix algunes escenes i vivències de la jove poetessa a través del prisma del compositor alemany.

Possiblement, les circumstàncies de la vida de Kulmann – una noia extremadament talentosa en el camp de les humanitats – van impactar al compositor, de la mateixa manera que ho va fer la seva mort prematura, als 17 anys. Pel que sembla, la vida de l’escriptora no va ser fàcil. Una salut fràgil no l’acompanyava, com tampoc ho feia a la seva família. La seva mare estava malalta - pel que es pot deduir en el primer poema del cicle - i tant el seu pare – un militar retirat- com els seus germans van morir abans que ella. Tot això, però, no va evitar que tingués una trajectòria prodigiosa per una noia de 17 anys. Va aprendre a parlar 11 llengües i va escriure més de 1000 versos durant la seva curta vida, alguns d’ells publicats amb molt èxit. Tots aquest ingredients van alimentar, pel que se sap, una admiració cap a l’escriptora per part de Robert Schumann. Sembla que, el compositor, en descobrir la producció de Kulmann, va sentir la responsabilitat de donar-la a conèixer al públic alemany.

Schumann, per la seva banda, en aquella època ja sofria greus trastorns mentals. Trastorns que temps després li farien impossible la creació artística i que l’any 1856 li traurien la vida. No sembla estrany que uns textos, escrits des d’una sensibilitat especial i amb la vivència del dolor que genera la malaltia i la mort dels més propers, seduïssin un compositor turmentat. De totes maneres, els últims anys creatius del compositor, emmarcats per la seva arribada a Düsseldorf l’any 1851 - on desenvoluparia el càrrec de director del cor i l’orquestra de l’Allgemeiner Musikverein - i pel seu internament l’any 1854, van ser especialment fructífers. En quatre anys va completar una cinquantena d’obres de gèneres molt variats, des de música per a teclat fins a oratori, passant per simfonies, concerts per a instruments solista o música de cambra. De fet, el 1951 - any en què va escriure el cicle del qual parlem - va estar especialment marcat per la finalització, després de deu anys, de les Escenes de Faust de Goethe. També en aquell any, va escriure la Simfonia n. 4, la seva primera balada simfonica-coral “Der Königssohn” o diverses obres de música de cambra. I de fet, la mateixa primavera en què va compondre l'op. 104, també va dedicar quatre duets amb piano a textos de Kulmann. En aquest cas però, la selecció dels poemes no menciona aspectes biogràfics de l’autora. Més aviat son textos sobre la naturalesa que s’acompanyen d’una música que vol descriure la innocència de la joventut de la noia.

En la tria de textos que va fer Schumann hi trobem alguns poemes en què hi veiem la faceta més juganera de Kulmann, la de la noia que gaudeix de la naturalesa o que es relaciona amb altres joves. Però també hi ha textos en què Kulmann mostra d’una forma crua i senzilla la solitud, l’enyor, la incomprensió, la frustració o l’esgotament. Així doncs, tot i que no és un cicle que desenvolupi una història de forma cronològica, si que hi ha certa evolució emocional. D’una banda, en els quatre primers textos s’aborden diversos temes de la vida de la poetessa. En canvi, els tres últims, se centren en les seves reflexions sobre la mort.

A l’inici de cada Lied del cicle, Schumann va afegir-hi un text breu que introdueix la peça. El Lied del qual parlem, “Die lezten Blumen starben” (Les últimes flors han mort) és el sisè del cicle i es presenta de la següent manera:

“Un poema ple de pressentiments de mort. Al voltant de la seva cabana hi tenien un petit jardí en què, cada any, quan arribava el bon temps, hi cultivaven flors. Al fons hi havia un gran pollancre”

Tal com ens avança el comentari del compositor, el poema de Kulmann revela la consciència que ella tenia que no tardaria en morir. La protagonista narra com veu marcir les últimes flors del seu jardí i es pregunta: Si jo no soc dolça com una rosa ni forta com un pollancre, i ells es panseixen quan arriba l’hivern, perquè jo no hauria de desaparèixer?

Schumann dibuixa l’estat de profund dolor de la protagonista amb melodies lentes, sil·làbiques, una pulsació pausada i un registre intervàlic reduït. Sembla, fins i tot, que vulgui imitar el registre de la parla. L’acompanyament del piano és pràcticament minimalista, té el moviment necessari perquè es dibuixi una atmosfera pesant en què no hi hagi sensació de dinamisme. Només s’atreveix a trencar lleugerament la línia de la melodia quan ella es fa la pregunta fatídica: si ells es marceixen, perquè jo no? D’alguna manera, sembla que aquest Lied vulgui descriure una tristesa profunda o, gairebé, un estat depressiu, en què els moviments es veuen reduïts al mínim. Com si cada passa, o una mirada endavant exigís una energia a la qual ja no és capaç d’accedir. Però, tot i una consciència constant de la proximitat de la mort, també l’acompanya una sensació global de pau.
 
Die letzten Blumen starben
 

"Ein Gedicht voll trüber Todesahnung, wohl aus ihrem letzten Lebensjahr. Sie hatte neben ihrer „Hütte“ ein kleines Gärtchen, in dem sie Jahraus, Jahrein, Blumen pflegte. Auch eine Pappel stand in der Nähe."

Die letzten Blumen starben,
Längst sank die Königin
Der warmen Sommermonde,
Die holde Rose hin!
Du hehre Georgine,
Erhebst nicht mehr dein Haupt!
Selbst meine hohe Pappel
Seh ich schon halb entlaubt.
Bin ich doch weder Pappel,
Noch Rose, zart und schlank,
Warum soll ich nicht sinken,
Da selbst die Rose sank?
Les últimes flors han mort,
Fa temps que ha desaparegut
la reina dels mesos calurosos d’estiu,
la graciosa rosa.
Superba dàlia,
ja no aixeques més el cap,
i fins i tot el pollancre
està mig despullat.
I jo que no soc ni pollancre,
ni rosa, dolça i gràcil,
perquè no hauria de desaparèixer
si fins i tot ha desaparegut la mateixa rosa.
 
Afegir comentari

Comentaris

  • No s'han trobat comentaris

Entrades

Sèrie: Les deu cançons més tristes

liederabend - sèrie cançons tristes

Sèrie: Les deu cançons més felices

liederabend - cançons feliçes

Sèrie: Deu cançons amb cuques

liederabend - sèrie cuques

Sèrie: Cançons de Wilhelm Meister

liederabend - cançons de Wilhelm Meister

Sèrie: Lied goes pop

liederabend - sèrie lied goes pop

Sèrie: Abecedari Liederabend

liederabend - sèrie abecedari

Sèrie: El Màster en Lied de l'ESMUC ens visita

liederabend - sèrie abecedari

Hem parlat dels compositors...

i dels poetes...

Han cantat...

i els han acompanyat...

 

guidobannerlargo250

Disclaimer

L'objectiu de Liederabend és la difusió del lied, és per això que cada setmana n'escoltem un. Si creieu que s'ha violat el vostre copyright o la vostra propietat intel·lectual, si us plau poseu-vos en contacte amb mi a silvia@liederabend.cat

Utilitzem cookies per millorar la nostra web i la teva experiència de navegació Llegir més

Accepto