Debussy, Claude

Evocar en l’oient una sensació específica no és tasca senzilla: transmetre aquella cosa en concret, i no d’altra, s’haurà d'efectuar amb destresa. Verlaine va trobar una manera magnífica de fer-ho, en el seu poema En sourdine. A més, tenim la gran sort que Debussy va dotar el poema amb una nova dimensió, la dimensió musical, no fent res més que exaltar, amb una elegància, subtilesa i delicadesa pròpies del gran mestre, les paraules de Verlaine.

 

“Emporteu-vos les Fêtes galantes de Paul Verlaine i aquest petist llibre màgic us retornarà, suaument, harmoniosament i deliciosament trist, tot el món ideal i encantat del diví mestre de les comèdies amoroses, del gran i sublim Watteau, que el segle XIX acaba de redescobrir”

Aquestes paraules pertanyen a una ressenya del 19 d'abril de 1869 que el poeta Théodore de Banville va escriure arran de la publicació del recull Fêtes galantes, del seu amic Paul Verlaine [...]

 

El 25 de març (només quatre dies després que escoltéssim una cançó del seu cicle Chansons de Bilitis) es complien cent anys de la mort de Claude Debussy, un dels compositors amb aniversari rodó d'aquest any. El cert és que no és un compositor que hagi convidat gaire sovint per aquí; només n'hem escoltat tres cançons fins ara i sembla que anem d'aniversari en aniversari, perquè la primera va ser Beau soir, amb ocasió del 150 aniversari del naixement del compositor, l'agost de 2012. Avui n'escoltarem la quarta, una mélodie que molts autors s'afanyen a afirmar que no és entre les millors (bé, no tot pot ser [...]

 

El 1895 es va publicar a França la traducció francesa de l'obra d'una poetessa grega del segle VI a. C: Les chansons de Bilitis. Traduites du grec pour la première fois par P. L. Com es va desvelar a la segona edició de l'obra (1898), el traductor era Pierre Louÿs, escriptor i poeta, que ja havia publicat anteriorment altres traduccions d'obres de l'època clàssica. Els poemes s'havien trobat a la tomba de Bilitis, descoberta per l'alemany G. Heim; a les parets, folrades de pedra, hi havia inscrits els versos. Heim havia publicat la seva troballa el 1894, a Leizpig, amb el títol Bilitis sämtliche Lieder, zum ersten Male herausgegeben und mit einem Wörterbuche versehen (Cançons completes de Bilitis, publicades per primer cop i proveïdes d'un diccionari). La versió de Louÿs no estava completa; en un apèndix s'incloïen els poemes que encara no estaven traduïts. També s'hi [...]

 

Fa gairebé dos anys vaig escriure una entrada sobre la progressiva desaparició dels textos dels poemes als programes de mà als recitals a casa nostra. Aquell dia us preguntava si per vosaltres també era fonamental disposar dels textos i la resposta va ser unànime: vau respondre (aquí i a les xarxes) espectadors, cantants i pianistes i tots vau estan d'acord en què eren imprescindibles, fins i tot si les cançons es cantaven en la llengua pròpia, vau donar arguments i vau proposar alternatives als textos impresos. És clar que la mostra era petita i per tant l'enquesta no tenia gaire valor estadístic però per a mi va ser molt il·lustratiu. Avui hi torno per parlar d'un altre aspecte: els cantants que no volen que els espectadors tinguem els textos.

 

Fa molt de temps que no escoltem una cançó francesa, i no és que calgui cap excusa per fer-ho però ahir es complien 150 anys del naixement de Claude Debussy i no era qüestió de deixar passar l'ocasió.

 

Em fa la sensació que si sortíssim al carrer i demanéssim títols d'obres de Debussy moltes persones es quedarien encallades, però aquestes mateixes persones en reconeixerien unes quantes si les sentissin.