Liederabend és un espai dedicat a la cancó de cambra. Cada dimecres hi trobaràs al blog un article nou que pot parlar... de qualsevol cosa. Però sempre, sempre, hi escoltarem una cançó.
Vols rebre setmanalment les actualitzacions de Liederabend?
Després que el poeta de Dichterliebe hagi passat pel tràngol de veure com la dona que estima es casa amb un altre, i d'haver-se refugiat al bosc per plorar la seva pena, arriba el moment que ens expliqui què ha passat, exactament. I Déu n'hi do. Perquè no és que ella s'hagi casat amb l'amor de la seva vida, no. Que dius, mira, jo passo pena, però ella és feliç. Resulta que l'amor[...]
Escric això el dilluns 28 al matí (quan la Schubertíada ha acabat fa tot just unes hores), conscient que demà a mitjanit ha de sortir publicat un article a Liederabend. I el més calent és a l'aigüera. Algun any aprendré que és impossible que em concentri per escriure res durant el festival. Així que, amb l'esperit encara ple de música, comparteixo amb vosaltres alguns apunts que he anat prenent aquests dies, sense cap ordre ni cap intenció de ser exhaustiva.
Entre el 30 de març i el 3 d'abril de 1850 Robert Schumann va compondre tres lieder amb poemes de tres poetes diferents que es van publicar dos mesos després com a Drei Gesänge, op. 83. L'últim d'aquests lieder és Der Einsiedler [L'ermità], que és també l'últim amb poema de Joseph von Eichendorff, després que deu anys abans hagués escrit amb poemes seus, entre d'altres, els dotze que formen el Liederkreis, op. 39 [...]
L'adaptació musical més famosa de Wilhelm Tell, el drama publicat per Friedrich von Schiller el 1804, és l'òpera de Gioachino Rossini Guillaume Tell,estrenada el 1829. Famosa, sobretot, per l'obertura perquè, si bé l'òpera a penes es representa, la peça que l'obre se n'ha independitzat i és una de les més populars del repertori clàssic; aficionats i no aficionats reconeixen la brillant música, fins i tot si no saben identificar-la.
A l'article de la setmana passada us deia que aquesta començaríem la nova temporada, i el cert és que, estrictament parlant, i per seguir la tradició, hauria de començar la setmana vinent, el primer dimecres de setembre. No és que tingui gaire importància, però la qüestió és que estic escrivint aquestes línies en plena Schubertíada, amb el cap ple de música i sense gaire temps per centrar-me. Espero que no us importarà que, una setmana més, publiqui una entrada breu.
Si us dic que el poema del lied d'aquesta setmana el va escriure un monjo cistercenc potser pensareu que es tracta d'un poema de caràcter religiós o contemplatiu, però en realitat es tracta d'un poema amorós i terrenal. Sembla que el nostre monjo, Cristóbal de Castillejo, es va lliurar al que antigament es deia "una vida dissoluta" (aquesta expressió sempre em fa pensar en Don Giovanni) [...]
Hi ha cap mena de coherència interna a Myrten que defineixi l'obra com un cicle? No serà aquí on trobarem la resposta a aquesta pregunta recurrent, ja us ho avanço, però sí que hi podrem fer un parell de voltes com a excusa per escoltar una de les meves cançons preferides del cicle. Schumann va compondre Myrten com a regal de noces per a la seva promesa Clara Wieck. El va començar el febrer de 1840, quan encara no hi havia data fixada pel casament, i el va acabar el maig, encara sense [...]
Que la música té un gran poder evocador és una cosa que tots els lectors sabeu. De vegades, ens arriba inesperadament una melodia que fa temps que no sentíem i ens transporta a un moment viscut fa temps, ens recorda algú o ens remou un sentiment. Heinrich Heine també ho sabia, i ho sabia el poeta de Dichterliebe.
Diem Schumann i Heine i pensem Dichterliebe. És lògic, perquè és el cicle més conegut del compositor, però Dichterliebeno és ni l'únic ni el primer cicle de Robert Schumann amb poemes de Heinrich Heine. El primer és el Liederkreis que, com us explicava fa uns anys quan el vaig presentar, va ser també el primer cicle que va compondre (gairebé no cal ni afegir que va ser el 1840, al febrer) i la primera obra per a veu que va publicar; el va enviar a l'editor, ansiós, que la tinta encara devia ser humida. Fa uns [...]
Nun hast du mir den ersten Schmerz getan [Ara m'has causat el primer dolor] és la cançó que finalitza el cicle Frauenliebe und -leben [Amor i vida de dona], op. 42 de Schumann. En ell una dona ens explica en primera persona una època de la seva vida -des que deixa de sentir-se una nena quan descobreix l'amor fins que es converteix en mare i queda vídua-. Per això s'ha vist immers en polèmiques al voltant dels conceptes de masclisme, patriarcat, misogínia, elitisme, etc. És sabut, fins i tot, que [...]
Dubtava si proposar-vos d'escoltar Die Löwenbraut, perquè la seva durada va molt més enllà dels dos o quatre minuts habituals; fins i tot va més enllà dels vora sis que dura The Swimmer, la cançó de la setmana passada. Penso, però, que la cançó té el seu interès, i espero que us el sabré transmetre i us animareu a fer una pausa per escoltar-la.
Entre els moments del dia més valorats pels fotògrafs hi ha l'hora blava, que és, al vespre, el temps entre la posta del sol i la negra nit o, al matí, el temps entre trenc d'alba i la sortida del sol. És a dir, l'hora blava és un concepte artístic que es correspon temporalment amb el crepuscle. Aquests dos períodes són tan interessants per a la fotografia perquè la font de llum, el sol, és per sota de l'horitzó, però veiem el seu reflex a l'atmosfera, una llum difusa amb un color blau predominant que ho tenyeix tot. Si el fotògraf és a la natura, podrà treure partit dels colors ataronjats [...]
Al nostre ritme lent entrem a la segona part de Dichterliebe. No només perquè arribem a la novena cançó de setze, sinó perquè suposa una inflexió en la història d'amor: si al poeta li restava cap esperança, la perd ara que l'estimada es casa.
Humanamente, asumir una tragedia tan grande como la muerte de los seres queridos, es una tarea muy difícil. Esta fue la situación que asoló a la joven escritora Elisabeth Kulmann (1808-1825), pues perdió a su padre cuando tan solo era una niña y a sus seis hermanos en la guerra, de manera que solo le quedó el abrigo de su madre para hacer frente al dolor y la tristeza, acentuados por la profunda pobreza en la que se vieron sumidas. Lejos de hundirse en la amargura, madre e hija hicieron frente a la [...]
Aquestes darreres setmanes s'està parlant molt a les xarxes del sector cultural, tan castigat per les mesures de protecció contra la pandèmia. Diria que del llibre, que ha viscut un Sant Jordi confinat, se n'ha parlat amb rigor, potser perquè és més “senzill” (amb cometes, amb moltes cometes) d'identificar els quatre agents que hi intervenen: autors, editorials, distribuïdores i llibreries. En canvi, em fa la sensació que molts dels usuaris que participen en els debats no acaben de veure l'abast del problema en el cas de la música o el teatre, posem per cas. No em refereixo als que [...]
“El rei Baltasar féu un gran convit als seus mil magnats i begué vi davant de tots mil.” Així comença el capítol 5 del Llibre de Daniel de l'Antic Testament, amb una festassa. A més del rei, naturalment, beuen els mil magnats, les seves esposes i les seves concubines. I ja sabeu com van aquestes coses: el rei parla més del compte, els súbdits li riuen les gràcies, la cosa va a més, i Baltasar comet dos errors. El primer greu: fa portar, per beure-hi tots, els vasos sagrats d'or i argent que el seu pare Nabucodonosor s'havia endut del temple de Jerusalem. El segon, molt greu: lloa “els déus d'or [...]
Schumann va fer una cosa sorprenent quan va compondre Dichterliebe: va crear el seu propi cicle poètic a partir d'una obra més extensa per compondre el seu cicle de cançons. Ningú no ho havia fet abans. És cert que Schubert havia prescindit d'alguns poemes de Die schöne Múllerin i que l'ordre de les cançons de Winterreise no coincideix amb el dels poemes per un malentès editorial, però Schumann va anar molt més enllà. Ell, que el febrer de 1840 havia posat música disciplinadament i ordenadament als nou poemes del cicle poètic Lieder de Heine (el que seria [...]
Durant segles, a Europa, s'acceptava moralment i legalment que un marit matés la dona infidel i l'amant; un home havia de protegir una de les seves propietats més valuoses (els fills, no la dona). El cas més cèlebre dins del món musical és el de Carlo Gesualdo, príncep italià autor d'una música fascinant. Per a nosaltres, el seu crim va ser assassinar dues persones; per als seus contemporanis, el pecat no va ser matar-les, hi tenia dret, sinó fer-ne un gra massa amb la posada en escena: no calia humiliar les famílies de la dona i l'amant, també nobles, deixant els cossos nus i mutilats a l'entrada de palau, exposats als ulls de tothom.
Robert Schumann era un senyor de trenta anys quan va començar a compondre lieder sense aturador, obra mestra rere obra mestra; avui que els descomptes per a joves són per a menors de trenta-cinc, pot semblar que era un noi, però no, era un senyor. Ara bé, tots tenim un passat, també Schumann, i avui escoltarem un dels seus primers lieder, escrits, ara sí, quan era un noi de disset o divuit anys; no és una obra mestra, però tampoc cal.
Això s'acaba... Arribem a l'última entrada dedicada a la Schubertíada i als tres últims recitals de lied. Tots tres em fan molta il·lusió per diferents motius, així que fem via, perquè tenim molta música per escoltar.
