Strauss, Richard

 

De tant en tant us recomano de manera especial que escolteu la cançó que il·lustra el post perquè m'agrada molt. El que no ha passat encara és que us parlés d'una cançó que no m'agrada gens, però per a tot hi ha un primer cop. Per acabar-ho d'adobar, és una cançó que es considera una de les millors del seu autor: Amor, d'Strauss. Ja està, ja ho he dit, no puc amb Amor.

Que perquè us ho explico ara? La culpa és de la calor, la porto malament i faig coses estranyes. Tot plegat va anar així: repassant a la meva llibreta els lieder d'Strauss previstos fins a final d'any vaig veure que un el cantava un tenor i l'altra un baríton. I repassant les nou entrades prèvies, hi canten cinc barítons, dos tenors i tres [...]

 

Dels aproximadament dos-cents lieder que va escriure Strauss, formen part del repertori uns cinquanta; la resta s'interpreten poc als recitals. Podríem dir que és normal, és estrany que tot el corpus d'un compositor formi part del repertori, excepte en el cas de compositors amb un nombre petit de cançons com ara Mahler o Duparc. D'aquesta cinquantena de lieder, la majoria els escoltem més amb acompanyament d'orquestra que amb acompanyament de piano. Normal també, Strauss i Mahler són els “pares” del lied orquestral. Continuem: alguns d'aquests lieder tan famosos que sentim als concerts simfònics, no els va orquestrar Strauss: els van orquestrar altres compositors en vida d'Strauss, sembla que amb el seu consentiment. I una última cosa: dels lieder que Strauss va compondre per a veu i orquestra només quatre s'interpreten amb freqüència.

 

Als junger Sänger hatte ich die Gelegenheit mit 23 Jahren meinen ersten Meisterkurs bei dem berühmten Hans Hotter zu machen. Das Thema des Kurses: Schubert, Wolf, Strauss.
Quan era un jove cantant de 23 anys vaig tenir l'oportunitat de fer la meva primera classe magistral amb el cèlebre Hans Hotter. El tema del curs era: "Schubert, Wolf i Strauss".

 

Per més que l'equinocci assenyali l'arribada de la tardor, a Barcelona aquesta estació s'ho pren amb calma i triga encara unes quantes setmanes a fer acte de presència; mentrestant, nosaltres continuem amb sandàlies i màniga curta i, com a molt, agafem la jaqueta si sortim de bon matí. Fins que arriba un dia que el termòmetre es queda encallat als 18º o 20º i els barcelonins per fi podem vestir-nos amb la roba que els maniquins dels aparadors portaven a mitjans agost (perquè ara els maniquins ja porten abric).

 

Fa unes setmanes un amic em va escriure per dir-me que havia d'escoltar un disc que s'acabava de comprar, lieder d'Strauss cantats per Konrad Jarnot. Per a ell Jarnot havia estat un descobriment, i val a dir que per a mi també ho va ser quan el vaig escoltar, però si me'l recomanava amb tant d'entusiasme era perquè el disc incloïa... els Vier letzte Lieder! Les quatre últimes cançons d'Strauss cantades per un baríton! Vaig quedar tan sorpresa com ell

 

Quan vaig incloure Cäcilie a la llista de cançons més felices vaig dir que era una manera irresistible de dir "no saps el que et perds si no véns amb mi". Una cançó exuberant, apassionada, tan seductora que el poeta només podia rebre un sí per resposta. Aquell mateix dia una tuitera em va comentar que trobava que Cäcilie era més un intent desesperat de convèncer que no una cançó feliç. El poeta sempre parlava en condicional, "Si tu sabessis", i no estava tan segura que ella digués que sí; precisament l'encant de la cançó és aquest dubte que ens queda. Llavors vaig pensar que potser la felicitat l'afegim (o no) nosaltres.

 

Apunt autobiogràfic: quan m'arriba un disc nou i no el puc escoltar com cal el poso mentre feinejo per casa i faig una audició a mitges, com qui fulleja una revista abans de llegir-la. Un dia estava mig escoltant un disc i una cançó va fer que m'aturés, deixés el que estava fent (sort que no era el dinar, si no se'm crema) i anés a veure què hi estava passant.

 

Durant les darreres setmanes s'han anat fent públiques les noves temporades dels principals auditoris d'Europa i n'he anat destriant els recitals de lied. La seva presència al Palau de la Música Catalana, El Gran Teatre del Liceu i L'Auditori és ben escassa; si no se m'ha escapat res (doneu-me una alegria i dieu-me que sí), entre tots tres sumen tres recitals: un al Palau, dos a l'Auditori i cap al Liceu. La programació liederística dels tres principals auditoris de casa nostra és un desert. D'acord, no espero una programació tan esplèndida com la de Wigmore Hall a Londres, però Barcelona ofereix programació de qualitat en altres gèneres i podria ser així també amb el lied.

 

De la sang del drac van sortir tot de roses vermelles. El cavaller Sant Jordi n'agafà una i la donà a la princesa en senyal d'amor i llibertat abans de marxar a lloms del seu cavall.

Des del segle XV els carrers s'omplen de roses per Sant Jordi i des de fa quatre dies podem omplir-ne també el ciberespai. L'afecte amb què es regalen és el mateix, però n'hem d'imaginar la forma, el tacte avellutat dels pètals i la olor... o podem escoltar-les, perquè de cançons dedicades a les roses no ens en falten.