Apunt autobiogràfic: quan m'arriba un disc nou i no el puc escoltar com cal el poso mentre feinejo per casa i faig una audició a mitges, com qui fulleja una revista abans de llegir-la. Un dia estava mig escoltant un disc i una cançó va fer que m'aturés, deixés el que estava fent (sort que no era el dinar, si no se'm crema) i anés a veure què hi estava passant.

 

Durant les darreres setmanes s'han anat fent públiques les noves temporades dels principals auditoris d'Europa i n'he anat destriant els recitals de lied. La seva presència al Palau de la Música Catalana, El Gran Teatre del Liceu i L'Auditori és ben escassa; si no se m'ha escapat res (doneu-me una alegria i dieu-me que sí), entre tots tres sumen tres recitals: un al Palau, dos a l'Auditori i cap al Liceu. La programació liederística dels tres principals auditoris de casa nostra és un desert. D'acord, no espero una programació tan esplèndida com la de Wigmore Hall a Londres, però Barcelona ofereix programació de qualitat en altres gèneres i podria ser així també amb el lied.

Cançó de la setmana: Rote Rosen (R. Strauss) - C. Tilling, P. Rivinius

 

De la sang del drac van sortir tot de roses vermelles. El cavaller Sant Jordi n'agafà una i la donà a la princesa en senyal d'amor i llibertat abans de marxar a lloms del seu cavall.

Des del segle XV els carrers s'omplen de roses per Sant Jordi i des de fa quatre dies podem omplir-ne també el ciberespai. L'afecte amb què es regalen és el mateix, però n'hem d'imaginar la forma, el tacte avellutat dels pètals i la olor... o podem escoltar-les, perquè de cançons dedicades a les roses no ens en falten.