alt
El cavaller Peter i Magelone descansen al bosc durant la fugida
 
Us explicaré un conte; si teniu paciència i arribeu al final, allà us espera una bonica cançó de Brahms. Temps era temps que el jove Pere, el ben plantat fill del comte de Provença, va deixar casa seva per anar a veure món; no era alemany però igualment patia de fernweh. Quan va arribar a Nàpols va sentir parlar de la bellesa de la princesa Magalona i va fer el que fan els cavallers quan vol conèixer una dama, participar en un torneig i guanyar-lo. Pere i Magalona es van enamorar i ell li va regalar a ella tres anells que la seva mare li havia donat per si en el seu periple trobava la dona de la seva vida. Com que el seu pare la tenia promesa a un altre cavaller, Magalona demanà a Pere que la portés amb ell a Provença, on podrien casar-se, i una nit van fugir. A l'endemà, mentre ella dormia al bosc i ell vetllava el seu son, un corb va robar la bosseta on hi havia els tres anells i Pere va perseguir-lo per recuperar-los; quan va arribar a la platja el corb va volar mar endins i (per increïble que sembli) Pere li va anar al darrera amb una barca, amb tant mala sort que en aquell moment es va girar una tempesta que se'l va endur mar endins.

Quan ja es veia perdut el va rescatar una nau però, ai las! era una nau de sarraïns. El van veure tan ben plantat que van pensar que seria un bon regal pel Soldà; el Soldà va agrair el detall i va tractar molt bé el seu presoner, llàstima que fos això, un presoner. Dos anys després, Sulima, la filla del Soldà, va confessar a Pere el seu amor (us he dit, ja, que era un noi molt ben plantat?) i va planificar la seva fugida, la de tots dos. Pere va pensar que no era mala opció i va acceptar. Però la nit abans Pere va somiar amb Magalona, que no semblava gaire contenta amb el seu canvi de parella, i va fugir sol amb el bot, deixant Sulima plantificada i donant explicacions al seu pare. Quan era a alta mar el va recollir una nau, aquest cop de cristians, i es va veure salvat. La nau va parar a fer aigua en una illa, Pere s'hi va adormir, i com que s'acostava una gran tempesta, els mariners, després de buscar-lo sense èxit, van haver de marxar a corre-cuita sense ell.

Uns pescadors l'hi van trobar més mort que viu i el van deixar a la costa, a càrrec d'uns pastors. Allà en va tenir cura una jove que, casualitats de la vida, era Magalona. La noia, convenientment disfressada de plebea, havia demanat aixopluc als pastors quan s'havia vist sola al bosc i encara hi era (us heu fixat que més de dos anys després, Pere havia arribat exactament al mateix punt de la costa d'on havia salpat?). El va reconèixer de seguida, el va guarir i ell li va explicar les seves penes. Llavors ella va entrar a la cabana, va recuperar el seu aspecte de princesa i Pere la va reconèixer de seguida. I, ara sí, van ser feliços i van menjar anissos.
 
I què va passar amb els anells? Mentre Pere estava desaparegut, el cuiner de la cort va trobar tres anells d'or a la panxa d'un peix (us sona, aquesta història?); els va portar a la comtessa i ella ho va interpretar com un senyal de Déu que el seu fill era viu.

Aquesta llegenda medieval francesa la va recollir l'escriptor alemany Ludwig Tieck l'any 1797 en la seva novel·la Die wundersame Liebesgeschiste der schönen Magelone und des Grafen Peter von Provence (més o menys, La fantàstica història d'amor de la bella Magalona i Pere, comte de Provença). La novel·la inclou disset cançons de les quals Brahms va posar música a quinze per fer el seu cicle Romanzen aus Ludwig Tiecks "Magelone", op. 33, més conegut com a Die schöne Magelone. Els textos de les cançons no expliquen el que passa a la novel·la, és un cas similar a les cançons de Wilhelm Meister, i quan s'interpreta el cicle de Brahms normalment hi ha un narrador que va llegint la novel·la de manera que les cançons queden en context (no vull ni pensar les hores que ens hi estaríem si es fes el mateix amb la novel·la de Goethe).

La idea d'acompanyar les cançons amb el text és relativament nova. Bé, la idea no, l'execució, perqué la idea és tan antiga com el cicle; la va tenir el nostre amic Julius Stockhausen, un cantant amb idees tan excèntriques com la de cantar els cicles complets en els recitals. Brahms no volia de cap de les maneres que el cicle es cantés seguit (i al públic segurament li hagués agafat un cobriment perquè tampoc no s'ho esperava), la unitat del cicle en les interpretacions li era ben igual. Ell havia escrit les seves primeres cançons entre 1861 i 1862 i les havia publicat en dos quaderns el setembre de 1865; la resta de cançons les havia escrit entre 1862 i 1868, no necessàriament per ordre, i las va publicar en tres quaderns més el desembre de 1869. No volia tampoc que es llegissin els textos relacionats amb les cançons; això a Alemanya no era necessari perquè els contemporanis de Brahms coneixien bé la història però quan el seu editor anglès li va suggerir d'incloure fragments de la novel·la a l'edició de les partitures li va dir que ni pensaments. És curiós com ha canviat la forma d'escoltar la música!
 
Us parlo avui de Die schöne Magelone perquè la podrem escoltar a Barcelona el 26 de novembre, dins del festival de lied LIFE Victoria; els cantants seran Roderick Williams i Adriana Aranda, que cantarà les dues cançons de Magelone i Sulima. El pianista serà Iain Burnside i l'actriu Laura López estarà a càrrec dels textos. Ara, que no seran fragments de la novel·la de Tieck sinó textos escrits per Iain Burnside, que a més de pianista és autor de diverses obres de teatre; aquests textos ens parlaran de la relació entre Johannes Brahms i Clara Schumann. Interessant, oi?

Nosaltres avui escoltarem una cançó de la versió que va enregistrar Brigitte Fassbaender, pionera en això de cantar cicles "masculins", acompanyada per Elisabeth Leonskaia. En aquest enregistrament la mateixa Fassbaender llegeix els textos complementaris a les cançons així que comparteixo Muss es eine Trennung geben, el número 12 del cicle, i el text corresponent per aquells qui parleu alemany; són només 45 segons que expliquen com Peter és rescatat i fet presoner alhora i com pensa a Magelone mentre passeja pel jardí del qual té cura.
 
Peter erholt es ich
 
 
Muss es eine Trennung geben
 

Muss es eine Trennung geben,
Die das treue Herz zerbricht?
Nein, dies nenne ich nicht leben,
Sterben ist so bitter nicht.

Hör ich eines Schäfers Flöte,
Härme ich mich inniglich,
Seh ich in die Abendröte,
Denk ich brünstiglich an dich.

Gibt es denn kein wahres Lieben?
Muss denn Schmerz und Trennung sein?
Wär ich ungeliebt geblieben,
Hätt ich doch noch Hoffnungsschein.

Aber so muss ich nun klagen:
Wo ist Hoffnung, als das Grab?
Fern muss ich mein Elend tragen,
Heimlich bricht das Herz mir ab.

Ha d'haver una separació
que trenqui un cor fidel?
No, a això no li puc dir viure,
morir no és tan amarg.

Si sento la flauta d'un pastor
m'entristeixo profundament,
si veig la posta de sol
i penso en tu ardentment.

No existeix l'amor real?
Ha d'haver dolor i separació?
Si hagués restat no estimat,
ara tindria una espurna d'esperança.

Però ara haig de lamentar-me:
només hi ha esperança a la tomba?
Haig de portar lluny la meva misèria,
el cor se'm trenca secretament.

 
 

Comments powered by CComment

El lloc web de Liederabend utilitza galetes tècniques, essencials per al funcionament del lloc, i galetes analítiques que pots desactivar.