A primers de 1879 Karl Hahn, home de negocis alemany que havia fet fortuna a Veneçuela, la seva dona Elena María Echenagucia i les seves criatures van deixar el país per instal·lar-se a París. Per als senyors Hahn la música, i en general, les arts, eren essencials, i això es va reflectir en l'acurada educació dels nens. Aviat va ser evident, però, que el més petit, Reynaldo, que tenia tres anys quan van arribar a França, tenia un do.
Als sis anys va cantar i tocar el piano en un dels salons més influents de la ciutat, el de la princesa Mathilde Bonaparte; als nou va entrar al Conservatori de París; als quinze va compondre la música d'escena de L'obstacle d'Alphonse Daudet i als dinou va estrenar la primera òpera, L'île du rêve.
No recordo haver escoltat cap ni una nota d'aquesta òpera ni de cap de les altres setze que va compondre. Però les cançons... ah, les cançons són una altra cosa. Reynaldo Hahn, descrit com un home amb molt d'encant i una intel·ligència lluminosa, el preferit dels salons parisencs, va triomfar-hi amb les seves cançons elegants i refinades, que solia presentar ell mateix acompanyant-se al piano. N'hem escoltat algunes, sovint de les més conegudes, i aquesta setmana us en proposo una que no ho és tant: Néère, amb poema de Leconte de Lisle.
Charles Marie René Leconte de Lisle, reconegut helenista, va publicar el 1852 Poèmes antiques, el primer dels tres que enviaria a la impremta (el quart, inacabat, es va publicar pòstumament el 1895, l'any següent a la seva mort). Poèmes antiques incloïa una col·lecció de divuit poemes, Études latines, dels quals Reynaldo Hahn va triar-ne deu per compondre un cicle amb el mateix nom, que va acabar el 1900; entre els que va deixar fora hi ha Phidylé, potser perquè uns anys abans Henri Duparc ja havia compost una cançó esplèndida amb aquests versos (o potser, senzillament, no li va interessar).
El cicle de Hahn té una disposició poc habitual, amb set cançons per a veu i piano i tres per a solistes i cor; no és una obra fàcil d'interpretar completa en un auditori. Però sí que se n'interpreten algunes de les cançons aïllades, entre elles la segona, Néère. Com en la resta de poemes del cicle, els versos s'inspiren en la mitologia greco-romana; Néère, per a nosaltres, Neera, és una de les nereides, les filles de Nereu i Doris, bellíssima com les seves nombroses germanes (unes cinquanta, segons la majoria de les fonts). Com elles, duu una vida relaxada al palau familiar al fons del mar i de tant en tant es deixa veure pels humans, sense la intenció malèfica d'altres criatures marines.
Amb la seva elegància habitual, Hahn posa música a aquest poema evocant, o recreant, o com vulgueu dir-ne, la música de l'Antiga Grècia, una música que a penes es coneix. Com que estem més familiaritzats amb l'escultura i l'arquitectura, podem associar el que sentim amb la serenitat i l'equilibri que els són propis (si més no, durant una època), i també, d'una manera més àmplia, amb els corrents orientalistes de l'època. En qualsevol cas, una cançó preciosa que escoltarem interpretada per Véronique Gens i Susan Manoff.
Il me faut retourner aux anciennes amours:
L’Immortel qui naquit de la Vierge Thébaine,
Et les Jeunes Désirs et leur Mère inhumaine
Me commandent d’aimer toujours.
Blanche comme un beau marbre, avec ses roses joues,
Je brûle pour Néère aux yeux pleins de langueur;
Venus se précipite et consume mon cœur:
Tu ris, ô Néère, et te joues!
Pour apaiser les Dieux et pour finir mes maux,
D’un vin mûri deux ans versez vos coupes pleines;
Et sur l’autel rougi du sang pur des agneaux
Posez l’encens et les verveines.
Em cal retornar als vells amors:
L’Immortal que nasqué de la Verge Tebana
i els Joves Desigs de llur Mare inhumana
m’obliguen a estimar sempre.
Blanca com un bell marbre, amb les seves galtes roses,
cremo per Neera amb els ulls plens de llangor;
Venus es precipita ip onsumeix mon cor:
tu rius, Néèra, i m'ignores!
Per aplacar els déus i per acabar els meus mals,
serviu les vostres copes plenes d'un vi madurat dos anys,
i sobre l’altar rogenc de la sang pura dels anyells,
poseu l’encens i la berbena.
(traducció de Manuel Capdevila)
Articles relacionats
Des de Mons
A Ardiente paciencia d'Antonio Skármeta, Pablo Neruda li retreu al carter Mario Jiménez que li hagi enviat a la noia que estima, com si fossin seus, uns versos que ha escrit ell. I el jove li respon: “La poesía no es de quien le escribe, sino de quien la necesita”. Hi pensava mentre preparava aquest article sobre una cançó de Reynaldo Hahn que comença amb les el vers Le ciel est [..]
Poi le parole?
Fa segles que al món de l'òpera es debat sobre la importància de la música i el llibret; si el que diuen els cantants és rellevant i per tant s'ha d'entendre, si la història que s'explica afegeix valor a l'obra, etc. La discussió ha donat per molt, incloses dues òperes: Prima la musica, poi le parole, escrita per Antonio Salieri a finals del segle XVIII i Capriccio, composta per Richard Strauss el 1940.
Un dia escuché una canción
No me gusta el lied. Así nos vamos poniendo en situación. Amo la ópera y la música sinfónica con locura, son casi una necesidad vital para mí, pero el lied me resulta un tanto extraño, terra incognita.
Entonces mi mejor amiga me sugiere que puedo aportar algo a este exquisito blog y yo pienso que soy la persona menos indicada para hacerlo. Pero una tarde me planto delante del ordenador y salen estas líneas.
No me gusta el lied. Y sin embargo…
