Tots tenim al cap, gràcies al cinema –que l'ha presentada més o menys mitificada– la imatge de l'escriptor que crea amb l'ajut de l'alcohol: davant de la màquina d'escriure i amb un got de whisky al costat. Per completar l'escena, cigarretes i un cendrer. El que no recordo ara és la imatge de l'escriptor que crea l'endemà, així que es desperta, amb la ressaca que amb prou feines li permet obrir els ulls.

Fa un parell de setmanes escoltàvem una cançó de Gabriel Fauré, Avant que tu ne t'en ailles en la qual el poema, de Paul Verlaine, estava estructurat com si fossin dos poemes entrellaçats. Això em va fer pensar en una altra cançó, Sanglots, aquesta de Francis Poulenc amb poema de Guillaume Apollinaire.

M'atreuen les cançons entorn del mar. Bàsicament, perquè el mar és part imprescindible dels meus paisatges. Mentre moltes persones gaudeixen, sobretot, de ser a la muntanya, en una versió moderna del waldeinsamkeit, a mi em trobareu amb molta més probabilitat contemplant el mar. A prop de casa, per sort. I quan viatjo, buscant altres mars sempre que puc.

La mitologia grega, ho hem comentat alguna vegada, està farcida d'històries esgarrifoses. Les més divulgades corresponen al període olímpic dels déus encapçalats per Zeus, però va haver-hi un període anterior, el dels titans, i una guerra entre totes dues faccions.

Fa uns dies parlava amb uns amics sobre la poca oportunitat d'algunes propines en un recital de lied. I si bé és cert que hi ha propines que són capaces d'esguerrar elles soletes la màgia d'un concert, també ho és que n'hi ha que es converteixen en la cirereta del pastís: peces que arrodoneixen el programa i que recordes durant molt de temps, o fins i tot que et creen una nova necessitat.