Als poemes de Winterreise hi trobem sovint imatges cinematogràfiques. No perquè Wilhelm Müller cerqués aquest efecte, és clar, sinó perque nosaltres, que hem crescut mirant pel·lícules, veiem l'escena al nostre cap. Una d'aquestes imatges, una que em colpeix especialment quan l'escolto en un recital, la trobem a Rückblick, que podem traduir com a “Mirant enrere”.

Fa un temps vaig titular un article sobre Hanns Sommer “El fill del fotògraf”. Com us explicava llavors, era una llicència, perquè em referia al padrastre de Sommer, el fabricant d'objectius i càmeres Voigtländer. I com que llavors em vaig permetre aquesta llicència, ara no puc fer servir el títol en aquest article sobre Franz Schreker, que sí que era el fill del fotògraf.

Als anys cinquanta del segle XX el poeta romanès Paul Celan s'havia establert a París, fugint del règim comunista. No havia pogut fugir del nazisme, i havia estat reclòs, juntament amb els seus pares, al gueto de Txernivtsí. Sense que ell pogués fer res per evitar-ho, els pares van ser traslladats a un camp de concentració, on van ser assassinats; ell va poder sobreviure després [...]

Els poemes (i d'aquí, les cançons) que invoquen la nit demanant-li un son reparador són relativament freqüents. La foscor ens inquieta i, tant si estem desperts com si dormim, les preocupacions i les pors s'engrandeixen i ens aclaparen. Fins i tot un detall insignificant del dia, que gairebé ni recordem, pot transformar-se en un malson angoixant.

La setmana passada us parlava de Nachtwanderer de Korngold, i us deia que tenia apuntades altres dues cançons compostes a partir d'aquest mateix poema d'Eichendorff. Com que encara ho tenim tots fresc, vosaltres i jo, i aquesta setmana vaig curta de temps, us proposo que n'escoltem una, la de Hanns Sommer.