Després de compondre Le travail du peintre, Francis Poulenc va dir que el temps de la mélodie havia passat, almenys per a ell. Això va ser el 1956 i durant quatre anys només va escriure un parell de cançons. No és que en aquell temps s'estigués de braços plegats; el 1957 va estrenar Dialogues de carmelites, el 1958 La voix humaine i el 1960, el Gloria. Aquell mateix any va escriure el que seria, ara sí, el seu últim cicle, La courte paille, i ho va fer amb un poeta nou al seu repertori, Maurice Carême. En lloc de la complexitat de la poesia de Paul Éluard o Apollinaire, ara triava uns versos el llenguatge dels quals era a l'abast de tothom.

Aquesta setmana commemorem de nou una data rodona, el 150è aniversari de la mort d'un compositor, després d'haver recordat la figura de Berlioz la setmana passada. Avui recordarem Carl Loewe, també conegut com “el rei de la balada”. Va ser un dels nostres primers compositors, el vam escoltar per primer cop l'agost del 2012. Llavors us vaig fer cinc cèntims del que havia estat la seva carrera; va nèixer a Löbejün, al nord d'Alemanya, unes setmanes abans que ho fes Schubert a Viena, tots dos en circumstàncies familiars similars. Tots dos van gaudir d'una excel·lent formació musical en ser becats pels seus mèrits [...]

Un dels aniversaris musicals rodons del 2019 és el 150è aniversari de la mort d'Hector Berlioz, que va ser el passat 8 de març. Les coses com són, les cançons no són el més conegut de l'obra de Berlioz; les més interpretades són les que formen el cicle Les nuits d'étè, que jo em pensava que aquest any es programarien sovint per celebrar el compositor, però de moment no és el cas. Es programin o no, però, a nosaltres ens interessen precisament les cançons de Berlioz i us volia presentar una de menys coneguda, preciosa, que ens dona l'oportunitat de retrobar-nos amb Ofèlia.

Avui entrem en el wunderschönen Monat Mai; és un bon dia per escoltar Dichterliebe, si més no des d'aquelles primeres notes que són un remei per a l'ànima fins la setena cançó, que és la que ens toca en el nostre recorregut. Parlar de les cançons d'un cicle per ordre ens permet seguir el camí del protagonista; ens ha parlat d'un amor que comença al mes de maig, de llàgrimes que són ofrenes, d'una estimada més bonica que el sol, d'un petó que guareix tots els mals i del record d'aquell petó. Ens ha enviat alguns missatges contradictoris, com és plorar amargament quan ella li diu “t'estimo”, però l'últim lied que vam escoltar [...]

Avui és Sant Jordi! I dimarts; he avançat un dia la publicació de l'entrada setmanal per no fer tard amb la rosa musical. De moment, cada any ens la porta un compositor diferent i enguany continuem amb els compositors nòrdics, després de Sibelius i el preciós Svarta Rosor de l'any passat. Hem convidat Edvard Grieg, que ens visita amb una de les seves cançons més conegudes, Zur Rosenzeit, amb poema de Johann Wolfgang von Goethe.

Com és habitual en Setmana Santa, us deixo un article breu. De fet, és la continuació del de la setmana passada; la casualitat ha fet que la primera part de l'Spanisches Liederbuch, els Geistliche Lieder (cançons sacres) sigui d'allò més adequada per a aquestes dates.

Després d'haver escrit en poc més d'un any i mig els cinquanta-tres Mörike-Lieder, els tretze Eichendorff-Lieder que completaven la seva col·lecció i gairebé tots els Goethe-Lieder, Hugo Wolf començava a neguitejar-se. Sobre quin poeta treballaria després? La resposta li va arribar a través d'un amic d'un amic seu, que li va deixar un volum de poesia pensant que hi estaria interessat. La va encertar de ple: tot just una setmana després d'escriure el 51è i últim lied de Goethe, Die Spröde, el 28 d'octubre de 1889 Wolf escrivia Wer sein holdes Lieb', el primer lied dels quaranta-quatre que formen l'Spanisches Liederbuch.