Família i amics a banda, el que més trobo a faltar aquestes setmanes que ja són mesos és la música en viu i el mar. Sembla que alguna cosa comença a bellugar pel que fa als concerts, i ja m'he perdut i no sé en quina fase del desconfinament podrem anar a banyar; de moment, paciència, i continuem escoltant només música enllaunada i mirant imatges del mar. O podem fer totes dues coses alhora i escoltar una marina.

Ens ha passat el wunderschöne Monat Mai encara tancats a casa, excepte per una passejada diària curta en temps i distància, tan incòmoda i estranya que no té gaire de passejada. Si viviu a Barcelona, ja m'entendreu; si viviu a llocs amb menys pressió demogràfica, confio que la vostra passejada sigui més agradable que la nostra.

Abans el mes no acabi, us proposo d'escoltar una tercera lectura literary d'un poema escrit per Ludwig Hölty el 1774, Die Mainacht [La nit de maig]. S'inscriu dins d'un corrent musical [...]

La poesia de George Gordon Noel Byron va tenir de seguida una difusió considerable a Alemanya; hi circulaven unes quantes traduccions i tenia valedors com Goethe, Heine i Müller, que va ser, a més, biògraf del poeta. Malgrat això, Lord Byron no va interessar gaire els compositors de lied. L'excepció seria Carl Loewe, que va posar música a una vintena dels seus poemes, però a banda d'això trobem només alguns lieder esparsos el més conegut dels quals és Mein Herz ist schwer, el n. 15 dels Myrten de Robert Schumann. La resta no la sentim gaire als recitals, ni tan sols [...]

Un poema en què les estrofes tenen totes la mateixa estructura regular sembla que demana un lied estròfic. Si és una cançó de bressol, encara amb més motiu. El compositor segurament considerarà que amb cinc estrofes ja és prou llarg, o tal vegada no, i posarà a prova els intèrprets i el públic repetint-hi sis dels vuit versos de cada estrofa. Aquest és el nostre Schubert! O l'audiència del segle XIX era més pacient que nosaltres, o ell sabia que era perfectament capaç de fer una cançó estròfica pura que durés set o vuit minuts ben bons que passés com una de dos minuts [...]

Quan tenia tres anys va preguntar a la mare: “Per què riu, la música? Per què plora, la música?” Aquesta criatura espavilada va ingressar al conservatori de Würzburg el 1922, als dotze anys, i als disset, després de conèixer Richard Strauss, va tenir clar que volia ser director d'orquestra. Dit i fet. Poc després era assistent del director del teatre d'òpera de la ciutat, on va dirigir l'única òpera d'Hugo Wolf, Der Corregidor, i quan el teatre va plegar va tenir el mateix càrrec al d'Aquisgrà, on va ser assistent d'Alban Berg i Belà Bartók.