Vida de fantasma

No tinc costum d'escriure cada any un article relacionat amb la festivitat de Tots Sants, només ho faig ocasionalment. Però si ho hagués començat a fer el 2012, com vaig fer amb la diada de Sant Jordi, per exemple, podria haver compartit catorze estupendes cançons de Carl Loewe i encara en tindria per a molts anys més. Perquè a Loewe li encantava escriure sobre esperits, fantasmes i cementiris, i ho feia molt bé.

Perquè ens en fem una idea: cap al 1900 es va publicar una integral de cançons de Loewe ordenades temàticament en disset volums. I dic cançons en sentit ampli, perquè el títol parla de balades, llegendes, cançons i cants: Gesamtausgabe der Balladen, Legenden, Lieder und Gesänge. El vuitè volum es deia Geister balladen und Geschichten. Todes- und Kirchhofs- Bilder (que vindria a ser “Balades i històries de fantasmes. Imatges de mort i cementiris”) i comprenia dinou cançons. Però, com aclarava l'editor al prefaci, aquestes cançons eren només les que no havien encaixat clarament en cap altre volum. És a dir, se'n podien trobar moltes altres que responien a aquesta descripció entre els volums dedicats a les balades escoceses, nòrdiques o franceses, als poemes de Goethe, etc.

La cançó que us proposo per a aquesta setmana de Tots Sants és Geisterleben [Vida d'esperit, o vida de fantasma], està inclosa en aquest vuitè volum de la integral, i es va publicar originalment el 1828 dins de l'opus 9, que és un opus que, ara que el tenim a Liederabend per primera vegada, es mereix dues línies, perquè és una mica embolicat: entre el 1823, que va sortir l'op. 1, i el 1827, amb l'op. 8, Loewe va fer una o dues publicacions l'any, cadascuna amb un nombre de cançons que variava entre dues i sis. Quan va arribar el 1828, suposo que veient que les vendes anaven bé i era el moment de fer un cop de cap, va publicar Gesammelte Lieder, Gesänge, Romanzen und Balladen, que devia ser una selecció del que tenia desat al calaix de les partitures. Una àmplia selecció: cinquanta-quatre cançons –compostes entre 1817 i 1828– repartides en deu quaderns. I com que la numeració no era correlativa, sinó que començava a cada quadern, es fa carregós dir que Geisterleben és el núm. 4 del quadern núm. 1 de l'op. 9.

Loewe la va compondre el 1819; tal com està indicat a la partitura, ho va fer poc després de Treuröschen, que és una balada que parla d'una parella reunida en la mort. Potser un poema va dur a l'altre, perquè Geisterleben també parla de visites nocturnes a l'estimada, tot i que amb un to molt diferent.

Ludwig Uhland va escriure el poema, un sonet, el 30 de gener de 1813; sabem fins i tot a quina hora i on: de bon matí, al llit, a partir d'un somni que havia tingut. Un esperit ens parla de la seva trista existència, tancat en la tomba. De nit, aprofita que els vius dormen per sortir-ne, anar a veure l'estimada a la seva cambra (de les seves paraules se'n desprèn que no va poder fer-ho en vida) i abraçar-la abans de tornar a la tomba.

La cançó de Loewe comença amb un motiu del piano que es repeteix durant la primera estrofa, mentre la línia vocal ens explica com són els dies de la veu poètica. A la segona estrofa, quan els esperits s'alliberen, la cançó pren el to narratiu tan habitual de les balades del compositor, fins que el nostre esperit s'adreça dolçament a la noia. A la tercera estrofa l'acompanyem inquiets en el seu viatge i, després d'un interludi, assistim a la quarta estrofa a la trobada (i a l'ensurt de la noia, que espero que s'hi acabi acostumant i trobant consol en aquest instant de retrobament).

Els nostres esperits viatgers, molt inspirats, seran Konstantin Krimmel i Ammiel Bushakevitz, en una interpretació de Geisterleben que espero que us agradi tant com a mi.

Geisterleben

Von dir getrennet, liege ich begraben,
Mich grüßt kein Säuseln linder Frühlingslüfte;
Kein Lerchensang, kein Balsam süßer Düfte,
Kein Strahl der Morgensonne kann mich laben.

Wenn sich die Lebenden dem Schlummer übergaben,
Wenn Tote steigen aus dem Schoß der Grüfte,
Dann schweb' ich träumend über Höh'n und Klüfte,
Die mich so fern von dir getrennet haben.

Durch den verbotnen Garten darf ich gehen,
Durch Türen wandl' ich, die mir sonst verriegelt,
Bis zu der Schönheit stillem Heiligtume.

Erschreckt dich Geisterhauch, du zarte Blume?
Es ist der Liebe Wehn, das dich umflügelt!
Leb wohl! ich muß ins Grab, die Hähne krähen.

Separat de tu, resto enterrat,
cap dolç mormol de l’oreig primaveral em saluda,
cap cant d’alosa, cap bàlsam de dolces flaires,
cap raig del sol matinal em poden delectar.

Quan els vivents s’adormen,
quan els morts surten de les entranyes dels sepulcres,
aleshores, jo suro somiant damunt muntanyes i abismes,
que m’han empès tan lluny de tu.

Puc caminar pels jardins prohibits,
passar a través de portes que abans m’estaven tancades,
fins al silent santuari de la beutat.

Tu, delicada flor, t’espanta l’alè d’un esperit?
És l’hàlit de l’amor que t’abraça amb les seves ales!
Adéu! Haig de tornar a la tomba, els galls ja canten.

(traducció de Salvador Pila)