La tardor a Barcelona

Per més que l'equinocci assenyali l'arribada de la tardor, a Barcelona aquesta estació s'ho pren amb calma i triga encara unes quantes setmanes a fer acte de presència; mentrestant, nosaltres continuem amb sandàlies i màniga curta i, com a molt, agafem la jaqueta si sortim de bon matí. Fins que arriba un dia que el termòmetre es queda encallat als 18º o 20º i els barcelonins per fi podem vestir-nos amb la roba que els maniquins dels aparadors portaven a mitjans agost (perquè ara els maniquins ja porten abric).

No és que Turisme de Barcelona sigui el nou patrocinador del blog, és que fa uns dies pensava que el lied és un gènere molt de tardor. És a dir, de tardor de llar de foc, d'arbres vermells i daurats, de dies plujosos i frescos, no de tardors com qui diu de sol i platja; per això vaig endarrerida i encara no m'havia posat en situació. Però la setmana vinent ja és Tots Sants (hi haurà sort i gaudirem d'una temperatura adequada per menjar castanyes calentones?), si ho endarrereixo més acabarem celebrant la tardor alhora que el Nadal.

Podria il·lustrar musicalment l'entrada amb moltes cançons tardorenques, però la proximitat de la castanyada m'ha fet pensar en Allerseelen (Tots Sants). Ara fa cosa d'un any, quan vaig presentar la llista de les cançons més tristes, una lectora va comentar que ella hi afegiria aquesta altra d'Strauss; jo no la trobo tan, tan trista, més endavant us explico perquè, però la trobo una cançó preciosa, així que encantada de recollir el suggeriment. Allerseelen és l'últim lied del recull Acht Gedichte aus "Letzte Blätter" von Hermann von Gilm, op. 10 (Vuit poemes d'"Últimes fulles" de Hermann von Gilm), que ja vam "estrenar" quan el blog tot just començava a caminar; en aquella ocasió vam escoltar amb la tercera cançó, Die Nacht.

Em fa la sensació que Hermann von Gilm (1812-1864) és un d'aquells poetes que si no fos per les cançons escrites a partir del seus poemes avui serien uns perfectes desconeguts, si més no fora de l'entorn cultural alemany. No entraré a discutir si els seus versos tenen prou qualitat com per meréixer més rellevància, però en el cas d'Allerseelen m'agraden les diverses lectures que permet. El poema de Gilm recull la tradició de recordar els difunts per Tots Sants, no hi falten les flors com a ofrena, i per un dia els éssers estimats tornen a ser entre nosaltres. Però, en aquests versos, qui és mort? El narrador? La persona estimada? La seva història d'amor? D'una manera o una altra, l'amor torna a ser viu; potser per això trobo el poema més nostàlgic que no pas trist, no hi sento el desconsol que sento en altres cançons que també parlen d'una separació.

La regularitat de les estrofes, amb el mateix vers repetint-se al final de totes tres, sembla que demana una cançó estròfica, però Strauss va triar fer-ne una cançó variada que comença amb un melancòlic preludi que deixa intuir el que serà el moment més intens de la cançó. Però això serà cap al final, i les dues primeres estrofes es mouen en aquest ambient de tranquil·la enyorança; no és fins que avancem per la tercera estrofa, Ein Tag im Jahr ist ja den Toten frei (Un cop l'any els morts són lliures), que sentim la passió, però la repetició de l'últim vers i el postludi ens porten de nou cap a la melangia. No us sembla una cançó més pròpia d'un home madur que d'un jove de vint anys?

Recordeu que fa unes setmanes parlàvem dels tòpics entorn de la cançó? Un d'ells era que una veu gran no podia cantar bé lied. Hi ha molts cantants que poden desmentir-lo, entre ells la que escoltarem avui, Jessye Norman, si estem d'acord que és una veu gran; Norman, acompanyada de Geoffrey Parsons, ens regala una versió intimista i emocionant d'Allerseelen.

Per cert, Turisme de Barcelona i promotors musicals: si el lied és un gènere molt de tardor, encara ho és més de primavera, i a Barcelona a mitjans febrer els ametllers ja estan florits i els brots als arbres són a punt d'obrir-se, ja podem gaudir del primer verd. Només és una idea.