Entre les moltes coses bones que va fer Brahms hi ha l'edició d'obres de Schubert que, quaranta anys després de la seva mort, encara estaven desades en un calaix. Com ara els Zwölf Ländler, una col·lecció de dotze valsos compostos el 1823 i catalogats per Otto Deutsch com a D. 790, que Brahms va publicar el 1864. Poc després, el 1866, el compositor publicava els seus Sechszehn Walzer, op. 39, una col·lecció de valsos a quatre mans, i l'edició va ser un èxit de vendes. Les peces eren encantadores, el format per a quatre mans era ideal com a hausmusik, és a dir, [...]

Aquesta setmana volia presentar-vos un cicle nou, però he anat justa de temps. Podria haver escurçat l'article per deixar-lo en dos paràgrafs apressats, però l'estimat Brahms, el pare de la criatura, no s'ho mereix, això. Així que he pensat deixar-vos un tast del cicle i quatre notes i tornar-hi amb calma la setmana vinent, si tot va bé.

Els textos de Des Knaben Wunderhorn tant poden explicar una rondalla com compartir els horrors de la guerra; ironitzar sobre un miracle com expressar una profunda espiritualitat. Aquest és el cas d'Urlicht. No sabem quina mà el va escriure, ni si amb el temps va passar per moltes mans que el van anar modificant fins a donar-li la forma que coneixem gràcies a Brentano i Arnim, però podem suposar que aquest autor anònim (i potser col·lectiu) estava familiaritzat amb els evangelis i els ritus catòlics.

El 23 de novembre de 1938 s'estrenava amb èxit Aleksandr Nevski, una pel·lícula dirigida per Serguei Eisenstein que recrea un episodi viscut a Nòvgorod al segle XIII: la victòria d'aquest estat, amb un exèrcit format majoritàriament per homes del poble que anaven a peu, davant l'invasor, el gruix de l'exèrcit del qual eren nobles a cavall. Per si no n'hi hagués prou amb l'èpica de la desigualtat de les forces, la batalla final es va lliurar sobre el glaç del llac Peipus, i us podeu imaginar que Eisenstein no en va desaprofitar les possibilitats cinematogràfiques.

A la primera edició d'Adelaide, del 1797, hi figura el subtítol "una cantata per a una veu amb acompanyament de piano". Segurament, avui no en diríem cantata, i no és tampoc exactament el que nosaltres entenem per lied; més aviat s'acosta a les cançons amb aires operístics que es feien a Viena a finals del segle XVIII. Però si Adelaide es programa habitualment als recitals de lied bé podem presentar-la aquí, i sempre és un plaer escoltar aquesta peça, la classifiquem com la classifiquem.

Aquest blog va començar el febrer de 2012 amb un lied de Schubert (és clar), i després de Strauss, Schumann, Duparc, Mahler i Vaughan Williams, a l'abril vam escoltar Fauré. No he planificat mai els continguts seguint un ordre cronològic o de cap mena, això ho deixo per als cursos; generalment són les cançons les que demanen pas, i aquelles primeres entrades responien sobretot a la crida de cançons tantes vegades escoltades. De Gabriel Fauré n'hem escoltat sis més, i tot preparant aquest article en què n'escoltarem la vuitena m'he adonat que en cap dels [...]