El 23 de novembre de 1938 s'estrenava amb èxit Aleksandr Nevski, una pel·lícula dirigida per Serguei Eisenstein que recrea un episodi viscut a Nòvgorod al segle XIII: la victòria d'aquest estat, amb un exèrcit format majoritàriament per homes del poble que anaven a peu, davant l'invasor, el gruix de l'exèrcit del qual eren nobles a cavall. Per si no n'hi hagués prou amb l'èpica de la desigualtat de les forces, la batalla final es va lliurar sobre el glaç del llac Peipus, i us podeu imaginar que Eisenstein no en va desaprofitar les possibilitats cinematogràfiques.

A la primera edició d'Adelaide, del 1797, hi figura el subtítol "una cantata per a una veu amb acompanyament de piano". Segurament, avui no en diríem cantata, i no és tampoc exactament el que nosaltres entenem per lied; més aviat s'acosta a les cançons amb aires operístics que es feien a Viena a finals del segle XVIII. Però si Adelaide es programa habitualment als recitals de lied bé podem presentar-la aquí, i sempre és un plaer escoltar aquesta peça, la classifiquem com la classifiquem.

Aquest blog va començar el febrer de 2012 amb un lied de Schubert (és clar), i després de Strauss, Schumann, Duparc, Mahler i Vaughan Williams, a l'abril vam escoltar Fauré. No he planificat mai els continguts seguint un ordre cronològic o de cap mena, això ho deixo per als cursos; generalment són les cançons les que demanen pas, i aquelles primeres entrades responien sobretot a la crida de cançons tantes vegades escoltades. De Gabriel Fauré n'hem escoltat sis més, i tot preparant aquest article en què n'escoltarem la vuitena m'he adonat que en cap dels [...]

Quan es publiqui aquest article serem ja al setembre, però l'estic escrivint en plena Schubertíada, amb el cap ple de música, d'idees i d'emocions. Després de tants mesos sense música en viu (excepte dos concerts al Palau al juliol molt benvinguts), la immersió m'ha originat un impacte emocional considerable, un somriure d'orella a orella a sota de la mascareta, llàgrimes eixugades per la mateixa mascareta i la satisfacció immensa de constatar que l'alegria, per moments l'eufòria, és compartida. Diria que Vilabertran està sent l'escenari d'una catarsi col·lectiva.

L'any 2020 havia de ser recordat pels aficionats a la música com l'any de celebració del 250è aniversari del naixement de Beethoven. Qui ens havia de dir a primers d'any, quan discutíem si la música del compositor havia de ser o no tan present a les temporades dels auditoris, que acabaríem recordant el 2020 com l'any en què els auditoris van tancar.

Seguir la carrera d'un cantant des dels primers anys és molt interessant, n'hem parlat alguna vegada; és veure com va triant el repertori, com li evoluciona la veu, com continua aprenent, com dirigeix la seva carrera... Normalment aquest seguiment es fa en petit comitè, fins que un dia el seu nom comença a aparèixer sovint als mitjans i la seva música es difon àmpliament. Llavors arriba el moment de presumir, que mira que ens agrada presumir de cantant i dir allò de "jo el vaig escoltar quan va debutar" o "ja us ho deia, que era bo". Doncs bé, anem anticipant el [...]