És bastant habitual trobar a les cançons d'amor que la veu poètica s'adreça a un amant que és lluny; literalment, per exemple, en el cicle de Beethoven An die ferne Geliebte. Si als amants els cal un missatger que transmeti les paraules i els sentiments, la poesia romàntica li dóna la forma d'un element de la natura que pugui salvar la distància que els separa. De vegades són els ocells o altres criatures que volen com les abelles i les papallones; de vegades són els núvols, de vegades els rierols i de vegades, com veurem avui, el vent.

Cançons que no em fan ni fred ni calor. Que no posaria en una llista de cançons que no m'agraden (llista que, en públic, té un únic ítem), però no diria tampoc que m'agraden. Cançons que, quan les veig en el programa d'un recital, em fan mandra. Sí, és això: cançons que em fan mandra. Perquè, no és tant que no em facin ni fred ni calor, sinó que la sensació depèn del dia. I això vol dir que depèn de mi i de com estigui de receptiva, dels intèrprets, del moment del recital en què s'interpreti... És un experiment interessant que faig amb relativa freqüència [...]

A Luciano Berio li agradava la música tradicional, però els arranjaments habituals per a veu i piano que feien els seus col·legues li produïen un cert neguit. La raó d'aquesta incomoditat era, suposo, que el piano no ha estat mai un instrument tradicional; les cançons populars no solen tenir acompanyament i, si en tenen, els instruments són senzills, com ara la flauta o la guitarra. Per això, en el seu recull Folk songs acompanyen la veu un conjunt de set instrumentistes que toquen la flauta o el piccolo, el clarinet, l'arpa o la guitarra, el violoncel, la viola i la percussió. [...]

La setmana passada escoltàvem I wonder as I wander, una cançó tradicional arranjada per Benjamin Britten entorn el 1940, i us deia que no la va editar ni enregistrar. Us deia també que aquesta setmana us n'explicaria el motiu, i aquí el teniu: no es podia fer "oficial" perquè en realitat la cançó que havia arranjat no era tradicional, sinó que l'havia compost John Jacob Niles el 1933, basant-se, això sí, en una cançó tradicional. No era, per tant, una obra de domini públic, com es pensava Britten.

Entrem en les últimes setmanes de l'any, que dediquem habitualment a cançons nadalenques, amb articles més breus. Aquest any també tindrem cançons nadalenques, però serà diferent, ja ho anireu veient; de moment, comencem amb Benjamin Britten.

La vida a mar és dura. Per poc contacte que hi tinguem, podem intuir el fred ficat als ossos a l'hivern, l'enyorança durant les travessies llargues, el perill dels temporals. La tecnologia, els materials moderns i altres recursos disponibles al segle XXI alleugen la vida als vaixells i la fa més segura, però així i tot. Pensem ara a fa cent cinquanta anys, en el que representava llavors fer-se a la mar, en el que ens expliquen la literatura i el cinema.