Durant segles, a Europa, s'acceptava moralment i legalment que un marit matés la dona infidel i l'amant; un home havia de protegir una de les seves propietats més valuoses (els fills, no la dona). El cas més cèlebre dins del món musical és el de Carlo Gesualdo, príncep italià autor d'una música fascinant. Per a nosaltres, el seu crim va ser assassinar dues persones; per als seus contemporanis, el pecat no va ser matar-les, hi tenia dret, sinó fer-ne un gra massa amb la posada en escena: no calia humiliar les famílies de la dona i l'amant, també nobles, deixant els cossos nus i mutilats a l'entrada de palau, exposats als ulls de tothom.

La tarda del 22 de gener de 1918, l'Associació Amics de la Música presentava al Palau de la Música Catalana un concert amb el següent programa: el Quartet en mi bemoll, no. 5 de Karl Ditters von Dittersdorf; L'infantament meravellós de Schahrazada, de Robert Gerhard (estrena) i el Quartet en fa, op. 96 d'Antonín Dvořák (primera audició). Els intèrprets eren el Quartet Renaixement, amb Eduard Toldrà com a primer violí; la soprano Conxita Badia i el pianista Frederic Longàs.

Benvolguts, ja tenim aquí el 2020. Que tingueu un bon any, si pot ser amb la millor música.

Els qui llegiu l'entrada el matí que surt publicada segurament estareu immersos en valsos i polques i més adormits que desperts; com que hi ha un moment per a cada cosa, gaudiu de la família Strauss i ja arribarà el moment de gaudir de la cançó tan bonica que us porto per tancar les entrades nadalenques d'aquesta temporada.

Una dona a punt de parir i el seu home van de porta en porta cercant aixopluc; finalment, la criatura naixerà en un estable. Avui, que tantes famílies truquen en va a les nostres portes, la semblança amb aquesta escena de fa dos mil anys ens hauria d'avergonyir. No és una reflexió ni gaire original ni gaire moderna, contes com La petita venedora de mistos de Hans Christian Andersen, per esmentar un de molt conegut, ens parla de la nostra incoherència i la nostra mala memòria.

No sé ben bé com ha anat, però ja és aquí Nadal. I amb ell, tres entrades més breus amb tres cançons nadalenques per avui, el dia de Nadal i el dia d'Any Nou. Aquesta setmana ens la porta el compositor Charles Ives, aquell senyor que de dia venia assegurances i de nit componia. Ives es va mantenir sempre al marge de l'establishment musical, alhora que molt aferrat a la vida quotidiana dels americans, i totes dues coses es reflecteixen a la seva obra; era un esperit lliure, la seva música no només no era gens acadèmica, sinó que sovint era extremadament original.

Com us deia quan parlava de Die Götter Griechenlands, Friedrich Schiller no era aliè a la dèria per l'Antiga Grècia que hi havia a la cultura alemanya a la seva època, i Gruppe aus dem Tartarus [Grup del Tàrtar] ens remet també a la mitologia. L'inframón, conegut sovint pel nom del seu déu, Hades, era la regió on habitaven els morts; no hi patien cap càstig ni hi rebien cap premi. Molt més avall, si hem de fer cas de Zeus a la Ilíada, a la mateixa distància de l'Hades que ho està el cel de la terra, hi havia el Tàrtar. I aquí sí; aquí, allunyats de tothom, els seus habitants patien les tortures més horribles.