Martineau, Malcolm

Els poemes (i d'aquí, les cançons) que invoquen la nit demanant-li un son reparador són relativament freqüents. La foscor ens inquieta i, tant si estem desperts com si dormim, les preocupacions i les pors s'engrandeixen i ens aclaparen. Fins i tot un detall insignificant del dia, que gairebé ni recordem, pot transformar-se en un malson angoixant.

No soc gaire de pastissos ni de dolços. Quan era petita vaig demanar a casa que no em féssim pastís d'aniversari, perquè no m'agradava. I fins avui. Però aquesta setmana us vull convidar a un pastís d'aniversari amb catorze espelmes, pels catorze anys que fa Liederabend. Com que és un pastís virtual, que cadascú el triï com més li agradi. El meu, de formatge, si us plau.

La primera cançó de Nadal d'enguany és una cançó atípica. No parla de pau, d'amor, de llum ni d'esperança. Es una cançó plena de ràbia i desesperació, que demana venjança; agitada, que només s'entén en el context bèl·lic en què va ser concebuda.

Hi ha concerts que recordes durant molt de temps. Interpretacions inoblidables. Cançons que queden lligades a un duo per sempre més. Normalment no arribes a saber si aquestes sensacions són compartides, com a molt intercanvies un comentari amb algun conegut que també hi era, al concert; però de vegades el públic té una reacció tan poc habitual i tan unànime [..]

La setmana passada em referia a Tragödie com a tríptic, a manca d'una definició millor. Perquè té tres parts i perquè s'aprecia millor si el considerem com una unitat. Però també, i aquest és un motiu que no havia mencionat encara, perquè la segona part, la que escoltarem avui, és la que dona sentit a tot. És a dir, és la part central del tríptic, la principal.

No us sabria dir si Tragödie és una cançó en tres parts o un petit cicle. La trobem publicada dins de Romanzen und Balladen IV, com a número 3 (és a dir, no com a números 3, 4 i 5), però és poc habitual que la sentim interpretada completa, ni tan sols en els enregistraments, ja veurem per què. De fet, l'única cançó (o part) que escoltem de tant en tant als recitals és la primera.

El 4 de setembre passat se celebrava el 200 aniversari del naixement d'Anton Bruckner, una efemèride que per aquestes contrades ha passat pràcticament inadvertida. Sí, hi ha hagut alguns concerts i alguns mitjans que l'han recordat, però poca cosa més. I trobo que és una llàstima, perquè penso que un Any Bruckner hauria anat molt bé per difondre la seva obra.

El Grand Tour era aquell viatge per Europa, amb Itàlia com a destí final, que feien molts homes joves de bona famíla per arrodonir la seva formació i veure món. El viatge a Itàlia del poeta Thomas Moore, però, va tenir una motivació diferent: evitar la presó de creditors. Uns vint-i-cinc anys abans li havien concedit un càrrec de responsabilitat a les Bermudes; com que s'hi [...]

A Ardiente paciencia d'Antonio Skármeta, Pablo Neruda li retreu al carter Mario Jiménez que li hagi enviat a la noia que estima, com si fossin seus, uns versos que ha escrit ell. I el jove li respon: “La poesía no es de quien le escribe, sino de quien la necesita”. Hi pensava mentre preparava aquest article sobre una cançó de Reynaldo Hahn que comença amb les el vers Le ciel est[..]

Fa uns mesos que el tema de portada de Liederabend és el capvespre. La veritat és que ja l'hauria d'haver renovat, però no acabo de trobar el moment d'aturar-m'hi i pensar quin podria ser el pròxim, després que l'hagi dedicat a les roses, l'insomni, els rossinyols, els viatges o les serenates, per exemple. Alguns temes són difícils de posar en portada, perquè calen almenys set cançons [...]

En la literatura, en l'art i fins i tot en la vida quotidiana, les llàgrimes s'associen sovint amb la pluja. Quantes vegades hem vist a les pel·lícules com es posa en relleu la pena per una pèrdua amb un enterrament sota la pluja? Quantes vegades les gotes de pluja que rellisquen pel vidre de la finestra s'han fos amb llàgrimes lliscant per una galta? A la poesia, i per tant al lied, també [...]

La pianista Marion Stein va néixer el 1926 a Viena, en una família jueva. El 1938 van marxar d'Àustria cap a Anglaterra fugint del nazisme; allà, a Londres, va estudiar al Royal College of Music. Va començar una carrera com a concertista, que va abandonar quan es va casar als vint-i-tres anys amb George Lascelles, comte de Harewood i nebot de Jordi VI; els havia presentat un [...]

Benvolguts, com us prometia la setmana passada, us envio una altra postal musical des del meu lloc de vacances. És un lloc present a moltes cançons; de vegada es menciona clarament, i de vegades queda més amagat. En la cançó que he triat no es menciona, però penso que molts de vosaltres en reconeixereu els versos. El que molt probablement no coneixereu és [...]

Andante. Andantino. Adagio. Andante molto moderato. Aquestes són indicacions de tempo usuals a les mélodies de Gabriel Fauré; són cançons lentes, tranquil·les, íntimes. Per això crida l'atenció trobar-se en un recital amb una cançó de Fauré que porta la indicació allegro energico.

Ralph Vaughan Williams va estrenar Songs of Travel (juntament amb un altre cicle de cançons, The House of Life) el 1904, quan tenia trenta-dos anys i s'acostava el final de la seva primera etapa com a compositor; no trigaria gaire a mostrar interès pel folklore del seu país i a reflectir-lo a la seva música, començant així el segon període compositiu. Però la música dels primers [...]

Vaig arribar a la música de Ned Rorem gràcies a un altre aficionat que coneixia molt bé el repertori contemporani. Els primers cicles que vaig escoltar van ser More than a day(1995), per a contratenor i orquestra de cambra, i Evidences of things not seen, estrenat el 1998 per celebrar el 75è aniversari del compositor, que us el vaig presentar fa gairebé deu anys. Uns anys [...]