Havíem deixat Wilhelm i els seus companys al primer capítol del llibre quart, a punt de marxar del castell del comte, que els ha proporcionat els mitjans per arribar fins un poble proper. Un cop allà Melina organitza el viatge fins a la ciutat on pensen establir-se; Wilhelm ja ha oblidat la seva intenció de tornar a casa i s'hi afegeix.
Fa un parell de setmanes un lector comentava d'un lied que era una de les seves obres musicals preferides i que cada cop que el sentia en una versió diferent hi descobria nous matisos. Fa uns dies vaig veure el documental Conducting Mahler (molt recomanable si sou malherians) i allà Claudio Abbado deia referint-se a una simfonia: "si estimes aquesta obra hi trobes coses noves, n'aprens, cada cop que l'escoltes". Abbado deia la paraula clau, estimar. L'obra ens enamora i, com si pogués correspondre a aquest amor, cada cop que l'escoltem ens ensenya alguna cosa. És clar que això no ens passarà amb qualsevol obra musical; n'hi ha que, per molt que ens agradi, quan l'escoltem ens proporcionarà plaer (que no és poc) però no ens farà pensar, no ens aportarà res de nou. Pot ser aquesta una definició d'obra d'art? Una obra que sempre que t'hi acostes és nova, que permet tantes [...]Cançó de la setmana: Les cigales (E. Chabrier) - S. Graham, M. Martineau
No he sentit mai que l'expressió “one-hit wonder”, utilitzada a la música pop per descriure un cantant o un grup que és molt conegut per un únic èxit, s'apliqui als compositors de clàssica, però si fos el cas Emmanuel Chabrier seria un compositor one-hit wonder. Perquè, a veure, vosaltres sentiu aquest nom i què us ve al cap? “EspañadeChabrier”, així, tot seguit, com si fos un únic mot, i res més. I prou greu que li sabia al compositor saber-se conegut només per aquesta obra, com li sabia greu a Ravel que el seu Bolero fos tan cèlebre (ell no seria un one-hit wonder, però “BolerodeRavel” també surt tot seguit).
Abans que comencés l'
Per més que sigui 3 de setembre (dimecres, recordeu que hem canviat el dia de publicació) i comencem nova temporada em resisteixo a creure que l'estiu s'acabi. Per això us proposo un viatge cap a un punt indeterminat entre Nova Zelanda i Amèrica del Sud, a una illa que es diu Orplid i té una bonica història:
La memòria auditiva és capriciosa; per segons què és sorprenentment bona i per segons què és més aviat un desastre. És sorprenentment bona, per exemple, per recordar una melodia; podem sentir-la més ràpida, més lenta, amb ritmes diferents o amb diferents instruments, pràcticament podem fer-li qualsevol cosa i la continuem reconeixent. I és més aviat un desastre... precisament d'això va aquesta entrada.
La missió de la maga Armida, neboda del rei de Damasc, és introduir-se al campament dels cavallers cristians que assetgen Jerusalem i fer-ne una desfeta. Així ho fa; provoca que part dels cavallers lluitin entre ells, converteix en animals a d'altres, però quan arriba el moment de matar el croat Rinaldo no pot fer-ho perquè s'ha enamorat d'ell. Llavors l'encanta i se l'enduu al seu jardí màgic, un lloc a on tots els plaers són possibles i d'on ningú, ni molt menys Rinaldo, vol marxar. Allà passen molt de temps tots dos, fins que dos cavallers cristians aconsegueixen arribar fins a Rinaldo i fer-li mirar el seu reflex en un mirall. Quan recorda qui és, l'encanteri es trenca i Rinaldo abandona Armida.
El Carles Mitjà ha tingut la gentilesa de nominar-me al seu 
Normalment sóc prudent pel que fa a anticipar les entrades del blog. I quan no ho sóc i dono alguna pista com vaig fer fa un parell de dies a Twitter, qui es passa per aquí? El senyor Murphy, evidentment, que em segresta l'entrada prevista. I aquí em teniu, dimecres 26 a la tarda escrivint una entrada nova, perquè el senyor Murphy no fa mai les coses a mitges i m'ha enxampat, també evidentment, sense cap comodí que pugui publicar.
Quan vaig incloure Cäcilie a la llista de 
Apunt autobiogràfic: quan m'arriba un disc nou i no el puc escoltar com cal el poso mentre feinejo per casa i faig una audició a mitges, com qui fulleja una revista abans de llegir-la. Un dia estava mig escoltant un disc i una cançó va fer que m'aturés, deixés el que estava fent (sort que no era el dinar, si no se'm crema) i anés a veure què hi estava passant.
Quilter va néixer el 1877 i el 1896 va marxar a Frankfurt per a perfeccionar els seus coneixements musicals. Allà va conéixer de primera mà el lied i va escriure les seves primeres cançons; juntament amb Elgar, Somervell i Vaughan Williams, forma part de la primera generació que va escriure Art Song. De fet, Quilter s'hi va dedicar gairebé en exclusiva, i bona part de les cançons que va escriure, unes cent, continuen formant part del repertori britànic. Són peces fàcils d'escoltar però alhora elaborades; la veu flueix amb naturalitat i l'acompanyament acostuma a mantenir-se en un segon pla però no és en absolut trivial, al contrari.
La revista musical Gramophone, dedicada a la música clàssica, premia cada any els millors enregistraments de la temporada; a finals d'agost es van fer públics els tres 
Cinc mesos ja de blog i encara no hem escoltat Brahms; no perquè no m'agradi ni perquè no tingui cançons destacables, m'agrada molt i és un gran compositor de lieder, sinó perquè... no sé, perquè el temps passa molt de pressa. Alguns lectors m'heu dit que trobaveu a faltar aquest compositor o aquell altre, però així com dic "cinc mesos ja de blog" dic també "només cinc mesos de blog"; vindran aquests compositors que trobem a faltar i molts d'altres. De moment comencem per posar remei a l'absència de Johannes Brahms.
La meva amiga M. diu que en un recital de lied et trobes amb un senyor al piano i un cantant vestit de pingüí que canta cançons sobre pastorets, llacs, rius, rams de flors amb llaçades i altres cursileries amb cara de circumstàncies i alçant-se de puntetes. La meva amiga M. està carregada de raó.
