La primera cançó de Nadal d'enguany és una cançó atípica. No parla de pau, d'amor, de llum ni d'esperança. Es una cançó plena de ràbia i desesperació, que demana venjança; agitada, que només s'entén en el context bèl·lic en què va ser concebuda.
Exactament el 7 de desembre de 1915. S'acostava el segon Nadal des de l'esclat de la Gran Guerra i res no feia pensar que la contesa hagués d'acabar aviat. Molts territoris francesos estaven envaïts per l'exèrcit alemany, i els bombardejos sobre París eren freqüents. Claude Debussy tenia cinquanta-tres anys; era massa gran per servir al front, i tampoc no podia fer cap feina als despatxos o com a civil perquè estava malalt; l'endemà mateix l'havien d'operar. Li dolia no poder aportar res més que música.
Aquella tarda va compondre la que seria la seva última cançó, Noël des enfants qui n'ont plus de maisons [Cançó dels nens que ja no tenen casa]. El text, també seu, dona veu als nens que han perdut la llar i els pares i passen gana. Nens que han vist com l'enemic cremava l'escola i l'església, el mestre i el captaire que s'hi aixoplugava. Els nens demanen pa, venjança, que el Nadal no torni mai a les cases alemanyes, i que França guanyi la guerra. Quina tristesa tan gran que els nens perdin la innocència d'aquesta manera tan terrible! El text demana pels nens francesos, belgues, serbis i polonesos, i demana perdó si s'oblida de cap altre nen. I, sí, oblidava mencionar almenys els nens armenis: mentre Debussy escrivia la seva cançó, els armenis patien el genocidi. El compositor va ser una de les personalitats que es van implicar contra la tragèdia, i Noël des enfants qui n'ont plus de maisons es va estrenar el 1916 en un concert benèfic a favor de les víctimes, un concert en el qual es va escoltar també Antouni, de Komitas.
Us deixo amb Noël des enfants qui n'ont plus de maisons interpretada per Robin Tritschler i Malcolm Martineau. I la setmana vinent compartiré amb vosaltres una cançó de Nadal més tranquil·litzadora.
Nous n'avons plus de maisons!
Les ennemis ont tout pris,
Jusqu'à notre petit lit!
Ils ont brûlé l'école et notre maître aussi.
Ils ont brûlé l'église et monsieur Jésus-Christ!
Et le vieux pauvre qui n'a pas pu s'en aller!
Nous n'avons plus de maisons!
Les ennemis ont tout pris,
Jusqu'à notre petit lit!
Bien sûr! papa est à la guerre,
Pauvre maman est morte
Avant d'avoir vu tout ça.
Qu'est-ce que l'on va faire?
Noël! petit Noël! n'allez pas chez eux,
N'allez plus jamais chez eux,
Punissez-les!
Vengez les enfants de France!
Les petits Belges, les petits Serbes,
Et les petits Polonais aussi!
Si nous en oublions, pardonnez-nous.
Noël! Noël! surtout, pas de joujoux,
Tâchez de nous redonner le pain quotidien.
Nous n'avons plus de maisons!
Les ennemis ont tout pris,
Jusqu'à notre petit lit!
Ils ont brûlé l'école et notre maître aussi.
Ils ont brûlé l'église et monsieur Jésus-Christ!
Et le vieux pauvre qui n'a pas pu s'en aller!
Noël! écoutez-nous, nous n'avons plus de petits sabots:
Mais donnez la victoire aux enfants de France!
Ja no tenim casa!
Els enemics ens ho han pres tot,
fins el nostre llitet!
Han cremat l'escola, i també el nostre mestre.
Han cremat l'església, i nostre senyor Jesucrist!
I el pobre vell que no en va poder fugir!
Ja no tenim casa!
Els enemics ens ho han pres tot,
fins el nostre llitet!
És clar, el pare és a la guerra,
la pobre mare va morir
abans de veure tot això.
Què farem nosaltres?
Nadal! Petit Nadal! No vagis a casa seva,
no hi vagis mai més, a casa seva,
castiga'ls!
Venja els infants de França!
Els petits belgues, els petits serbis,
i també els petits polonesos!
Si ens oblidem d'algú, perdoneu-nos.
Nadal! Petit Nadal! Sobretot, res de joguines!
Fes per donar-nos el pa de cada dia.
Ja no tenim casa!
Els enemics ens ho han pres tot,
fins el nostre llitet!
Han cremat l'escola, i també el mestre.
Han cremat l'església, i nostre senyor Jesucrist!
I el vell pobre que no n'ha pogut marxar!
Nadal! Escolta'ns, ja no tenim petits esclops:
Però doneu la victòria als infants de França!
Articles relacionats
L'arbre de Nadal
Mirem els nens els dies de Nadal, la il·lusió, les rialles, la innocència, els ulls que ho miren tot per engolir-ho tot... I, en algun moment, recordem enyorats aquell temps que els nens érem nosaltres, oi? Doncs d'això parla el poema d'aquesta setmana, de la poeta austríaca Christiane Rosalia Frideriks, que signava les seves obres com Ada Christen.
Campanes de Nadal
Hem arribat a la setmana de Nadal i, com és tradició a Liederabend, encetem una sèrie de tres entrades (breus, que prou enfeinats anem tots aquests dies) amb tres cançons que giren entorn les festes nadalenques.
La nadala del mico
L'orguenet va ser un instrument musical molt present al carrer a final del segle XIX i començament del XX. La seva popularitat tenia sobretot tres motius: es podia traslladar fàcilment perquè anava muntat sobre rodes, la música que produïa es podia sentir a una certa distància i, el més important de tot, no calia saber de música per tocar-lo. La part principal de l'orguenet era un cilindre metàl·lic on es gravaven les melodies, i per fer-lo sonar només calia fer rodar una maneta, la mecànica de l'aparell [...]
