Fuig amb mi

Kathleen Newton a una taverna a la vora del Tàmesis - J. Tissot

No us sabria dir si Tragödie és una cançó en tres parts o un petit cicle. La trobem publicada dins de Romanzen und Balladen IV, com a número 3 (és a dir, no com a números 3, 4 i 5), però és poc habitual que la sentim interpretada completa, ni tan sols en els enregistraments, ja veurem per què. De fet, l'única cançó (o part) que escoltem de tant en tant als recitals és la primera.

Tampoc és clar si Schumann pretenia que s'interpretés sencera. Sabem que, a l'època, quan les interpretacions eren majoritàriament domèstiques, no donaven tanta importància a aquestes coses, però és que aquesta cançó (o cicle) té una història peculiar, que també miraré d'explicar-vos.

Així que he pensat que si em refereixo a Tragödie com a tríptic, ens entendrem tots: un tríptic podem apreciar-lo per parts, però no l'apreciarem com cal si no el considerem íntegre. I, amb aquesta precisió feta, començo a estirar el fil.

El 27 d'octubre de 1841, Robert Schumann escrivia al seu diari que havia compost “Tragödie, amb poemes de Heine, per a diverses veus i orquestra” i afegia: “el meu primer intent de composició de cant amb orquestra”. L'obra la va esmentar algun cop més en entrades posteriors, però no la va publicar, i no se'n va saber res més fins que el 1847 la va incloure, com us comentava, en l'opus 64, en la versió que coneixem per a veu i piano.

Tragödie parteix d'un poema de Heinrich Heine en tres parts, que es va publicar per primera vegada el 1829 en un anuari per a senyores, el Taschenbuch für Damen, una d'aquelles publicacions fetes amb molta cura, pensades com objectes de regal, que recollien lectures que interessaven a les destinatàries i els estalviaven d'altres “poc apropiades”. Malgrat que això ara ens grinyoli, val a dir que sovint s'hi trobava la millor literatura, i que aquestes publicacions també les llegien senyors, com ara Robert Schumann, que va fer servir aquesta primera versió per a la seva obra. Més tard, el 1834, Heine va incloure el poema al primer volum de Der Salon, una sèrie que va concebre com una mena de revista literària on publicava obres de diversos gèneres, i finalment Tragödie es va publicar a Neue Gedichte (1844), l'últim poema de la segona part, Verschiedene.

La primera cançó del tríptic, Entflieh mit mir und sei mein Weib [Fuig amb mi i sigues la meva dona] és la més coneguda. El poema conté les paraules d'un home que mira de convèncer una dona perquè ho deixi tot i fugi amb ell, una decisió difícil en qualsevol cas i encara més a principis del segle XIX: si la noia marxava d'aquella manera de casa, sense la benedicció dels seus pares, el més probable és que no tornés a veure'ls mai més, ni tan sols podria tornar al poble sense ser jutjada. Afegim-hi la incertesa del futur, i podem imaginar la seva cautela, per més que s'estimi l'home.

Així que ell ha de desplegar tota la seva persuasió, amb una mica de xantatge emocional inclòs; a les imatges tendint a hiperbòliques del poeta li afegim la passió de Schumann, i tenim una d'aquelles cançons irresistibles, que arrosseguen, que l'escoltes una vegada i ja no l'oblides. La primera estrofa és tota ella foc (el compositor ho indica així a la partitura, “Rasch und mit Feuer”, ràpid i amb foc) i l'amant avança; a la segona estrofa adopta un to més persuasiu, però igualment apassionat, segurament veient els dubtes de l'estimada. El poema acaba aquí, però Schumann encara repeteix la vehement primera estrofa.

Aconseguirà ell vèncer les reticències d'ella? Doncs això ho sabrem la setmana vinent, perquè l'entrada tan llarga que m'estava quedant la convertiré en tres entrades més breus que publicaré, si tot va bé, en tres setmanes consecutives. De moment, deixeu-vos arrossegar cap a una nova vida per Entflieh mit mir und sei mein Weib en la versió de Florian Boesch i Malcolm Martineau.

Entflieh mit mir und sei mein Weib

Entflieh’ mit mir und sei mein Weib,
Und ruh an meinem Herzen aus!
In weiter Ferne sei mein Herz
Dein Vaterland und Vaterhaus!

Entflieh’n wir nicht, so sterb’ ich hier
Und du bist einsam und allein;
Und bleibst du auch im Vaterhaus,
Wirst doch wie in der Fremde sein.

Fuig amb mi i sigues la meva dona
i reposa al meu cor;
que lluny a l’estranger, el meu cor
sigui la teva pàtria i la teva casa paterna.

Si tu no fuges amb mi, aleshores jo moriré aquí
i tu et quedaràs tota sola;
i encara que romanguis a la casa del pare,
serà com si visquessis en terra estrangera.

(traducció de Salvador Pila)