A mercè del vent

Andante. Andantino. Adagio. Andante molto moderato. Aquestes són indicacions de tempo usuals a les mélodies de Gabriel Fauré; són cançons lentes, tranquil·les, íntimes. Per això crida l'atenció trobar-se en un recital amb una cançó de Fauré que porta la indicació allegro energico.

La cançó és Fleur jetée [Flor gitada], i el poema és d'un habitual de Fauré, Armand Silvestre. Trobem aquests versos a Les ailes d'or [Les ales d'or], publicat el 1890; en concret, a la quinta part, Vers pour ètres chantés [Versos per ser cantats]. Si ens fixem en les dues mélodies de Fauré amb poema de Silvestre que hem escoltat fins ara, Notre amour i Le secret, ens adonarem que al poemes hi ha un patró: totes les estrofes comencen amb les mateixes paraules, o s'hi repeteix el vers inicial, o el final. Això els dona un ritme particular que Fauré aprofita i realça amb la seva música. A Fleur jetée hi trobem també un patró: cadascuna de les tres estrofes, de sis versos, acaba amb els dos versos amb què començava. Només a la tercera estrofa, al final, el poeta hi fa un petit, però significatiu canvi.

El poema ens parla de la fi d'una relació: la flor que va ser testimoni de l'amor, collida en un moment de felicitat, es converteix en el símbol de la pèrdua. Fauré recull la desesperació de la veu poètica i compon una cançó vehement. Qualsevol comentari que llegim sobre Fleur jetée parla de la semblança amb Erlkönig de Schubert i, certament, els acords que hi sentim a l'acompanyament ens hi fan pensar. La desesperació present a totes dues cançons té un caràcter molt diferent, però el breu preludi de Fleur jetée ens avança, gràcies a Schubert (i a Fauré, que no devia triar el motiu perquè sí) el caràcter de la peça. La línia vocal comença amb forte, impetuosament, i durant la primera estrofa pràcticament no se'n mourà.

La segona estrofa presenta temes nous i comença en piano; és un canvi d'atmosfera que serà breu, perquè els crescendi ens portaran de nou cap al forte. Fauré afegeix repeticions a les que ja hi ha al poema, de manera que, a efectes pràctics i musicals, tenim una estrofa de quatre versos que es repeteix sencera. A la tercera estrofa, la línia vocal reprèn, bàsicament, la música de la primera. Fauré hi afegeix també repeticions: després de cantar per segona vegada "Que le vent qui te sèche", quan la cançó, segons el poema, hauria d'acabar, es repeteixen les paraules "O pauvre fleur", abans que el cantant digui, per tercera vegada, "Que le vent qui te sèche" i acabi amb un dramàtic "sèche mon coeur". Les repeticions, tant les que fa el poeta com les que fa el compositor; el nerviosisme de l'acompanyament, i les dissonàncies que s'hi senten transmeten plenament la ràbia i el desencís de la veu poètica. És com si Fauré hagués compost tota la vida cançons del que amb uns amics anomenàvem “gènere tremend”.

Però, com sabem, no era el cas. Gabriel Fauré va compondre aquesta cançó el 1884, quan estava a punt de fer quaranta anys, i la va publicar l'any següent. El recull, l'opus 39, tenia quatre cançons, les tres primeres amb poema d'Armand Silvestre; Fleur jetée n'és la segona i l'única que s'aparta del tarannà habitual. No sabem (o, almenys, no he sabut trobar-ne el motiu) perquè el compositor va fer una música tan insòlita i inesperada, però haig de reconèixer que m'encanta. Us proposo que l'escoltem en una versió esplèndica, la de Simon Keenlyside i Malcolm Martineau.

Fleur jetée

Emporte ma folie
Au gré du vent,
Fleur en chantant cueillie
Et jetée en rêvant.
— Emporte ma folie
Au gré du vent !

Comme la fleur fauchée
Périt l’amour.
La main qui t’a touchée
Fuit ma main sans retour
— Comme la fleur fauchée,
Périt l’amour !

Que le vent qui te sèche,
Ô pauvre fleur,
Tout à l’heure si fraîche
Et demain sans couleur !
— Que le vent qui te sèche,
Sèche mon cœur !

Porta la meva follia
a mercè del vent,
flor collida tot cantant
i gitada somiant,
-- porta la meva follia
a mercè del vent.

Com la flor segada
així mor l’amor.
La mà que t’ha tocat
defuig la meva mà per sempre,
-- com la flor segada
així mor l’amor.

Que el vent que t’asseca
oh pobre flor,
fins ara tan fresca
i demà sense color,
-- que el vent que t’asseca
assequi també el meu cor!

(traducció de Salvador Pila)

 

Articles relacionats

Comments powered by CComment

El lloc web de Liederabend utilitza galetes tècniques, essencials per al funcionament del lloc, i galetes analítiques que pots desactivar.
Inscriu-te al curs de lied!