Fins ara a Liederabend hem escoltat tres cançons a partir del poema de William Shakespeare que comença amb el vers “Come away, come away, death” [Vine, vine, mort], un poema que trobem a Twelfth Night. [Nit de Reis]. En el context de l'obra és una cançó que canta el bufó Festa a petició del seu amo, el duc d'Orsino, que pateix mal d'amors (aquí trobareu un resum de l'argument).
Totes tres peces tenen en comú una cosa (a banda de l'argument, vull dir): van ser compostes durant el segle XX: el 1909, la de Sibelius; el 1937, la de Korngold, i el 1943, la de Finzi. La que us proposo avui, en canvi, es força anterior, del 1859, i ens arriba des d'Alemanya. Des d'Hamburg, concretament, perquè Johannes Brahms la va compondre per al Hamburger Frauenchor, un cor de dones que havia fundat ell mateix uns mesos abans i es va disoldre el 1863, quan el compositor va deixar la ciutat per anar a viure a Viena.
Lied von Shakespeare (coneguda també pel primer vers, Komm herbei, Tod) és el segon dels Vier Gesänge für Frauenchor, op. 17; ja veieu que Brahms no fa servir el text original, sinó que recorre al traductor de referència de Shakespeare ja des de finals del segle XVIII, August Wilhelm von Schlegel (anys més tard hi tornaria per compondre els Ophelia-Lieder). La cançó és estròfica, i té, com la resta de cançons del recull, un acompanyament poc habitual: dues trompes i arpa. Trobo que és una cançó molt bonica i que afegeix un punt de vista molt diferent a les interpretacions que havíem escoltat fins ara d'aquest lament; l'escoltarem en la versió del RIAS Kammerchor dirigit per Marcus Creed, amb els trompistes Stefan Jezierski i Manfred Klier i l'arpista Marie-Pierre Langlament. Espero que us agradi!
Komm herbei, komm herbei, Tod,
Und versenk’ in Cypressen den Leib;
Lass mich frei, lass mich frei, Not,
Mich erschlägt ein holdseliges Weib.
Mit Rosmarin mein Leichenhemd,
O bestellt es!
Ob Lieb’ ans Herz mir tötlich kommt,
Treu’ hält es.
Keine Blum, keine Blum süß,
Sei gestreut auf den schwärzlichen Sarg;
Keine Seel’, keine Seel’ grüß
mein Gebein, wo die Erde es verbarg.
Um Ach und Weh zu wenden ab’,
bergt alleine
mich, wo kein Treuer wall’ ans Grab
und weine.
Vine, vine, mort,
i deixa’m reposar sota el trist xiprer;
Vola, vola, alè,
una cruel i bella donzella em lleva la vida.
La meva mortalla blanca guarnida de teix,
oh, prepara!
El paper de mort, ningú altre tan sincerament
l’haurà fet.
Cap flor, cap flor dolça
s’espargeixi sobre el meu taüt negre;
cap amic, cap amic saludi
el meu pobre cos, allà on els meus ossos seran llançats;
Per salvar un miler de sospirs,
porteu-me allà
on l’amant sincera no trobi mai la meva tomba
per plorar-hi!
