Arribem a l'última part de Tragödie. La setmana passada us deia que el poema de la secció central, Es fiel ein Rief in der Fühlingsnacht, no era original de Heine sinó que, com ell mateix explicava, era una cançó tradicional. Us deia també que a la versió recollida per Anton von Zuccalmagio d'aquesta mateixa cançó hi havia una quarta estrofa que s'afegia a les tres recollides per Heine. És aquesta:
Umschlingen sich zart wie sie im Grab,
Der Reif sie nicht welket, nicht dörret.
que s'abracen tan tendrament com ells a la tomba,
la gebrada no les marcirà, no les assecarà.
Les floretes blaves del poema podrien ser els nomoblidis de la fotografia que il·lustrava l'article anterior; aquestes flors (Myosotis n'és el nom botànic) creixen per tot Europa, reben el mateix nom comú en moltes llengües, i són un símbol de l'amor fidel. En la tercera secció del seu tríptic, Heine recull la idea de la tomba guarnida per la naturalesa, però en el seu poema, en lloc de les humils flors silvestres, s'hi alça un til·ler.
Perquè aquest arbre arribi a tenir l'aspecte imponent i alhora acollidor que té a l'Europa central (fixeu-vos com, de lluny, l'estampa impressiona, i de prop, les branques més baixes conviden a festejar-hi) calen bastants anys, i això ens dona la idea que els amants de Tragödie van viure fa molt de temps. Que el til·ler encara sigui un arbre jove ho podem descartar, perquè a sota s'hi asseu una parella: “el mosso del moliner i la seva estimada” (i això ens trasllada a un altre cicle, oi?) .I aquesta parella, que esperem que tingui més sort a la vida que els malaurats protagonistes de Tragödie, percep la tristesa que desprèn el lloc on s'estan, i plora sense saber per què. Potser els amants han estat oblidats, però encara hi ha qui els plany.
De les tres parts de la cançó, aquesta és la que menys s'interpreta, perquè és un duo, i ja sabem el que costa reunir dos cantants sobre l'escenari. És curiós perquè, quan és el cas, ni tan sols se sol cantar com a propina. “Auf ihrem Grab, da steht eine Linde” té, novament, un aire tradicional, però Schumann la fa una mica més variada i una mica més sofisticada. La primera estrofa la canten totes dues veus alhora, tenor i soprano, i tots dos parells del quartet comparteixen, més o menys, la mateixa música. A la segona estrofa, la música s'allunya més de la que sentíem fins ara; el tenor canta sol els versos imparells, i tots dos canten els parells. La cançó, i el tríptic, es tanca amb un postludi bastant llarg, si el comparem amb la durada de la peça.
A la primera part d'aquesta minisèrie us deia que Tragödie havia estat el primer intent de Schumann de cant amb orquestra, i que no havia arribat a publicar-lo. Durant molts anys això se sabia només pels diaris del compositor, perquè no hi havia cap rastre de la partitura. Fins que el 1991 va tornar a la llum pública, quan el Heinrich-Heine-Institut de Düsseldorf la va adquirir en una subhasta (per quantes mans devia passar fins llavors?); aviat va estar editada, i el maig de 1992 es va estrenar en aquella ciutat; els intèrprets van ser la soprano Inga Fischer, el tenor Andreas Ficher, i la Robert-Schumann-Kammerorchester. No sé si s'ha tornat a interpretar (espero que sí) i no en conec cap enregistrament. Benvolguts lectors, si disposeu de més informació sobre la versió orquestral de l'obra, la compartireu?
Mentrestant, escoltarem, en la versió per a veu i piano, Auf ihre Grab, da steht eine Linde, interpretada per Mauro Peter i Nikola Hillebrand, acompanyats per Helmut Deutsch.
Auf ihrem Grab, da steht eine Linde,
Drin pfeifen die Vögel und Abendwinde,
Und drunter sitzt, auf dem grünen Platz,
Der Müllersknecht mit seinem Schatz.
Die Winde wehen so lind und so schaurig,
Die Vögelsingen so süß und so traurig:
Die schwatzenden Buhlen,sie werden stumm,
Sie weinen und wissen selbst nicht warum.
A la seva tomba s’alça un til·ler,
damunt del que xiulen els ocells i el vent de ponent,
i dessota, a l’herba verda, seuen
el mosso del moliner i la seva estimada.
El vent bufa tan suau i tan sinistre,
els ocells canten tan dolçament i tan tristos:
els garlaires enamorats callen de sobte,
es posen a plorar i no saben per què.
(traducció de Salvador Pila)
Articles relacionats
Les abraçades (i II)
La setmana passada escoltàvem Mondenschein de Johannes Brahms, i us vaig dir que aquesta setmana en continuaria parlant. Si baixeu un moment al final del text i comenceu a escoltar la cançó d'aquesta setmana, Sommerabend, us adonareu del motiu: després de dos acords introductoris, sentim la veu que canta la mateixa melodia preciosa que sentíem a la segona part [...]
Les abraçades (I)
Si esteu planificant una escapada a Hamburg i us ve de gust anar a un concert, segurament pensareu en l'Elbphilharmonie, un auditori que em té el cor robat. Quan consulteu la programació, però, veureu que la Laeiszhalle, l'antiga sala de concerts de la ciutat, encara n'acull una part. Si mai hi aneu, passeu pel foyer; el trobareu presidit per una escultura de Johannes [...]
El dia m'ha cansat
El 3 de novembre de 2021 vaig començar una sèrie de cançons, “El Buch der Lieder i deu compositors”. La sèrie tenia un pròleg, l'article Buch der Lieder (I), en el qual us parlava d'aquesta col·lecció de poemes de Heinrich Heine, una de les més importants de la literatura alemanya i fonamental en la història del lied. Schubert i Schumann són els compositors que més relacionem [...]
