Les abraçades (I)

Si esteu planificant una escapada a Hamburg i us ve de gust anar a un concert, segurament pensareu en l'Elbphilharmonie, un auditori que em té el cor robat. Quan consulteu la programació, però, veureu que la Laeiszhalle, l'antiga sala de concerts de la ciutat, encara n'acull una part. Si mai hi aneu, passeu pel foyer; el trobareu presidit per una escultura de Johannes Brahms, acompanyada pels bustos de nombrosos músics (a la fotografia que il·lustra aquest article s'hi veuen el del violinista Joseph Joachim i el de Felix Mendelssohn).

L'estàtua de Brahms, de marbre, es va col·locar al foyer el 1909 (l'any següent de la inauguració de l'edifici neobarroc). És obra de Max Klinger, un reconegut artista de l'època que va tenir una bona relació amb el compositor; Brahms li va dedicar els Vier ernste Gesänge com a agraïment per les seves Brahmsphantasies, una col·lecció de quaderns amb il·lustracions que acompanyen una selecció de les seves obres. I em fa la sensació que l'obra transmet l'admiració que Klinger li tenia a Brahms. El compositor apareix envoltat per quatre figures que l'abracen: n'hi ha una que l'abraça pel coll, penjat de l'esquena, com ho faria una criatura; les seves cares queden juntes i Brahms la subjecta pel braç. Dues dones l'abracen per les cames (a la fotografia n'hi ha una que queda amagada, per la perspectiva) i un home madur l'abraça pels peus. De les escultures que conec dedicades a músics, aquesta és la meva preferida. Potser perquè, de vegades, escoltant la música de Brahms, també l'abraçaria.

No diria que Brahms tingués el do de la melodia. A les seves obres hi ha melodies magnífiques, és clar, però, per entendre'ns, no tenia el do de Schubert. El que trobo que sí que tenia era el do de l'oportunitat quan es tractava de fer aparèixer una melodia meravellosa i emocionant, de vegades només un parell de frases, enmig d'una obra. Si parlem de cançons, em refereixo a la melodia que sentim al tercer vers de Feldeinsamkeit o a la segona estrofa de O Tod, wie bitter bist du. O a Mondenschein, la cançó d'aquesta setmana. I quan sento aquestes melodies oportunes i necessaries, abraçaria Brahms amb respecte i agraïment.

El poema de Mondenschein [Claror de lluna] pertany al Buch der Lieder de Heinrich Heine, és el 86è poema de Die Heimkehr, l'immediatament anterior a Die Tod das is die kühle Nacht, també musicat per Brahms. Les dues estrofes ens parlen d'algú trist i fatigat, i de com la claror de la lluna alleuja el seu patiment. El compositor reordena musicalment les dues estrofes, de manera que el lied té tres parts. La primera comença directament amb la veu, sense cap introducció del piano; comprèn els dos primers versos del poema, i reflecteix el pas cansat d'un caminant; la repetició del segon vers insisteix dolorosament en el patiment de la veu poètica. I llavors, quan arriba la claror de la lluna, arriba també la melodia; els quatre versos següents en parlen de consol, i això és, exactament, el que ens diu la música. Els dos últims versos introdueixen també música nova, una coda també bellíssima en la qual es dissol la pena.

Brahms va compondre Mondeschein el maig de 1878, i el va publicar el 1882; és el segon lied de l'Opus 85. Hi ha una altra cosa que us volia explicar sobre aquesta cançó i aquest Opus, però ho deixarem per a la setmana vinent. De moment l'escoltarem en una versió magnífica, la que van enregistrar el 1952 Dietrich Fischer-Dieskau i Hertha Klust. El baríton la va enregistrar posteriorment (almenys) dues vegades més, però, a parer meu, cap de les dues millora aquesta, de quan tenia només vint-i-set anys. Així que espero que disculpareu la qualitat relativa de l'enregistrament i el piano de Klust en segon pla, i que gaudireu de la seva bellesa.