En un sopar que parlàvem de música i va sortir el nom de Barber, l'I. va dir: “Barber? Les Mélodies passagères són seves, oi?” I jo, com que no coneixia les Mélodies passagères, en vaig prendre nota mental.
Per anar fins a l'origen d'aquest cicle ens hem de remuntar fins al maig de 1946, a la primera edició del Festival de Música Primavera de Praga, perquè va ser allà on es van conèixer Francis Poulenc i Samuel Barber. Un parell d'anys després es van retrobar a Nova York, quan Poulenc i Pierre Bernac van fer la seva primera gira pels Estats Units, i va ser durant aquella estada que es van aprofundir tant la seva amistat com l'admiració mútua per les respectives obres. Des de llavors van sovintejar les trobades, bé perquè Poulenc viatjava a Nova York, bé perquè Barber viatjava a París.
Les Mélodies passagères es van començar a gestar probablement a Nova York a començaments del 1950, i Barber les va acabar a París el 1951; les cançons es van estrenar en aquella ciutat el gener de l'any següent i a Nova York el febrer de 1953. Els intèrprets van ser-ne, és clar, Bernac i Poulenc. Barber havia escrit les cançons per a ells i els hi va dedicar; va ser, crec, l'única vegada que va compondre a partir de textos francesos.
No va triar, però, poemes de Verlaine, Apollinaire, Éluard ni cap altre poeta francès. Va triar poemes d'algú que, com ell, no tenia el francès com a llengua materna: Reiner Maria Rilke. Rilke havia estat el secretari d'Auguste Rodin durant els primers anys del segle XX, i imagino que va ser llavors quan va perfeccionar el seu francès. Diria, però, que no va escriure poesia en aquesta llengua fins als últims anys de la seva vida, quan es va traslladar a viure al cantó suís de Valais, el 1921. En aquella època, Rilke va escriure diversos reculls que van quedar finalment inclosos dins la col·lecció Poèmes français.
Barber en va triar cinc per al seu breu cicle –tot plegat dura uns deu minuts–, que publicaria com a op. 27, i nosaltres n'escoltarem la primera, Puisque tout passe, una mena de pròleg: ens ve a dir que, com que tot passa, fora bo acomiadar-nos amb elegància. Espero que us agradi i us convidi a escoltar el cicle complet, que comparteixen el to serè i melancòlic. L'I. me'l va descobrir a mi (gràcies!), i potser jo us el descobriré a vosaltres; els nostres intèrprets seran Gerald Finley i Julius Drake.
Us deixo també un enllaç a la “versió original”, l'enregistrament que van fer del cicle complet Pierre Bernac i Francis Poulenc el 1952 (amb Barber fent de girafulls, tot i que això no ho hauríem de sentir); no té la millor qualitat tècnica, però és un document que volia compartir amb vosaltres.
Puisque tout passe, faisons
la mélodie passagère ;
celle qui nous désaltère,
aura de nous raison.
Chantons ce qui nous quitte
avec amour et art ;
soyons plus vite
que le rapide départ.
Puix que tot passa, fem
la melodia passatgera;
aquella que ens desassedega,
prevaldrà sobre nosaltres.
Cantem a allò que ens deixa
amb amor i art;
siguem més ràpids
que la veloç partença.
(traducció de Salvador Pila)
Articles relacionats
Tot s'ha guarit
Li vaig dir al meu amic J.D. que havia escrit un article al blog sobre Sure on this shining night, i quan vaig buscar l'enllaç em vaig adonar que no hi era. N'estava ben convençuda, que l'havia escrit; devia sorgir algun imprevist i no vaig arribar a fer-ho. Aquesta setmana sí, aquesta setmana us parlaré sobre aquesta cançó, una de les més interpretades de Samuel Barber.
Temps de Nadal
És temps de Nadal. Aquest any el calendari disposa tres setmanes fins el dia de Reis i, com sempre, dedicarem les tres entrades corresponents a cançons relacionades amb el Nadal. Per començar tindrem una de les imatges musicals nadalenques més habituals, la cançó de bressol; al capdavall celebrem el naixement d'un nen. Fins ara n'hem escoltat una de Brahms (Geistliches Wiegenlied), dues de Britten (That jongë child i Balulalow) i una d'Strauss (Weihnachtslied) i avui n'afegirem a la llista una de Barber, A Slumber Song of the Madonna.
Z de zoològic
Senyores i senyors, això s'acaba! Hem arribat a l'última lletra de l'abecedari de Liederabend. Gairebé tres anys després d'aquell "A d'amor", hem arribat a la Z.
Com us deia quan vam arribar a la lletra X, la paraula de la Z va ser amb diferència la més difícil de trobar. Vaig recórrer al diccionari cercant inspiració i a la quarta i última pàgina, quan ja havia perdut l'esperança, hi vaig trobar una possibilitat.
