Si sou lectors habituals de Liederabend, sabreu que quan us proposo una cançó d'un cicle sempre us suggereixo que l'escolteu complet, perquè quan us en presento les cançons d'una en una les trec de context. I, en general, si formen part d'un cicle és per alguna cosa.

Per als primers romàntics, la natura era essencial. Ser-hi era un viatge cap a un mateix, una forma d'autoconeixement. I com que tot just estaven descobrint també la individualitat, en un context en què els individus comptaven poc, el contacte amb la natura era imprescindible per avançar per aquest camí.

Els Wagner i els Wesendonck es van conèixer a Zúric el 1852. Richard i Minna Wagner s'hi estaven de no feia gaire; el fracàs de la revolució de Dresden el 1849 els havia empès a l'exili, primer a París i després a la ciutat suïssa. Otto i Mathilde Wesendonck, per la seva banda, també acabaven d'arribar-hi des de Nova York, on el ric empresari tenia negocis.

La primera cançó de Nadal d'aquest any ho era només pel títol; en realitat, era un crit ple de ràbia en plena guerra. La segona s'hi acostava més, però tampoc no ho era ben bé. Per això he triat, per esperar el canvi d'any i l'arribada dels Reis, una nadala genuïna, amb el Nen Jesús, els pastors, les ofrenes i la joia per l'esperança que acaba de néixer.

El 1823 Fanny Mendelssohn (no seria Fanny Hensel fins a uns quants anys més tard) va compondre vuit lieder a partir de poemes de Wilhelm Müller, tots ells extrets de la primera part del seu recull Sieben und siebzig Gedichte aus den hinterlassenen Papieren eines reisenden Waldhornisten [Setanta-set poemes dels papers pòstums d'un trompa viatger], publicada en 1820 [...]