Vet aquí que Sant Antoni de Pàdua, cansat que els heretges habitants de Rímini ignoressin les seves prèdiques, va anar un dia cap a la vora del mar i va convocar els peixos, que es van anar acostant i col·locant ordenadament, els petits davant i els grans al darrera, tots treient el cap per sentir millor. Sant Antoni els va parlar de Déu i dels nombrosos motius que tenien per donar-li gràcies i els peixos, que escoltaven atentament, van lloar Nostre Senyor. La gent de Rímini, atreta per aquella munió de peixos amb el cap fora l'aigua, van anar cap allà i en veure el miracle van escoltar també Sant Antoni i es van convertir; el sant els va beneir a tots i homes i peixos van tornar cap a casa seva.
No me gusta el lied. Así nos vamos poniendo en situación. Amo la ópera y la música sinfónica con locura, son casi una necesidad vital para mí, pero el lied me resulta un tanto extraño, terra incognita.
Entonces mi mejor amiga me sugiere que puedo aportar algo a este exquisito blog y yo pienso que soy la persona menos indicada para hacerlo. Pero una tarde me planto delante del ordenador y salen estas líneas.
No me gusta el lied. Y sin embargo…
A la partitura de Songs and Proverbs of William Blake (Cançons i proverbis de William Blake), Benjamin Britten hi va escriure la següent dedicatòria: "Per a Dieter: el passat i el futur". Era l'any 1965 i Dietrich Fischer-Dieskau portava vora vint anys de carrera; si feu comptes veureu que havia debutat amb vint-i-pocs anys, acabat de tornar de la guerra, i els enregistraments que tenim d'aquella primera època ja ens mostren un cantant que frega la perfecció, amb una maduresa i una sensibilitat sorprenents en algú tan jove, una mena de miracle vocal. Britten no es va equivocar: després d'aquell 1965 Fischer-Dieskau encara va cantar durant trenta anys més.
Quan escoltem Winterreise (Viatge d'hivern) seguim un home en el seu camí cap al no res, el seu particular descens als inferns. No l'acompanyem perquè ell va sol, no sap fer-ho d'una altra manera i defuig la companyia, però sentim el seu dolor i la seva desesperació. Quan acaba hem assistit a vint-i-quatre escenes marcades per la neu, el glaç i el vent, un viatge interior en el qual les al·lucinacions es combinen amb els records i la lucidesa amb moments de bogeria, des del moment en què l'home emprèn el viatge fins que, rebutjat fins i tot per la mort, es troba amb... qui? Amb el seu jo futur, arraconat i ignorat per tothom? Amb la seva anul·lació com a persona?
In memoriam