Després d'haver escoltat algunes de les deu cançons més tristes ja no ens hauria d'impressionar una nova declaració de tristesa. Però si la cançó es mou a ritme de vals i aquest to festiu es veu interromput per una frase tan dramàtica com la que tanca cadascuna de les seves estrofes, és inevitable sentir-se impressionat. Une tristesse affreuse. No sé ben bé quina seria la millor traducció per affreuse en aquest context. Una tristesa terrible, horrible, espantosa, paorosa... Però ens en fem una idea, oi? Algú que en un dia radiant de primavera, rodejat de gent que beu, riu, estima i és feliç, se sent completament al marge d'aquesta alegria i només fa que repetir que se sent terriblement trist.
Primera entrada de 2013, bon any a tothom! Aquesta setmana tenim l'última de les tres entrades nadalenques, dedicada a la Nit de Reis. I com celebrarem una nit tan especial? Us en donaré una pista: amb el guanyador de dos Oscars.
Quan Goethe va escoltar per primer cop la cançó que Schubert havia escrit a partir del seu poema Erlkönig (El rei dels elfs) el seu comentari va ser:
Johannes Brahms era molt amic del violinista Joseph Joachim, que era qui l'havia presentat als Schumann, Robert i Clara. El 1864 Joachim i la seva dona Amalie va tenir el seu primer fill, Johannes, i Brahms els va regalar una cançó de bressol.
Justinus Kerner (1776-1862) era metge a més de poeta, o poeta a més de metge; va ser el primer en descriure el botulisme i les aplicacions terapèutiques de la toxina botulínica. A més defensava l'acció de la Natura per alleujar les malalties del cos i sobretot les de l'ànima, era un estudiós del sonambulisme i estava molt interessat en l'espiritisme i l'ocultisme. Tot plegat, un senyor ben interessant la poesia del qual no ha inspirat gaire els compositors de lieder; a excepció de Schumann, que va posar música a una vintena dels seus poemes, cap altre dels grans compositors n'ha fet servir més d'un parell o tres.