Aquesta setmana a Liederabend celebrem un aniversari, el nostre: el dia 2 es complia un any des de la publicació de la primera entrada. Gràcies a tots per ser-hi durant aquest temps!
Pels aficionats a les dades, han estat 56 entrades i 61 cançons. Ens han visitat 31 compositors, 43 poetes, 43 cantants i 37 pianistes. La distribució de cançons no ha estat precisament regular, la major part dels compositors només en tenen una ("com és possible que en Tal només tingui una cançó!") i Schubert, també conegut com el rei de la casa, en té quinze.
Els autòmats, ginys mecànics que es movien imitant els humans, van estar molt de moda a finals de segle XVIII. El més famós va ser segurament el Turc, construït per Wolfgang von Kempelen, un autòmat que no és que simulés que jugava a escacs, és que jugava a escacs: va recórrer les corts europees guanyant les partides a tothom que s'hi enfrontava. Amb el temps es va saber que a la taula on s'asseia el Turc s'hi amagava un jugador d'escacs de carn i ossos que era qui manipulava els engranatges per tal que l'autòmat es movés pel taulell. Era obvi? Potser, però hi ha tantes coses que semblen òbvies dos-cents anys després...
L'any 2013 és "any Wagner" i "any Verdi", tots dos van néixer el 1813 i el bicentenari se celebrarà intensament en el món musical. Aquests dos aniversaris fan ombra a d'altres efemèrides de compositors no tan populars, alguns d'ells molt més representatius si ens centrem en la seva faceta com a compositors de cançons. Mirarem que tots ells tinguin cabuda a Liederabend, tot i que, amb aniversari o sense, abans o després aquests autors ens haurien visitat.
L'any 1895 l'escriptor Arne Garborg va publicar Haugtussa (La donzella de la muntanya), un llarg poema èpic on s'hi fonen la natura, el món rural i els personatges llegendaris noruegs. El poema va agradar molt el compositor Edvard Grieg, que aquell mateix any va començar a compondre un cicle de cançons basant-se en alguns dels poemes de Garborg; part de les cançons van quedar inacabades, d'altres es van publicar per separat i finalment el 1898 va publicar el cicle Haugtussa, op. 67, de vuit cançons.
Després d'haver escoltat algunes de les deu cançons més tristes ja no ens hauria d'impressionar una nova declaració de tristesa. Però si la cançó es mou a ritme de vals i aquest to festiu es veu interromput per una frase tan dramàtica com la que tanca cadascuna de les seves estrofes, és inevitable sentir-se impressionat. Une tristesse affreuse. No sé ben bé quina seria la millor traducció per affreuse en aquest context. Una tristesa terrible, horrible, espantosa, paorosa... Però ens en fem una idea, oi? Algú que en un dia radiant de primavera, rodejat de gent que beu, riu, estima i és feliç, se sent completament al marge d'aquesta alegria i només fa que repetir que se sent terriblement trist.