Quilter va néixer el 1877 i el 1896 va marxar a Frankfurt per a perfeccionar els seus coneixements musicals. Allà va conéixer de primera mà el lied i va escriure les seves primeres cançons; juntament amb Elgar, Somervell i Vaughan Williams, forma part de la primera generació que va escriure Art Song. De fet, Quilter s'hi va dedicar gairebé en exclusiva, i bona part de les cançons que va escriure, unes cent, continuen formant part del repertori britànic. Són peces fàcils d'escoltar però alhora elaborades; la veu flueix amb naturalitat i l'acompanyament acostuma a mantenir-se en un segon pla però no és en absolut trivial, al contrari.
Quan escolto cançons de Serguei Rakhmàninov sempre em pregunto com és que són tan poc conegudes, i més tractant-se d'un compositor tan reconegut i popular. Suposo que es coneixen poc perquè s'interpreten poc, i s'interpreten poc perquè els cantants que no són russos tenen una barrera important en l'idioma, i de russos tampoc no n'hi ha tants. Però té cançons tan maques que és una llàstima que no es difonguim més, ja em direu què en penseu quan escolteu la que us presento avui.
Temps era temps que hi havia un compositor, director d'una prestigiosa revista musical, que en els seus articles tractava amb cert menyspreu els col·legues que componien per a veu perquè considerava que "la música per a veu era menys important que la música per a orquestra". El compositor en qüestió es deia Robert Schumann i aquestes paraules les va dir el 1839. El 1840 va escriure vora cent seixanta cançons, més de la meitat de la seva celebrada i reconeguda producció liederística.
Barber va néixer el 1910 i des de ben petit va començar a rebre formació musical. Va ser també un apassionat de la poesia, especialment de la dels segles XVIII i XIX, i de la cultura europea; abans de fer els vint anys ja havia fet el seu primer viatge de formació a Europa i hi va tornar molt sovint. El seu estil va ser qualificat de neoromàntic per alguns, de conservador per d'altres. No es va afegir mai als corrents que a partir dels anys 30 van trencar amb la tradició musical i la seva va ser una elecció conscient: per una banda, desitjava arribar a tantes persones com fos possible, no a les minories que podien gaudir d'un estil més intel·lectual. Per altra banda, considerava el que escrivia com l'evolució natural d'un llenguatge que encara estava molt viu i tenia molt a dir.
De petits tots teníem algun conte que procuràvem evitar quan llegíem el nostre exemplar dels contes de Grimm o de Perrault. A mi no m'agradava gens El flautista d'Hamelí, no perquè tots els nens de la ciutat desapareguessin per sempre més (per a històries sinistres amb canalla era molt millor el Nap Buf) sinó perquè sempre hi havia il·lustracions d'aquestes criatures fastigoses que són les rates. Il·lustracions com la d'aquesta entrada, per exemple.