Quan vaig publicar la llista de les deu cançons més tristes comentava amb una amiga que n'hi havia per triar i remenar i ella em va dir que el que costaria realment seria trobar cançons sobre la felicitat suprema. M'ho vaig prendre com un desafiament i li vaig dir que quan acabéssim amb les més tristes faríem les més felices, el pitjor que podia passar és que la llista tingués tres cançons. Però no, vaig començar a apuntar títols a la llibreta i al final he hagut de descartar-ne unes quantes per deixar la llista en deu.
Apunt autobiogràfic: quan m'arriba un disc nou i no el puc escoltar com cal el poso mentre feinejo per casa i faig una audició a mitges, com qui fulleja una revista abans de llegir-la. Un dia estava mig escoltant un disc i una cançó va fer que m'aturés, deixés el que estava fent (sort que no era el dinar, si no se'm crema) i anés a veure què hi estava passant.
Quilter va néixer el 1877 i el 1896 va marxar a Frankfurt per a perfeccionar els seus coneixements musicals. Allà va conéixer de primera mà el lied i va escriure les seves primeres cançons; juntament amb Elgar, Somervell i Vaughan Williams, forma part de la primera generació que va escriure Art Song. De fet, Quilter s'hi va dedicar gairebé en exclusiva, i bona part de les cançons que va escriure, unes cent, continuen formant part del repertori britànic. Són peces fàcils d'escoltar però alhora elaborades; la veu flueix amb naturalitat i l'acompanyament acostuma a mantenir-se en un segon pla però no és en absolut trivial, al contrari.
Quan escolto cançons de Serguei Rakhmàninov sempre em pregunto com és que són tan poc conegudes, i més tractant-se d'un compositor tan reconegut i popular. Suposo que es coneixen poc perquè s'interpreten poc, i s'interpreten poc perquè els cantants que no són russos tenen una barrera important en l'idioma, i de russos tampoc no n'hi ha tants. Però té cançons tan maques que és una llàstima que no es difonguim més, ja em direu què en penseu quan escolteu la que us presento avui.
Temps era temps que hi havia un compositor, director d'una prestigiosa revista musical, que en els seus articles tractava amb cert menyspreu els col·legues que componien per a veu perquè considerava que "la música per a veu era menys important que la música per a orquestra". El compositor en qüestió es deia Robert Schumann i aquestes paraules les va dir el 1839. El 1840 va escriure vora cent seixanta cançons, més de la meitat de la seva celebrada i reconeguda producció liederística.