Ahir 22 de maig era festa grossa en el món musical, el 200 aniversari del naixement de Richard Wagner. Avui ens afegim a l'homenatge; no tant per la seva rellevància com a compositor de lieder, que és escassa, ni per la seva enorme importància a la història de l'òpera, que no puntua en aquest blog, sinó per motius purament personals: Wagner és imprescindible a la meva vida musical.
Quan vaig incloure Cäcilie a la llista de cançons més felices vaig dir que era una manera irresistible de dir "no saps el que et perds si no véns amb mi". Una cançó exuberant, apassionada, tan seductora que el poeta només podia rebre un sí per resposta. Aquell mateix dia una tuitera em va comentar que trobava que Cäcilie era més un intent desesperat de convèncer que no una cançó feliç. El poeta sempre parlava en condicional, "Si tu sabessis", i no estava tan segura que ella digués que sí; precisament l'encant de la cançó és aquest dubte que ens queda. Llavors vaig pensar que potser la felicitat l'afegim (o no) nosaltres.
Aquesta setmana escoltarem una cançó popular. Us estareu preguntant perquè, si aquest és un blog dedicat a la cançó artística, però veurem que tots dos gèneres tenen punts de trobada malgrat la distància que els separa habitualment.
Quan vaig publicar la llista de les deu cançons més tristes comentava amb una amiga que n'hi havia per triar i remenar i ella em va dir que el que costaria realment seria trobar cançons sobre la felicitat suprema. M'ho vaig prendre com un desafiament i li vaig dir que quan acabéssim amb les més tristes faríem les més felices, el pitjor que podia passar és que la llista tingués tres cançons. Però no, vaig començar a apuntar títols a la llibreta i al final he hagut de descartar-ne unes quantes per deixar la llista en deu.
Apunt autobiogràfic: quan m'arriba un disc nou i no el puc escoltar com cal el poso mentre feinejo per casa i faig una audició a mitges, com qui fulleja una revista abans de llegir-la. Un dia estava mig escoltant un disc i una cançó va fer que m'aturés, deixés el que estava fent (sort que no era el dinar, si no se'm crema) i anés a veure què hi estava passant.