A Ardiente paciencia d'Antonio Skármeta, Pablo Neruda li retreu al carter Mario Jiménez que li hagi enviat a la noia que estima, com si fossin seus, uns versos que ha escrit ell. I el jove li respon: “La poesía no es de quien le escribe, sino de quien la necesita”. Hi pensava mentre preparava aquest article sobre una cançó de Reynaldo Hahn que comença amb les el vers Le ciel est [..]

La interpretació de lied en una traducció cantable no és un costum gaire arrelat avui en dia, però això no ha estat sempre així. Quins són els valors d’entendre el text cantat? Per què no podem recuperar una tradició no tan impensable en altres èpoques, o que sí que són més habituals avui en dia en altres gèneres? (Autor convidat: Robert Garrigós i Castro)

Benvolguts, com us deia la setmana passada, faig vacances. Si la tecnologia es comporta, dimecres us arribarà puntualment aquesta segona postal sonora des d'una preciosa ciutat europea.

Benvolguts, aquests dies faig vacances, per això us envio una postal musical, vinculada no a un lloc sinó a una veu, la de Fritz Wunderlich. Ahir feia cinquanta-vuit anys de la mort del tenor als trenta-cinc, i la setmana vinent en farà noranta-quatre del naixement. Com cada any, a Liederabend ens aturem per recordar-lo i agrair-li la música.

Als anys 80 del segle XIX Antonín Dvořák era un compositor en plena maduresa, conegut no només als països d'àmbit alemany sinó també a la resta d'Europa i als Estats Units; l'estrena de l'Stabat Mater a Londres el 1883 l'havia convertit en un autor aclamat i reclamat al món anglosaxó.