Cinc mesos ja de blog i encara no hem escoltat Brahms; no perquè no m'agradi ni perquè no tingui cançons destacables, m'agrada molt i és un gran compositor de lieder, sinó perquè... no sé, perquè el temps passa molt de pressa. Alguns lectors m'heu dit que trobaveu a faltar aquest compositor o aquell altre, però així com dic "cinc mesos ja de blog" dic també "només cinc mesos de blog"; vindran aquests compositors que trobem a faltar i molts d'altres. De moment comencem per posar remei a l'absència de Johannes Brahms.
Hi ha molts fragments d'òpera o de música clàssica que són coneguts pel gran públic tot i que, si féssim una enquesta al carrer, segurament molts dels enquestats no sabrien situar-los correctament. Són peces que s'han "independitzat" perquè s'han anant fent molt més populars que l'obra que els conté, s'han fet servir com a banda sonora de pel·lícules o en anuncis, s'han versionat en cançons populars, etc, de vegades tan disfressades i maltractades que potser fóra millor que no s'haguessin popularitzat, però bé, aquest seria un altre debat.
Siguiendo nuestro camino por la arboleda schubertiana llegamos al más conocido lied con este tema y que se encuentra dentro del magno "Viaje de invierno", una de las obras cumbres de Schubert, sobre versos de Müller. Número 5 en el orden del ciclo, Der Lindenbaum es el primero de los lied del ciclo que está en tonalidad mayor, generalmente unida a un sentimiento de alegría. El tilo es aquí un recuerdo asociado a la seguridad, a la tranquilidad, a todo aquello que el poeta añora y que le ha vuelto la espalda ahora. Un recuerdo feliz que contrasta con la cruda realidad, reflejada en “el viento frío” que azota su rostro. Ese viento que le obliga a seguir su “viaje” sin que el rumor del tilo le de ya paz.
Durant les darreres setmanes s'han anat fent públiques les noves temporades dels principals auditoris d'Europa i n'he anat destriant els recitals de lied. La seva presència al Palau de la Música Catalana, El Gran Teatre del Liceu i L'Auditori és ben escassa; si no se m'ha escapat res (doneu-me una alegria i dieu-me que sí), entre tots tres sumen tres recitals: un al Palau, dos a l'Auditori i cap al Liceu. La programació liederística dels tres principals auditoris de casa nostra és un desert. D'acord, no espero una programació tan esplèndida com la de Wigmore Hall a Londres, però Barcelona ofereix programació de qualitat en altres gèneres i podria ser així també amb el lied.
Vet aquí que Sant Antoni de Pàdua, cansat que els heretges habitants de Rímini ignoressin les seves prèdiques, va anar un dia cap a la vora del mar i va convocar els peixos, que es van anar acostant i col·locant ordenadament, els petits davant i els grans al darrera, tots treient el cap per sentir millor. Sant Antoni els va parlar de Déu i dels nombrosos motius que tenien per donar-li gràcies i els peixos, que escoltaven atentament, van lloar Nostre Senyor. La gent de Rímini, atreta per aquella munió de peixos amb el cap fora l'aigua, van anar cap allà i en veure el miracle van escoltar també Sant Antoni i es van convertir; el sant els va beneir a tots i homes i peixos van tornar cap a casa seva.