Fa unes setmanes parlàvem de la mala memòria auditiva, de com anem perdent la capacitat d'evocar sons quan només els hem sentit un cop, per molt que ens hagin impactat. Llavors vaig deixar una cosa per comentar-la més endavant per por que l'entrada quedés massa llarga, i aquesta setmana que la recupero el que em fa por és que l'entrada sembli escrita pel Capità Obvi. Però bé, som-hi, i si us canseu de llegir no marxeu sense escoltar la cançó perquè paga molt la pena.

Al final d'aquella entrada sobre la memòria ens preguntàvem si quan escoltem l'enregistrament d'un recital al qual havíem assistit recuperàvem també les nostres sensacions d'aquell dia. [...]

 

M'agrada el mes de febrer. M'agraden la seva llum i el sol que ja comença a escalfar, m'agrada notar-lo a la cara freda (això en els escassos dies de fred que tenim a Barcelona). M'agrada veure els ametllers i les mimoses florides, les pruneres no trigaran gaire a fer-ho. M'agrada veure com a les branques apunten les gemmes, cada cop més inflades; d'aquí a pocs dies les gemmes s'obriran i la sòbria bellesa dels arbres nus es guarnirà amb brots diminuts. S'ha d'estar a l'aguait si ho volem veure; si badem la primavera esclatarà i cobrirà tot de verd gairebé sense que ens n'adonem. Vivint a un lloc a la vora del mar i amb clima mediterrani, la major part d'arbres i arbustos no han perdut la fulla a l'hivern; suposo que per això m'agrada tant aturar-me a contemplar el pas de les estacions [...]