Perspicaços com sou, benvolguts lectors, ja us haureu adonat que en aquest blog tenim el nostre compositor consentit, que apareix per aquí amb més freqüència que qualsevol altre i que va camí de convertir-se en una mena de compositor resident: Franz Schubert. No negaré que és la meva debilitat i ara hauria de dir allò de "no entenc com pot haver algú que no estimi Schubert", però no és cert, sí que ho entec. És a dir, si hi ha gent que no li agrada el pernil, la xocolata, Mozart o Maria Callas i va tan feliç pel món bé ha d'haver gent que no li agradi Schubert.
Continuem amb el recorregut per les nostres deu cançons més tristes amb la segona de les cançons escrites a partir d'un poema de Friedrich Rückert. La primera era Sei mir gegrüßt, una cançó i un poema escrits el 1822 amb un punt d'ambigüetat sobre el qual vam estar debatent. Aquesta setmana és el torn d'Oft denk'ich sie sind nur ausgegangen (Sovint penso que només han sortit a fora), de caràcter ben diferent i gens ambigu.
Quan un compositor sap com transmetre sentiments, estima les formes clàssiques, té un do per a les melodies, és extremadament sensible i té tendència a la malenconia sembla que només li falti ser al lloc adequat en el moment adequat per ser també un compositor de lieder.
Piotr Ilitx Txaikovski era al moment adequat: havia nascut el 1840, set anys més tard que Brahms, i era també al lloc adequat. No és que Sant Petersburg sigui a tocar d'Alemanya però la Rússia imperial era afí a la cultura alemanya i Txaikovski va viatjar sovint a aquest país des dels vint anys fins a la seva mort el 1893.
Durant el primer terç del segle XX la vida musical a Barcelona va ser intensa; el 1908 s'inaugurava el Palau de la Música Catalana i les seves temporades s'afegien a les del Gran Teatre del Liceu. Aquell mateix any Richard Strauss hi dirigia l'Orquestra Filharmònica de Berlín, el 1920 feia la seva primera actuació l'orquestra Pau Casals, el 1925 s'hi celebrava el Festival Schoenberg ...
En la límpida cabeza de Casandra,
cuyos gritos rompen el silencio,
Pierrot, con aire cínico, está clavando
con ternura un trepanador.