Roses and Tulip in a Glass Vase - Van Thielen
Roses i tulipes en un gerro de vidre (fragment) - J.P. van Thielen
 
"Diuen que assolava els voltants de Montblanc un monstre ferotge i terrible que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l'alè pudent, fins al punt que des de molt lluny, amb les seves alenades enverinava l'aire i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l'estrall dels ramats i de les gents, i per tota aquella contrada regnava el terror més profund."
 
Aquest és el començament del relat que fa Joan Amades al seu Costumari català de la llegenda de Sant Jordi. Avui dia costa de veure el drac com a encarnació del mal, acostumats com estem a veure'l representat amb imatges tendres i divertides (fixeu-vos-hi avui a les parades de roses); costa encara més d'entendre perquè el cavaller Sant Jordi només es va presentar per salvar la filla del rei, deixant que el drac es cruspís alegrement tots els vilatans oferts en sacrifici, però així són les llegendes medievals.

Ens han explicat (tot i que Amades no ho recull) que la sang que brollava de la ferida del drac es va convertir en roses, i nosaltres continuem regalant roses per Sant Jordi, seguint una tradició que es va popularitzar al segle XV a partir d'un costum de la noblesa. És el tercer any que comparteixo roses amb vosaltres; el primer ens la va portar Strauss, el segon va ser Quilter i aquest any és el torn de Haydn, amb Rose rot, Rose weiss (Rosa vermella, rosa blanca).

A finals de 1789, Joseph Haydn va fer el seu primer viatge cap a Anglaterra, i s'hi va estar dos anys i mig; el gener de 1794 hi va tornar, aquest cop per una estada d'una mica més d'un any i mig. En aquelles estades va començar a recollir cançons populars escoceses i gal·leses, arranjant-les amb un acompanyament de piano, violí i violoncel; en va compondre unes quatre-centes per a tres editors diferents: William Whyte, George Thomson i William Napier; al catàleg de Haydn les trobem com a Hoboken XXXIa (les escoceses) i XXXIb (les gal·leses). Rose rot, Rose weiss (rosa vermella, rosa blanca) és la versió alemanya del no. 10 del Hob.XXXIb, que porta el títol original Twyll yn ei boch (The dimpled cheek), més o menys, "la galta amb clotets".

Podríem pensar que la versió alemanya és una traducció del text original anglès (totes les cançons estan cantades en aquesta llengua), però quan llegim els dos textos ens adonem que el que diuen té poc a veure. I així arribem a la curiosa història d'aquesta cançó: resulta que Hermann Löns, un escriptor conegut a la seva època que va morir al començament de la I Guerra Mundial, va publicar el 1911 un volum de poesia, Der kleine Rosengarten. Volkslieder. Setze anys més tard el musicòleg Bernhard Engelke va fer un arranjament de les cançons escoceses i gal·leses de Haydn (desconec si de totes o només d'una part), mantenint l'acompanyament per a trio amb piano i substituint els poemes originals per poemes del llibre de Löhn, i així és com arribem a Rose rot, Rose weiss tal i com la coneixem.

Les cançons escoceses i gal·leses s'interpreten molt poc però tenim la sort que Fritz Wunderlich en va enregistrar unes quantes en la seva versió alemanya, entre elles la nostra cançó d'avui. L'escoltarem acompanyat per Heinrich Schmidt (piano), Walter Weller (violí) i Ludwig Beinl (violoncel); escoltarem també Twyll yn ei boch interpretada pel tenor Jamie MacDougall i el Trio Haydn Eisenstadt.

Permeteu-me que dediqui aquestes dues roses blanca i vermella a la memòria d'un amic molt estimat; ens vam conéixer un dia de Sant Jordi i ara ja no en podrem celebrar cap altre plegats. Mozartià com era s'estimava molt la música de Haydn, crec que la cançó que he triat per recordar-lo li hagués agradat.

Que passeu una bona diada de Sant Jordi!
 
 
Rose rot, Rose weiss 
 

Rose weiß, Rose rot,
Wie süß ist doch dein Mund,
Rose rot, Rose weiß,
Dein denk ich alle Stund,
Alle Stund bei Tag und Nacht,
Daß dein Mund mir zugelacht,
Dein roter Mund.

Ein Vogel sang im Lindenbaum,
Ein süßes Lied er sang,
Rose weiß, Rose rot,
Das Herz im Leib mir sprang,
Sprang vor Freude hin und her,
Als ob dein Lachen bei ihm wär,
So süß es klang.

Rose weiß, Rose rot,
Was wird aus mir und dir?
Ich glaube gar, es fiel ein Schnee,
Dein Herz ist nicht bei mir,
Nicht bei mir, geht andern Gang,
Falsches Lied der Vogel sang
Von mir und dir.

Rosa blanca, rosa vermella,
que dolça és la teva boca,
rosa vermella, rosa blanca,
penso en tu tothora,
tothora dia i nit,
que la teva boca em somriu,
la teva boca vermella.

Un ocell cantava al til·ler,
cantava una dolça cançó,
rosa blanca, rosa vermella,
el cor em saltava al pit,
em saltava d'alegria amunt i avall,
com si el teu riure fos a prop seu,
tan dolç sonava.

Rosa blanca, rosa vermella,
què serà de tu i de mi?
Crec realment que nevava,
el teu cor no és a prop meu,
no a prop meu, va per un altre camí,
una cançó falsa cantava l'ocell,
sobre tu i jo.

 
 
Twyll yn ei boch 
 

What have I done that my Mary should fly me?
What is my guilt that with scorn she should eye me?
Tell me, ah! Tell the fond swain who adores thee,
And banish the sorrow of him who adores thee.

Is it a fault for thy beauty to languish,
To sigh and to look on a rival with anguish?
Is it a crime at thy presence to tremble?
Think, think of thy charms, then how hard to dissemble.

Thine are the lilies and thine are the roses
Which Flora, when dressed in full beauty discloses;
Sweet is the smile on thy dimpled cheek glowing;
Bright are the locks o'er thy fair forehead flowing.

Yet if a crime for thy hand to be sighing,
Yet if a crime for thy smile to be dying,
Great is my guilt -- not a mortal will doubt it, --
Yet let me plead that no swain is without it.

Què he fet perquè la meva Mary m'eviti?
Quin és el meu pecat perquè amb menyspreu em miri?
Digues, ah! Digues al tendre amant que t'adora,
i allunya el dolor d'aquell que t'adora.

És una falta per la teva bellesa esllanguir-se,
sospirar i mirar al rival amb angoixa?
És un crim en la teva presència tremolar?
Pensa, pensa en els teus encants, i com és de dur dissimular.

Teus són els lliris i teves són les roses
que Flora, quan lluu la seva bellesa, bada;
dolç és el somriure lluint en els teus clotets;
Lluents sóns els blens sobre el teu bonic front.

Si fos un crim sospirar per la teva mà,
si fos un crim morir pel teu somriure,
gran és la meva culpa, cap mortal no ho dubtaria,
deixa'm adduir que amant ho és sense això.

 

Comments powered by CComment

El lloc web de Liederabend utilitza galetes tècniques, essencials per al funcionament del lloc, i galetes analítiques que pots desactivar.