A finals del llibre segon arriba a la posada a on s'estan Wilhelm i companyia el cavallerís del comte; el comte està esperant la visita d'un príncep al seu castell i com que és aficionat al teatre sembla que la companyia que acaba de formar Melina pot ser un bon entreteniment pel príncep i la resta de convidats durant la seva estada. El comte els contracta i tot i que Wilhelm en principi no forma part de la companyia, l'oportunitat de conéixer de prop la vida de la noblesa fa que s'hi afegeixi. Com li havia promés a Mignon, se l'enduu amb ell, i el mateix fa amb l'arpista. Ja tenim tots els personatges del llibre segon a l'escenari del tercer, el castell del comte; a més del comte i el príncep, allà Wilhelm tractarà la comtessa, el baró, la baronessa i un cavaller, Jarno (l'únic dels nous personatges dels quals sabem el nom).
La segona i última cançó del tercer llibre (al capítol 9) està directament relacionada amb la colla d'actors. L'autor de l'obra que es representarà en honor del príncep és el baró, que tracta directament amb els actors i vol fer valdre la seva expertesa per dir la seva en tots els afers, fent més nosa que servei. A més mostra favoritisme cap a alguns membres de la companyia i això no ajuda la seva popularitat, de manera que un bon dia la gent comença a cantar una cançó que es burla d'ell. Evidentment al noble li fa poca gràcia però al comte li sembla molt divertit i a més està convençut que l'ha escrit el seu actor preferit (perquè el compte té tanta mà esquerra com el baró i no s'està de demostrar els seus favoritismes). L'actor ho nega però no li serveix de res, i una nit de poc no el maten d'una pallissa.
Us podreu imaginar que el comte s'enfada molt, i un dia Mignon corre a avisar Wilhelm que estan a punt d'assotar Friedrich com a responsable de la pallissa. Recordeu Friedrich, el servent de Philine, enamorat d'ella, gelòs de qualsevol que se li acosti? Després de l'últim episodi de gelosia havia marxat, i quan l'einxampen rondant el castell no és perquè hagi apallissat l'actor sinó perquè està buscant Philine. Wilhelm i el cavallerís aconsegueixen convèncer les dames del castell que el noi és innocent, les dames convencen el comte que el perdoni i Friedrich acaba sota la protecció de Wilhelm.
En aquesta història hi intervé encara un altre personatge que hem esmentat abans. Jarno és un militar, mà dreta del príncep, que mostra un gran interès per Wilhelm i li retreu que perdi el seu temps amb aquesta colla d'actors de segona interpretant obres de segona. Wilhelm no coneix Shakespeare i Jarno l'encoratja a llegir-lo, per la qual cosa el noi li està molt agraït. Cap al final de la seva estada al castell el militar intenta que Wilhelm entri a l'exèrcit i marxi amb ell, i està a punt d'aconseguir-ho però comet l'error de tractar amb menyspreu l'arpista i Mignon. Per a Wilhelm és com si Jarno hagués insultat la seva família i rebutja la seva oferta; a partir d'aquell moment el mira amb uns altres ulls i arriba a sospitar, per certs indicis, que va ordenar la pallissa a l'actor. Wilhelm el menysprea tant per haver estat a punt de matar el pobre infeliç com per haver permès que les culpes i el càstig recaiguessin sobre el jove Friedrich.
La cançó dedicada al baró és una de les que menys ha atret els compositors, segurament perquè no la canta cap personatge important (de fet, no sabem qui la canta) i perquè és un escarni, res a veure amb el dolor de l'arpista o la delicadesa de Mignon. De les dues versions que hi ha, les de Hugo Wolf i Artur Rubinstein, escoltarem la del primer, Spottlied interpretada per Dietrich Fischer-Dieskau i Daniel Barenboim.
Ich armer Teufel, Herr Baron,
Beneide Sie um Ihren Stand,
Um Ihren Platz so nah dem Thron
Und um manch schön' Stück Ackerland,
Um Ihres Vaters festes Schloß,
Um seine Wildbahn und Geschoß.
Mich armen Teufel, Herr Baron,
Beneiden Sie, so wie es scheint,
Weil die Natur vom Knaben schon
Mit mir es mütterlich gemeint.
Ich ward, mit leichtem Mut und Kopf,
Zwar arm, doch nicht ein armer Tropf.
Nun dächt ich, lieber Herr Baron,
Wir ließen's bleiben wie wir sind:
Sie blieben des Herrn Vaters Sohn,
Und ich blieb' meiner Mutter Kind.
Wir leben ohne Neid un Haß,
Begehren nicht des andern Titel,
Sie keinen Platz auf dem Parnaß,
Und keinen ich in dem Kapitel.
Pobre de mi!, senyor baró,
enveja us tinc jo pel crostó,
perquè esteu prop de l'emperador,
i també prou pel vosres do
d'un ferm castell sense parió
i pel seu bosc abelliddor.
Senyor baró, pogre de mi!
Enveja jo us faig venir?
Tant el Déu bo m'afavorí?
Mon fat traidor, bé val a dir,
en pobrissó em convertí,
cert també però que amb molt magí.
Potser és millor, senyor baró,
que ho deixem tot tal i com és:
seguiu sent vós noble plançó
i jo el trist fill d'un pobre bres.
Visquem sens v'rí ni embaràs,
no cobegem de l'altre el títol:
ni vós cap lloc en el Parnàs,
ni jo tampoc en el Capítol
(traducció de Josep Murgades)
Comments powered by CComment