Charles Ives (1874-1954) és considerat el primer compositor de cançó americana, entenent com a cançó americana un gènere amb característiques que el diferencien de gèneres establerts prèviament com el lied a Alemanya o la mélodie a França. Abans d'Ives hi havia hagut, és clar, d'altres compositors de cançó de cambra, però el que el fa diferent és que ell es va apartar deliberadament de la tradició europea, no volia que la seva música seguís els patrons que s'ensenyaven als conservatoris.
Això no vol dir que Ives ignorés la tradició europea, també formava part de la seva cultura, i entre les seves cançons trobem per exemple cançons tan alemanyes com Feldeinsamkeit o Ich grolle nicht, que nosaltres coneixem en les versions de Brahms o Schumann. El que fa el compositor és incorporar a la vella tradició el que amb el pas dels anys ha esdevingut tradició americana: els himnes dels serveis religiosos del que havien estat les Trezte Colònies; les cançons de plantació i els espirituals dels esclaus negres; les cançons de cowboys que, alhora, provenien del folklore europeu, especialment l'irlandès; les cançons de minstrel, la llavor del teatre musical americà; i, finalment, la música tradicional índia. Reuneix en la seva obra tota la música que s'havia fet o recuperat a Amèrica en els darrers cent cinquanta anys.
Potser per fer això calia, a més de la feina prèvia dels compositors que havien preparat el camí, un esperit tan original com el d'Ives, massa original per a la seva època; de vegades era tan xocant que van haver d'arribar Copland, Bernstein i Herrmann per reivindicar la seva música. Música que, per cert, componia a les nits i els caps de setmana perquè en horari laboral Ives no era compositor sinó que es dedicava a les assegurances (va començar com a venedor als 18 anys i va acabar tenint la seva empresa).
La cançó que escoltarem aquesta setmana és una bona mostra de la seva originalitat. La va compondre el 1897, als vint-i-tres anys, i el text és seu també. Memories explica dos records de la seva infantesa: el primer és el que hem explicat al començament; pel que descriu Ives, els dos nois no esperen que comenci una òpera sinó nés aviat un espectacle de varietats, amb una banda en lloc d'una orquestra. Els nois estan tan atabalats que la indicació a la partitura és “As fast as it will go”, tot un repte pel cantant. La segona part és tan diferent que semblen ben bé dues cançons independents, però Ives va deixar ben clar que no es tractava d'un error: és una cançó amb dues parts, A. Very Pleasant i B. Rather Sad. Ara el narrador sent una tonada que li recorda un oncle seu, una tonada trista i “tan desgastada com old red shawl”; aquí Ives fa referència a “My mother's old red shawl”, una cançó de Charles Moreland que va ser molt popular a finals del segle XIX. No queda gaire clar, però podria ser que la cançó s'interpretés a l'espectacle que estan veient els dos nois, i així els dos records queden lligats. Sigui com sigui, aquesta segona part que seria tan melancòlica com a cançó aïllada sembla una petita broma per contrast amb la primera.
Memories és una de les cançons més conegudes de Charles Ives, espero que us agradi; he triat la interpretació de Susan Graham i Pierre Laurent Aimard.
A. Very Pleasant
We're sitting in the opera house;
We're waiting for the curtain to arise
With wonders for our eyes;
We're feeling pretty gay,
And well we may,
"O, Jimmy, look!" I say,
"The band is tuning up
And soon will start to play."
We whistle and we hum,
Beat time with the drum.
We're sitting in the opera house;
We're waiting for the curtain to arise
With wonders for our eyes,
A feeling of expectancy,
A certain kind of ecstasy,
Expectancy and ecstasy... Sh's's's.
B. Rather Sad
From the street a strain on my ear doth fall,
A tune as threadbare as that "old red shawl,"
It is tattered, it is torn,
It shows signs of being worn,
It's the tune my Uncle hummed from early morn,
'Twas a common little thing and kind 'a sweet,
But 'twas sad and seemed to slow up both his feet;
I can see him shuffling down
To the barn or to the town,
A humming.
A. Molt plaent
Som al teatre, asseguts,
esperem que s'alci el teló
amb meravelles pels nostres ulls;
estem molt contents,
i no és per menys,
"O, Jimmy, mira!" dic jo,
"la banda està afinant
i aviat començarà a tocar."
Xiulem i taral·legem,
seguim el ritme del tambor.
Som al teatre, asseguts,
esperem que s'alci el teló
amb meravelles pels nostres ulls,
un sentiment d'expectació,
una mena d'èxtasi,
expectació i èxtasi... xst!
B. Molt trist
Aguso l'oïda per sentir una tonada que arribar del carrer,
desgastada com aquell "vell xal vermell",
és un parrac, està esquinçada,
sembla que està arnada,
és la tonada que el meu oncle taral·lejava de bon matí,
era una petitesa prou dolça,
però era trista i semblava que feia anar més lents els seus peus;
el puc veure arrossegant els peus
cap el graner o cap el poble,
taral·lejant.
Comments powered by CComment