O du Entriss’ne mir und meinem Kusse!
Sei mir gegrüsst!
Sei mir geküsst!
Erreichbar nur meinem Sehnsuchtsgrusse!
Sei mir gegrüsst!
Sei mir geküsst!
Du von der Hand der Liebe diesem Herzen
Gegeb’ne! du
Von dieser Brust
Genomm’ne mir! mit diesem Tränengusse
Sei mir gegrüsst!
Sei mir geküsst!
Zum Trotz der Ferne, die sich, feindlich trennend,
Hat zwischen mich
Und dich gestellt;
Dem Neid der Schicksalsmächte zum Verdrusse
Sei mir gegrüsst!
Sei mir geküsst!
Wie du mir je im schönsten Lenz der Liebe
Mit Gruss und Kuss
Entgegen kamst,
Mit meiner Seele glühendstem Ergusse,
Sei mir gegrüsst!
Sei mir geküsst!
Ein Hauch der Liebe tilget Räum’ und Zeiten,
Ich bin bei dir,
Du bist bei mir,
Ich halte dich in dieses Arms Umschlusse,
Sei mir gegrüsst!
Sei mir geküsst!
O tu, separada de mi i les meves besades,
jo et saludo!
jo et beso!
A l'abast només de les meves salutacions anhelants,
jo et saludo!
jo et beso!
Tu, de la mà de l'amor a aquest cor
entregada, tu
del meu pit
arrabassada! Desfet en llàgrimes
jo et saludo!
jo et beso!
Malgrat la distància que, separant-nos cruelment,
s'ha interposat
entre tu i jo,
desafiant el gelós destí,
jo et saludo!
jo et beso!
Com quan en la més bella primavera de l'amor
amb salutacions i besades
venies al meu encontre,
amb l'impuls abrusador de la meva ànima,
jo et saludo!
jo et beso!
Una alenada d'amor esborra l'espai i el temps,
sóc a prop teu,
ets a prop meu,
et tinc presonera entre els meus braços,
jo et saludo!
jo et beso!
Potser era per la repetició dels dos versos Sei mir gegrüßt, sei mir geküßt, gairebé obsessiva, com una mena de mantra. Potser perquè les imatges del poema eren excessives, o perquè la cançó no em transmetia l'amor del poeta sinó la seva solitud, com si hi hagués un divorci entre la lletra i la música. Com que la música de Schubert rarament enganya calia que m'aturés amb calma als versos, i llavors em vaig formar una imatge del poema que m'encaixava perfectament amb la música: el poeta estava cantant algú a qui mai més no tornaria a veure, la separació era definitiva. Els havia separat la mort?
La imatge no té perquè ser correcte, tampoc no sé si podem parlar d'interpretacions "correctes" i "incorrectes", a uns ens semblarà una cançó prou trista com per incloure-la en la llista de les cançons més tristes i a d'altres els semblarà una feliç cançó d'amor, per això us deia la setmana passada que calia parlar-ne. Buscant altres opinions he trobat que per a Brigitte Massin [1], Sei mir gegrüsst "canta el dolor del qui es queda sol, a tocar de la tomba d'una promesa o jove muller estimada, prematurament desapareguda", mentre que per a John Reed [2], "Schubert converteix la hipèrbole oriental i el sentiment eròtic del poema en una serenata idealitzada" i per a Robert Haven Schlauffler [3] és una de les escasses cançons de Schubert que parla d'"amor feliç".
Sei mir gegrüßt és la primera de les sis cançons que va escriure Schubert amb poemes de Friedrich Rückert, totes sis del poemari Östliche Rosen (Roses orientals), publicat el 1822. Rückert, bon coneixedor de la poesia oriental, adapta en aquesta ocasió el gazal, un gènere poètic de temàtica amorosa o eròtica que canta sovint la bellesa de l'amor malgrat les separacions. Pel que fa a la forma, es caracteritza per la tornada que es repeteix a cada estrofa i per la rima lliure excepte per un vers (fixeu-vos que tots els quarts versos de cada estrofa rimen).
El manuscrit de Schubert s'ha perdut i Sei mir gegrüßt no es pot datar amb exactitud, però molt probablement es va interpretar per primer cop per una schubertíada celebrada el 10 de novembre de 1822 a casa dels Bruchmann, amics de Schubert, en motiu de l'aniversari de la mare, "a fi de dissipar si fos possible la tristesa pel record de la malaguanyada Sibyla". Sibyla era una de les filles de la família que havía mort dos anys abans, un motiu més per pensar que la separació que canta el poema és definitiva.
Ara us toca a vosaltres treure les vostres pròpies conclusions sobre l'esperit de la cançó. Sigui com sigui, a mi em sembla una de les cançons més belles que va escriure Schubert, i la podem escoltar en una molt bona interpretació; el vídeo que hem vist pertany al recital que van oferir el juny de 2009 al Gran Teatre del Liceu Ian Bostridge i Julius Drake, un recital íntegrament dedicat a Schubert i que va incloure, entre d'altres, aquesta perla.
[1] Franz Schubert. Obra - Brigitte Massin. Ediciones Turner S.A
[2] The Schubert Song Companion - John Reed. Manchester University Presss
[3] The Ariel of Music - Robert Haven Schlauffler. G. P. Putnam's Sons
