The Meeting of Dido and Aeneas - Nathaniel Dance-Holland
La trobada de Dido amb Enees - N. Dance-Holland

Tenen sentit les celebracions de la música d'un compositor quan arriba un aniversari rodó del seu naixement o de la seva mort? Ens ho preguntem a cada commemoració entusiasta o a cada aniversari que passa desapercebut, és a dir, cada any. En principi, i més enllà de l'homenatge i la sobredosi golafre de música, l'efemèride hauria de servir per difondre l'obra del compositor, i cal perspectiva per saber si ha estat així. Per exemple, la commemoració del centenari de la mort de Schubert el 1928, amb els enregistraments de discos encara a les beceroles, va significar una important revisió de la seva figura i la seva obra. A finals de segle, el 1991, la commemoració del bicentenari de la mort de Mozart va anar acompanyada per un aparell mediàtic gairebé esgotador, però va deixar un munt d'estudis, llibres i enregistraments, entre ells el primer enregistrament complet de la seva obra.

I, entre un i l'altre, no un sinó dos aniversaris rodons van recuperar l'obra d'un altre gran compositor: Henry Purcell. El 1945 se'n complien tres-cents anys del naixement, i el 1959, dos-cents cinquanta de la mort. Malgrat l'immens èxit que havia tingut durant la seva curta vida, la seva obra havia caigut pràcticament en l'oblit. No per a un petit cercle d'estudiosos, però sí per al gran públic; si fa no fa, com havia passat amb Bach fins que el va redescobrir Mendelssohn. Els motius podrien ser similars; tots dos havien viscut en èpoques en què la música que s'escoltava era fonamentalment la contemporània, que a poc a poc s'anava oblidant quan deixava de ser-ho. També en el cas de Purcell van ser compositors que l'havien estudiat amb admiració els qui van posar fil a l'agulla de la recuperació, entre ells Benjamin Britten. Les seves contribucions més conegudes són les edicions, juntament amb Imogen Holst, de l'òpera Dido and Aeneas i la semi-òpera The Fairy Queen, però als aficionats a les cançons ens interessen especialment les seves realitzacions.

Ho he escrit en cursiva perquè no estic segura que sigui una traducció correcta del terme anglès realization, us agrairé si ho teniu més clar que jo i ho voleu compartir. Almenys, el concepte si us el puc aclarir; una realization és "una composició musical que ha estat completada o enriquida per algú que no és el compositor". I això és el que va fer Britten, completar una cinquantena de peces de Purcell que el compositor havia deixat deliberadament incompletes; seguint els usos de l'època, n'havia escrit la part vocal i el baix xifrat i, durant la interpretació, l'instrumentista completava (realitzava) la resta de l'acompanyament. I Britten va escriure aquestes parts inexistents. No era, en absolut, una versió seguint criteris històrics; Purcell havia donat llibertat als intèrprets per expressar-s'hi lliurement, i això és el que va fer Britten, amb amor i respecte per l'obra original, però des del segle XX. Així que va fer-ne versions per a veu i piano, comptant amb les revisions de Peter Pears a les parts vocals.

Les primeres realitzacions són del 1938 i en va continuar fent fins al 1971, tot i que el gruix de la cinquantena de peces les va fer entorn dels dos aniversaris rodons. En un dels seus primers recitals amb Peter Pears van provar d'interpretar-ne una, If music be the food of love i, animats per l'èxit, van incloure durant dècades un grup de cançons de Purcell a tots els recitals. Era una manera de compartir amb el públic l'amor per una obra llavors gairebé desconeguda, al Regne Unit i encara més a la resta d'Europa; gràcies a ells, Purcell es va fer un lloc a les sales de concerts entre Schubert i la resta d'habituals.

La major part de les realitzacions pertanyen a dos reculls: Harmonia sacra, una col·lecció d'himnes religiosos, i Orpheus Britannicus, una mena de selecció de "grans èxits" publicada en dues parts poc després de la mort de Purcell, el 1698 i el 1702. Us proposo, però, que n'escoltem una d'origen operístic; segons m'ha arribat, faré especialment contenta la F., i confio que no serà l'única que gaudirà d'aquesta peça tan coneguda. Sentim When I am laid in earth al final de l'òpera Dido i Enees, que es basa en el conegut episodi de l'Eneida de Virgili. El troià Enees arriba a Cartago quan una tempesta el desvia de la seva ruta; allà s'enamora de la reina Dido, i decideix establir-s'hi. Els déus, però, li recorden a Enees que té el deure de fundar una ciutat; l'heroi marxa i Dido, abandonada, mor.

A l'obra de Virgili se suïcida, mentre que a l'òpera de Purcell, amb llibret de Nahum Tate, senzillament, es mor; les seves últimes paraules són per a la seva confident Belinda, i aquesta és la peça, recitatiu i ària (Thy hand, Belinda - When I am laid in earth) que escoltarem interpretada per Christine Schäffer i Eric Schneider. Potser us vindrà de gust escoltar el disc sencer, Apparition, en el qual els artistes alternen cançons de Purcell/Britten amb cançons de Crumb, entre elles (tot seguit del lament de Dido) The night in silence under many a star, que vam escoltar fa un temps.

 

When I am laid in earth

Thy hand, Belinda,
darkness shades me.
On thy bosom let me rest,
more I would,
but Death invades me;
Death is now a welcome guest.

When I am laid in earth,
May my wrongs create
no trouble in thy breast;
remember me, but
ah! forget my fate.

La teva mà, Belinda,
la foscor m'ombra.
Deixa'm reposar al teu pit;
més voldria,
però la mort m'envaeix;
la mort és ara una convidada benvinguda.

Quan jegui a terra,
que els meus errors no causin
penes al teu pit;
recorda'm, però
ai! oblida el meu destí.

 

Articles relacionats

Afegir comentari

Comentaris (2)

  • lluís emili

    Gràcies per la lliço magistral. L'altre dia va ser la diferència entre valsos i ländler, avui les "realitzacions". Ja ho deia aquella vella que no es volia morir perquè cada dia aprenia una cosa nova.
    També gràcies per la preciosa ària; a mi també m'agrada molt.
    La tinc tan al cap en versions com la de la Kathleen Ferrier, la Janet Baker o la Victòria de los Angeles que aquesta realització no m`ha fet el pes. He trobat a faltar emoció, dicció anglesa i m'ha sobrat pet de veu.

  • Sílvia

    Lluís Emili, jo sempre dic que escoltant lied s'aprèn de tot, de música i dels temes més teòricament allunyats (jo la primera, és clar).

    Les versions que menciones són totes de l'ària dins de l'òpera, si no recordo malament; com bé dius, sona molt diferent (veus i estils a banda). Per poder posar aquí una ària vaig haver de fer marrada via Britten, que la va convertir en cançó (i és una versió que s'enregistra molt poc, tot i que la Christine Schäffer a mi m'agrada).

Cartell Schubertiada 2021

Vols rebre setmanalment les actualitzacions de Liederabend?

Please enable the javascript to submit this form

LIFE Victoria Primavera 2021

Hem parlat dels compositors...

i dels poetes...

Han cantat...

i els han acompanyat...

Sèries

Les deu cançons més tristes
serie tristes
Les deu cançons més feliçes
serie felices
Deu cançons amb cuques
serie cuques
Cançons de Wilhelm Meister
serie Wilhelm
Lied goes pop
serie pop
Abecedari Liederabend
serie abecedari
El Màster en Lied de l'ESMUC ens visita
serie esmuc

Utilitzem cookies per millorar la nostra web i la teva experiència de navegació Llegir més

Accepto