Les berceaux

La vida a mar és dura. Per poc contacte que hi tinguem, podem intuir el fred ficat als ossos a l'hivern, l'enyorança durant les travessies llargues, el perill dels temporals. La tecnologia, els materials moderns i altres recursos disponibles al segle XXI alleugen la vida als vaixells i la fa més segura, però així i tot. Pensem ara a fa cent cinquanta anys, en el que representava llavors fer-se a la mar, en el que ens expliquen la literatura i el cinema.

Per aquella època, el 1865, es va publicar un poema titulat Le long du quai [Al llarg del moll] que, sense fer menció explícita dels riscos, els feia presents a partir de la semblança entre dues paraules: vaisseaux [naus] i berceaux [bressols]. Mentre són a port, les naus no paren atenció als bressols gronxats per la mà de les mares; només quan salpin sentiran com els bressols proven de retenir-los. Els homes a mar, aventurers; les dones a casa amb els nens, plorant. El poeta ni tan sols intenta justificar que els homes marxen perquè no tenen més remei, perquè és el seu deure, perquè han de guanyar el pa per a les famílies que resten a terra. No, els vaixells fugen del port, ens diu la tercera i última estrofa del poema. La segona encara ens ho diu més clarament: cal que les dones plorin i que els homes satisfacin la curiositat de veure món. I després de llegir aquests versos, no sabem si les llàgrimes de les dones són per la pena de la separació, per la por que els seus homes morin, per la impotència davant d'una rival amb la qual no poden competir o per la ràbia de no poder triar elles mateixes si es queden o marxen. O potser no és això el que vol dir el poeta i la meva és només una interpretació actual i fora de context.

Sigui com sigui, uns anys després, el 1879, Fauré va compondre amb aquest poema una mélodie atípica. Coneixem el tarannà tranquil del compositor o, millor dit, de les seves cançons, i ens sobta la inusual exaltació de la veu precisament en aquests versos centrals, "Et que les hommes curieux |Tentent les horizons qui leurrent!" [i que els homes curiosos | temptin els horitzons que els entabanen!], marcats amb un crescendo molto (el primer) seguit d'un forte sempre (el segon) a la partitura. La tònica general de la cançó és, però, tranquil·la, i dibuixa un arc entorn d'aquestes frases; així com el poeta juga amb la similitud entre vaisseaux i berceaux, el compositor juga amb la similitud entre el ritme d'una barcarola, és a dir, d'un vaixell gronxant-se en aigües tranquil·les, i el d'una cançó de bressol, i crea una de les seves cançons més reeixides, Les berceaux.

Les berceaux s'inclou en el segon recull de Vingt mélodies de Fauré i es va publicar dins de l'opus 23 amb altres dues cançons precioses com són Notre amour i Le secret, i l'autor dels versos és Sully Prudhomme; aquesta va ser la tercera i última cançó que el compositor va escriure amb un poema seu. Les dues primeres, del 1875, són una de poc coneguda, Ici-bas!, i la cèlebre Au bord de l'eau, de la qual vam parlar en una de les primeres entrades d'aquest blog. Llavors només vaig dedicar al poeta un parell de línies i avui n'hi dedicaré alguna més, no sigui cas que no tornem a tenir-lo fins d'aquí a uns quants anys.

René François Armand Prudhomme, aquest era el seu nom complet, va néixer a París el 1839. Les fonts que he consultat diuen que va començar a estudiar enginyeria, però una afecció als ulls va fer que en desistir i estudiés dret. No he pogut trobar quina mena de malaltia el va forçar a aquell canvi, potser tenia a veure amb les hores de dedicació? (A l'època de Prudhomme, no ho sé, però quan jo estudiava enginyeria, els estudiants de dret feien la meitat d'hores de classe que nosaltres). Al final es va dedicar sobretot a la literatura; a la poesia, però també a l'assaig, amb un interès especial en la filosofia, la religió i la ciència. Potser us heu preguntat perquè he titulat aquest article La inèrcia, i és perquè els dos últims versos del poema, la referència a la massa dels vaixells retinguda pels bressols, m'han recordat molt a la definició d'aquesta propietat, i perquè em fa la sensació que Fauré, en canviar el nom del poema (un canvi aprovat per Prudhomme), destaca aquest poder d'atracció dels bressols.

Le long du quai està inclòs a Stances et poèmes, el primer llibre de poemes de Prudhomme; aquesta obra, publicada quan el poeta tenia vint-i-sis anys, va tenir una acollida molt bona, i el seu prestigi va anar augmentant amb els temps fins al punt que va ser un dels cinc primers guanyadors del Premi Nobel, el 1901. L'Acadèmia sueca li va atorgar el premi de literatura "en reconeixement sobretot de la seva composició poètica, que prova un elevat idealisme, perfecció artística i una rara combinació de les qualitats del cor i l'intel·lecte." Sembla que hi va haver rebombori (no passa cada any?), i que un grup d'escriptors suecs va protestar públicament perquè consideraven que el guanyador hauria d'haver estat Lev Tolstoi. Sembla també que era impossible que Tolstoi guanyés, perquè cap de les trenta-set candidatures que s'havien presentat el proposava. I sabeu què és el que més em sorprèn, d'aquesta història? Que les imprescindibles candidatures les podia presentar qualsevol, inclosos els escriptors suecs admiradors de Tolstoi que no ho van fer.

Merescut o no el premi, no m'hi ficaré, Sully Prudhomme és avui un de tants noms gairebé desconeguts per al gran públic que tenen un lloc especial al cor dels aficionats a la cançó per poemes com aquest que avui escoltarem interpretat per Patricia Petibon i Susan Manoff. Espero que us agradi, i que n'escolteu altres interpretacions, perquè com sol passar, trobareu diferències considerables en la manera de dibuixar aquest arc que us deia unes línies més amunt.

 

Les berceaux

Le long du quai, les grands vaisseaux,
Que la houle incline en silence,
Ne prennent pas garde aux berceaux,
Que la main des femmes balance.

Mais viendra le jour des adieux,
Car il faut que les femmes pleurent,
Et que les hommes curieux
Tentent les horizons qui leurrent!

Et ce jour-là les grands vaisseaux,
Fuyant le port qui diminue,
Sentent leur masse retenue
Par l'âme des lointains berceaux.

Al llarg del moll, les grans naus
que l'onatge inclina en silenci
no paren atenció als bressols
que la mà de les dones gronxa.

Però vindrà el dia dels adeus,
perquè cal que les dones plorin,
i que els homes curiosos
temptin els horitzons que els entabanen!

I aquell dia, les grans naus,
tot fugint del port que s'empetiteix,
senten la seva massa retinguda
per l'ànima dels bressols llunyans.

 

Articles relacionats

Afegir comentari

Comentaris (3)

  • Charly

    Hello ! In France, the most prestigious Engineering School is the Ecole Polytechnique. It was one of the only one in the XIXth century. As it's also a military school, they have physical tests and will refuse students with serious conditions, including a bad view. Sully Prudhomme could not have been admitted in this school with his eye disorder. Today, the Ecole Polytechnique is still the most prestigious engineering school in France, and one of the only one to include a sport exam in its admission process !

  • Charly

    Thanks for this post about one of my absolute favorite melodies ! Have a nice Christmas :-)

  • Sílvia

    Hello Charly! Thank you for reading and for your explanation. It all fits together now! So, being that the reason, the poor Sully Prudhomme didn't abandon of his own accord, but he was rejected...

    Have a nice Christmas, too!

Cartell Schubertiada 2021

Vols rebre setmanalment les actualitzacions de Liederabend?

Please enable the javascript to submit this form

LIFE Victoria Primavera 2021

Hem parlat dels compositors...

i dels poetes...

Han cantat...

i els han acompanyat...

Sèries

Les deu cançons més tristes
serie tristes
Les deu cançons més feliçes
serie felices
Deu cançons amb cuques
serie cuques
Cançons de Wilhelm Meister
serie Wilhelm
Lied goes pop
serie pop
Abecedari Liederabend
serie abecedari
El Màster en Lied de l'ESMUC ens visita
serie esmuc

Utilitzem cookies per millorar la nostra web i la teva experiència de navegació Llegir més

Accepto