Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. facebook pinterest twitter spotify

email facebook pinterest twitter spotify

Rosa damascena Celsiana - Pierre Joseph Redouté
Rosa damascena Celsiana - P. J. Redouté
 
Dissabte és Sant Jordi i, com cada any, els carrers s'ompliran de roses. Com cada any també, aquesta setmana us porto una rosa en forma de cançó. Per primera vegada podem deduir del poema de quin tipus de rosa es tracta, una rosa damasquina, i estic encantada de la vida perquè és una de les meves preferides. Les roses damasquines van arribar a Europa durant les Croades, al segle XIII; solen ser de color rosa, des del gairebé blanc fins a un rosa pujat, i sovint tenen diferents tonalitats durant la floració. Sempre són colors molt delicats, com ho és el del fullatge, d'un verd clar i mat, i els arbustos es fan notar de lluny, no només per la seva bellesa sinó per l'olor, intensa i inconfusible: quan diem que fa "olor de roses" ens estem referint a l'olor de les roses damasquines. Sabem (o sospitem fortament) que el poeta de la cançó que escoltarem parla d'aquestes roses perquè compara els llavis de la seva estimada amb el color de les roses, damasc. És un color molt especial, que identifica clarament aquestes roses i que realment s'assembla molt al dels llavis, un rosa fort amb un toc de gris.

No he dit el nom del poeta perquè no el coneixem, el poema forma part del recull de poesia d'autors anònims dels segles XVI i XVII The English Galaxy of Shorter Poems, editat per Gerald Bullet el 1942 (d'aquest recull són també alguns dels poemes d'A Ceremony of Carols de Britten). Sí coneixem, és clar, el nom del compositor, William Walton, que s'estrena avui a Liederabend. Walton, que va viure entre 1902 i 1983, té una obra relativament extensa que no és gaire coneguda a casa nostra; els aficionats al cinema segurament el tindreu present com el compositor de la banda sonora de les pel·lícules Hamlet, Ricard III i Enric IV dirigides i protagonitzades per Laurence Olivier.

Anon. in Love (quin nom tan maco, anònims enamorats!) és un cicle de sis cançons estrenat el 1960 que té una característica molt curiosa. Hem parlat molts cops de la relació entre els compositors i els poetes, de com un poema tria l'atenció d'un músic que el converteix en una cançó i de l'estreta relació que hi ha entre paraules i música. Amb Anon. in Love estem en un cas diferent: Walton va delegar en Christopher Hassall l'elecció dels sis poemes (tots sis del recull que hem esmentat) a partir dels quals va compondre el cicle. Em crida molt l'atenció, perquè ho devia fer? No confiava en el seu criteri poètic? Tant li era un poema com un altre? Potser perquè era una obra d'encàrrec? La qüestió es que Hassall, el llibretista de l'òpera de Walton Troilus and Cressida, va triar els poemes d'aquest cicle i els d'un cicle compost dos anys després, A song for the Lord Mayor's Table. Potser esteu pensant que no té tanta importància qui tria els poemes, que el que importa són els resultats. Els resultats importen, no cal dir-ho, però el nom de Christopher Hassall apareix sempre en els crèdits del cicle.

Els impulsors del cicle van ser Peter Pears i Julian Bream, i aquí tenim una altra peculiaritat del cicle: l'acompanyament de les cançons no és per a piano sinó per a guitarra, Bream era guitarrista. El 1971, Walton va estrenar-ne la versió orquestral i el 1990, el compositor Christopher Palmer va publicar un arranjament per a veu i piano, així que podem escoltar-lo en diferents versions. Nosaltres n'escoltarem la primera versió amb els primers intèrprets, Pears i Bream; la nostra cançó, Lady, when I behold the roses, n'és la tercera. Els poemes dels segles XVI-XVII i l'acompanyament de guitarra ens fan pensar en les lute-songs de John Dowland, i la peça certament té aquest aire antic alhora que sona inconfusiblement al segle XX. Espero que us agradi aquesta cançó delicada com ho són les roses de Damasc.

Que tingueu una bona diada de Sant Jordi!
 
Lady, when I behold the roses
 
Lady, when I behold the roses sprouting,
Which clad in damask mantles deck the arbours,
And then behold your lips where sweet love harbours,
My eyes present me with a double doubting;
For, viewing both alike, hardly my mind supposes
Whether the roses be your lips or your lips the roses
.
Senyora, quan contemplo les roses badant-se,
cobrint amb mantells de color damasc el jardí,
i després contemplo els vostres llavis, on el dolç amor s'amaga,
els meus ulls em plantegen un doble enigma;
perquè, veient totes dues coses alhora, la meva ment a penes distingeix
si les roses són els vostres llavis o els vostres llavis les roses.
 
Afegir comentari

Comentaris (2)

  • Salvador Pila

    Gràcies Sílvia,
    un magnífic regal per al dia de Sant Jordi.
    Jo també et desitjo una bona diada!

  • Sílvia

    Gràcies Salvador!

LA CENTRAL - ACADÊMIA DE TARDOR

La Central

Si no us voleu perdre cap actualització, subscriviu-vos al web!

icono newsletter azul22via correu electrònic

icono RSS azul22via feed

Traductor automátic

Cercador

Entrades

Sèrie: Les deu cançons més tristes

liederabend - sèrie cançons tristes

Sèrie: Les deu cançons més felices

liederabend - cançons feliçes

Sèrie: Deu cançons amb cuques

liederabend - sèrie cuques

Sèrie: Cançons de Wilhelm Meister

liederabend - cançons de Wilhelm Meister

Sèrie: Lied goes pop

liederabend - sèrie lied goes pop

Sèrie: Abecedari Liederabend

liederabend - sèrie abecedari

Sèrie: El Màster en Lied de l'ESMUC ens visita

liederabend - sèrie abecedari

Hem parlat dels compositors...

i dels poetes...

Han cantat...

i els han acompanyat...

Entrevistes

 

guidobannerlargo250

Disclaimer

L'objectiu de Liederabend és la difusió del lied, és per això que cada setmana n'escoltem un. Si creieu que s'ha violat el vostre copyright o la vostra propietat intel·lectual, si us plau poseu-vos en contacte amb mi a silvia@liederabend.cat

Utilitzem cookies per millorar la nostra web i la teva experiència de navegació Llegir més

Accepto