Saturno devorando a su hijo - F. de Goya
Saturn devorant el seu fill - F. de Goya

Hi ha cançons que ja arriben a la llibreta del blog amb una data de publicació aproximada. N'hi ha que les anoto a una llista temàtica, no fos cas que arribessin Nadal, Pasqua o Sant Jordi i m'enxampessin sense inspiració. Després hi ha una llista general, a la qual les cançons arriben per diferents camins: les he tornat a escoltar fa poc, les acabo de conèixer o fins i tot n'hi ha que no les conec i me les han recomanades. I, finalment, hi ha les cançons que no cal que les apunti, perquè abans o després en parlaré; són les meves favorites i només esperen el moment adequat. Quan vaig conèixer el programa del baríton Konstantin Krimmel i Doriana Tchakarova per al cicle Schubert Lied vaig veure que havia arribat el moment de Gruppe aus dem Tartarus, quina gran cançó!

Com us deia quan parlava de Die Götter Griechenlands, Friedrich Schiller no era aliè a la dèria per l'Antiga Grècia que hi havia a la cultura alemanya a la seva època, i Gruppe aus dem Tartarus [Grup del Tàrtar] ens remet també a la mitologia. L'inframón, conegut sovint pel nom del seu déu, Hades, era la regió on habitaven els morts; no hi patien cap càstig ni hi rebien cap premi. Molt més avall, si hem de fer cas de Zeus a la Ilíada, a la mateixa distància de l'Hades que ho està el cel de la terra, hi havia el Tàrtar. I aquí sí; aquí, allunyats de tothom, els seus habitants patien les tortures més horribles. Hi anaven a raure els qui havien ofès els déus; com bé sabem, els deus eren venjatius, tenien la pell molt fina i eren intolerants amb els qui cometien els mateixos abusos que ells, així que el Tàrtar era ben ple. Amb el temps, va anar evolucionant cap al que seria l'infern cristià (hi havia també l'Elisi per a qui havia estat virtuós), però originàriament era, sobretot, el càstig reservat als vençuts pels déus, i els primers pobladors en van ser els titans. És el que passa quan perds la guerra.

No era gaire habitual que els mortals vius visitessin l'Hades, era cosa només a l'abast d'herois com Odisseu o gent tan motivada com Orfeu; encara ho era menys que visitessin el Tàrtar, i sembla que Schiller es va inspirar en l'escena de l'Eneida en què Enees hi arriba amb la Sibil·la. El poeta ens implica des de la primera paraula, “Horch” [Escolta], i ens mostra el dolor insuportable que afligeix els condemnats; menciona també el Cocit, el riu que es nodria de les seves llàgrimes, i el pont que sembla la seva única esperança. Però la realitat és implacable, hi seran tota l'eternitat.

Entre l'agost i el novembre de 1817, Schubert va tornar als poemes de Schiller després d'un any i mig i va escriure'n set lieder, el segon dels quals va ser Gruppe aus dem Tartarus, D. 583 (el següent va ser Elysium, l'infern i el cel tots dos seguits). Temps enrera havia provat de fer una primera versió que va quedar incabada, el D. 396; ara se'n va sortir i de quina manera. Abans us deia que era una gran cançó; original, innovadora, amb un tractament de la declamació i l'harmonia que anticipa en unes quantes dècades Wagner i Wolf. I sobretot: Schubert aconsegueix de transmetre l'angoixa del poema de manera similar a com ho havia fet amb Gretchen am Spinnrade o Erlkönig.

El poema de Schiller té tres estrofes, la primera i l'última de quatre versos i la segona de sis; Schubert hi compon un lied durchkomponiert, en el qual podem distingir cinc parts que ens porten des de la crida inicial, “Horch”, fins a l'”Ewigkeit” [Eternitat] que obre els dos últims versos. Els trèmolos del preludi, que ens remeten alhora al brogit del mar mencionat al primer vers i al terror dels condemnats, recorren tota la primera estrofa, declamada; els tres versos següents ens descriuen el dolor i la desesperació. La melodia no ha semblat important fins ara, però en els tres versos següents pren protagonisme; no sé si hi coincidiu, però jo el que hi sento és compassió. Els dos primers versos de la tercera estrofa ens parlen de la pregunta que es fan els condemnats en veu baixa: ja ha acabat el seu turment? El primer cop sí que ho demanen en veu baixa, però el segon cop alcen la veu, i el tercer encara més, fins que tornem a sentir el narrador als dos últims versos, que ens recorda que la condemna és per a l'eternitat. I llavors, aquells trèmolos del preludi que començaven en piano i arribaven fins al fortissimo, els sentim ara a l'inrevés, decreixent fins al pianissimo. Com Enees, ens hem atansat al Tàrtar fins a veure de prop els condemnats i ara ens n'allunyem, i els seus gemecs els sentim cada cop més lluny.

Abans de passar a la música, us explico un petit embolic mitològic. Schiller menciona al poema Saturn i la seva dalla; Saturn és el déu romà vinculat a l'agricultura i el pas del temps i el seu equivalent grec és Chronos. Per la semblança dels noms, aquest es va assimilar amb el tità Cronos, que era qui originàriament duia una dalla, i no precisament per feinejar al tros. Aquesta confusió m'ha vingut molt bé per il·lustrar l'article amb un quadre impressionant, Saturn devorant el seu fill (pintat per Goya pocs anys després que Schubert compongués el lied), que ens recorda la gesta més coneguda del tità, cruspir-se les seves criatures així que naixien (el fill petit, Zeus, se'n va sortir i va fer que el pare vomités, vius, tots els seus germans).

El recital de Krimmel i Tchakarova, que serà demà mateix a L'Auditori, estarà dedicat íntegrament a lieder amb poemes de Friedrich Schiller; com que de la quarantena que n'hi ha se n'interpreten habitualment pocs, serà un dia de descobertes, ja veureu quantes perles hi sentirem! De moment, escolteu si us ve de gust les altres tres cançons del programa que hem escoltat aquí i, naturalment, Gruppe aus dem Tartarus. Demà en gaudirem la versió d'un duo que comença i us proposo d'escoltar la d'un duo que també començava quan la van enregistrar: Simon Keenlyside i Malcolm Martineau.

Gruppe aus dem Tartarus

Horch – wie Murmeln des empörten Meeres,
Wie durch hohler Felsen Becken weint ein Bach,
Stöhnt dort dumpfigtief ein schweres – leeres,
Qualerpresstes Ach!

Schmerz verzerret
Ihr Gesicht – Verzweiflung sperret
Ihren Rachen fluchend auf.
Hohl sind ihre Augen – ihre Blicke
Spähen bang nach des Cocytus Brücke,
Folgen tränend seinem Trauerlauf.

Fragen sich einander ängstlich leise,
Ob noch nicht Vollendung sei?
Ewigkeit schwingt über ihnen Kreise,
Bricht die Sense des Saturns entzwei.

Escolta! Com el brogit del mar furiós,
com un rierol ploraen travessar la roca buida,
gemega des de l'humida profunditat un crit
greu, buit, ofegat pel turment!

El dolor desfigura
llurs rostres, la desesperació arrenca
blasfèmies de llurs goles.
Els ulls són buits, les mirades
s'alcen amb por cap al pont del Cocit,
plorosos segueixen el seu curs infaust.

Es demanen els uns als altres, aterrits, en veu baixa,
encara no ha acabat?
L'eternitat vola per damunt seu fent cercles,
la dalla de Saturn es trenca en dos.

 

Articles relacionats

Afegir comentari

Comentaris

  • No s'han trobat comentaris

Hem parlat dels compositors...

i dels poetes...

Han cantat...

i els han acompanyat...

LIFE Victoria 2019

Sèries

Les deu cançons més tristes
serie tristes
Les deu cançons més feliçes
serie felices
Deu cançons amb cuques
serie cuques
Cançons de Wilhelm Meister
serie Wilhelm
Lied goes pop
serie pop
Abecedari Liederabend
serie abecedari
El Màster en Lied de l'ESMUC ens visita
serie esmuc

Utilitzem cookies per millorar la nostra web i la teva experiència de navegació Llegir més

Accepto