Johannes Brahms era un apassionat de la cançó tradicional i va arranjar-ne un munt, tant per a cor (a cappella o amb piano) com per a veu i piano. Avui n'escoltarem una que existeix en tres versions: les dues primeres, compostes entorn 1864, són per a cor mixt i cor femení, en tots dos casos a cappella (catalogades com a WoO. 34/8 i WoO. 36/1 respectivament); la tercera és la que escoltarem avui, composta per a veu i piano a partir de les anteriors uns trenta anys després: In stiller Nacht, WoO. 33/42 [En la nit silenciosa]. És un dels Volkslieder més celebrats de Brahms; si no el coneixeu, quan l'escolteu entendreu per què; és una autèntica bellesa.
Fa catorze setmanes que escoltem cançons en alemany, potser que canvien de llengua. Aquesta setmana ens passem al francès, amb una mélodie d'Ernest Chausson, Chanson perpétuelle, l'última obra que va acabar: es va estrenar el gener de 1899 i el juny d'aquell any el compositor va morir en un accident, amb quaranta-quatre anys.
Chanson perpétuelle és d'una tristesa profunda, com ho eren bona part de les seves cançons, per a les quals triava poemes sovint elegíacs (és també el cas, per exemple, de Le temps des lilas[...]
Benvolguts, com us deia la setmana passada, faig vacances. Espero que tot funcioni com ha de funcionar i us arribi aquesta postal sonora que us envio des del lloc on m'estic.
Segurament us sorprendrà trobar-vos aquí amb Anton Bruckner, no és un autor a qui associem amb el lied, però resulta que a més de les simfonies, misses i motets amb què l'identifiquem va escriure uns quants lieder, aproximadament vint.
Tinc les maletes a la porta, però no puc marxar de vacances sense aturar-me a recordar Fritz Wunderlich aquesta setmana que es compleixen cinquanta-tres anys de la seva mort. Hi ha tradicions que m'agrada mantenir, i per fer-ho he triat una de les cançons escoceses de Haydn que va enregistrar el tenor, la meva preferida: William and Margaret, Hob. XXVIa:153. O, en la versió alemanya, que és la que escoltarem, Es weiden meine Schafe.
El murmuri de les fulles quan fa aire, la fressa del rierol, l'espetec d'una branca... les remors del bosc ens inquieten quan estem alerta, però semblen part d'una conversa íntima entre nosaltres i el bosc quan el nostre esperit està en pau i ens sentim en harmonia amb el que ens envolta; aquest sentiment, si fa no fa, és el que en alemany es coneix com a waldeinsamkeit. Avui escoltarem Geheimes Flüstern hier und dort, un lied de Clara Schumann que ens parla d'aquest sentiment de comunió amb el bosc.