Liederabend és un espai dedicat a la cancó de cambra. Cada dimecres hi trobaràs al blog un article nou que pot parlar... de qualsevol cosa. Però sempre, sempre, hi escoltarem una cançó.
Vols rebre setmanalment les actualitzacions de Liederabend?
Entre 1912 i 1914, Ralph Vaughan Williams va escriure els Four Hymns, quatre peces que va preparar en tres versions: per a tenor, viola i piano; per a viola i orquestra de cordes, i per a piano i quartet de cordes. S'haurien d'haver estrenat el setembre de 1914, però l'esclat de la guerra ho va impedir i no es van interpretar fins al 1920. Totes quatre cançons tenien textos de quatre [...]
Després que el poeta de Dichterliebe hagi passat pel tràngol de veure com la dona que estima es casa amb un altre, i d'haver-se refugiat al bosc per plorar la seva pena, arriba el moment que ens expliqui què ha passat, exactament. I Déu n'hi do. Perquè no és que ella s'hagi casat amb l'amor de la seva vida, no. Que dius, mira, jo passo pena, però ella és feliç. Resulta que l'amor[...]
Ha arribat el setembre i, amb ell, la nova temporada. I sembla que amb el setembre ha arribat, també, la tardor meteorològica, un fet gens habitual a Barcelona, on la tardor s'ho agafa amb molta calma. Ens llevem amb temperatures agradables, passa un airet fi, el cel està tapat i, quan surt el sol, ja comença a distingir-se una llum daurada i suau. Per celebrar-ho, us porto un [...]
L'adaptació musical més famosa de Wilhelm Tell, el drama publicat per Friedrich von Schiller el 1804, és l'òpera de Gioachino Rossini Guillaume Tell,estrenada el 1829. Famosa, sobretot, per l'obertura perquè, si bé l'òpera a penes es representa, la peça que l'obre se n'ha independitzat i és una de les més populars del repertori clàssic; aficionats i no aficionats reconeixen la brillant música, fins i tot si no saben identificar-la.
Simon Keenlyside va ser tan amable de concedir-nos el 2013 una entrevista a l'amic Alejandro Martínez i a mi. Han passat nou anys i he tingut el plaer de tornar a parlar amb ell de lied. Comparteixo amb els lectors les seves reflexions, i ho faré repartint la conversa en dues setmanes, aquesta i la vinent. Espero que us semblarà tan interessant com m'ho va semblar a mi, i, una vegada més, li agraeixo molt que em dediqués el seu temps.
A quin compositor de trenta-set anys convidaria avui la Filharmònica de Berlín perquè dirigís un programa amb obres seves? Arran de l'èxit assolit a Alemanya per la seva Tercera Simfonia, Charles Villiers Stanford va oferir el 14 de gener de 1889 un concert a Berlín durant el qual va estrenar la Quarta Simfonia i la Suite per a violí i orquestra. El solista va ser ni més ni menys que el gran Joseph Joachim.
Els nens petits es tapen els ulls quan s'enfaden i no volen que els veiem, i els adults evitem mencionar les coses desagradables i inevitables, com si així les féssim desaparèixer o com si només per esmentar-les les invoquéssim. Potser per això, Modest Mussorgski va pensar que al cicle de cançons que estava escrivint li diria Ona [Ella], el pronom que es feia servir sovint a Rússia per referir-se a la mort (смерть, smert) en una època en què la mortalitat era altíssima. El compositor preparava una obra [...]
L'escena la tenim tots al cap: un nen amb una poma al damunt del cap i el seu pare, a, cinquanta passes, que ha de travessar la poma amb una fletxa. És el càstig per haver-se negat a acotar el cap en passar per davant del barret del governador austríac Hermann Gessler, una prova de sotmetiment a la Casa dels Habsburg que s'exigia als habitants de Bürglen (l'alternativa a aquest càstig és l'execució de pare i fill).
Dubtava si proposar-vos d'escoltar Die Löwenbraut, perquè la seva durada va molt més enllà dels dos o quatre minuts habituals; fins i tot va més enllà dels vora sis que dura The Swimmer, la cançó de la setmana passada. Penso, però, que la cançó té el seu interès, i espero que us el sabré transmetre i us animareu a fer una pausa per escoltar-la.
Entrem en les últimes setmanes de l'any, que dediquem habitualment a cançons nadalenques, amb articles més breus. Aquest any també tindrem cançons nadalenques, però serà diferent, ja ho anireu veient; de moment, comencem amb Benjamin Britten.
Benvolguts, ja tenim aquí el 2020. Que tingueu un bon any, si pot ser amb la millor música.
Els qui llegiu l'entrada el matí que surt publicada segurament estareu immersos en valsos i polques i més adormits que desperts; com que hi ha un moment per a cada cosa, gaudiu de la família Strauss i ja arribarà el moment de gaudir de la cançó tan bonica que us porto per tancar les entrades nadalenques d'aquesta temporada.
No sé ben bé com ha anat, però ja és aquí Nadal. I amb ell, tres entrades més breus amb tres cançons nadalenques per avui, el dia de Nadal i el dia d'Any Nou. Aquesta setmana ens la porta el compositor Charles Ives, aquell senyor que de dia venia assegurances i de nit componia. Ives es va mantenir sempre al marge de l'establishment musical, alhora que molt aferrat a la vida quotidiana dels americans, i totes dues coses es reflecteixen a la seva obra; era un esperit lliure, la seva música no només no era gens acadèmica, sinó que sovint era extremadament original.
Mit Myrthen und Rosen es el último Lied de la obra Liederkreis op.24 de Robert Schumann. Por su duración y entidad propia, es el único que se interpreta ocasionalmente por separado, aunque en mi opinión cobra todo su sentido poético si realmente es la culminación del ciclo y de la historia que acontece a nuestro personaje a lo largo de las 8 canciones anteriores.
Imagineu l'última escena d'úna pel·lícula "made in Hollywood": el protagonista és un cantant que ha passat vés a saber per quines peripècies i ara és a l'escenari d'un auditori ple a vessar. El nostre home canta una peça que acaba en un llarg agut en fortissimo i el públic l'ovaciona a peu dret, immediatament, ignorant els contundents acords finals del piano. Quina seria la banda sonora d'aquesta escena? Bé podria ser-ho Ein Traum, d'Edvard Grieg, una cançó que té tots els ingredients necessaris per cridar l'atenció fins i tot dels espectadors de cinema més allunyats d'aquest món, mentre que els més avesats [...]
Tercera i última entrada dedicada a la Schubertíada Vilabertran; amb els recitals d'Anna Lucia Richter i Gerold Huber, Andrè Schuen i Daniel Heide i Christoph Prégardien i Julius Drake completem el repàs de la sèrie d'onze que vam començar fa dues setmanes.
La meva amiga I. em preguntava fa uns dies com era que no dedicava una entrada a l'arribada de la primavera. Li vaig dir que algun cop ho he fet, però no cada any; per una cosa o una altra se'm van passant les setmanes i faig tard. El cert és que això seria fàcil d'evitar, tan fàcil com marcar la setmana a la llibreta, com faig amb altres dates. Pensant-hi una mica més, vaig trobar-ne el motiu; de tant evident, no me n'havia adonat: no m'agrada gaire la primavera. Un dels meus moments preferits de l'any és quan les gemmes semblen a punt d'esclatar a les branques dels arbres i comencen a florir els ametllers; alguna cosa ha canviat, ara el sol escalfa i les tardes són una mica més llargues. Però això no és a la primavera, és a mitjans de gener. Si hi ha sort i venen uns dies de freds al febrer, podem notar l'aire fresc en contrast amb l'escalfor del sol a la cara, un luxe del final de [...]
Reprenem l'abecedari després de l'estiu amb el bon propòsit de fer-ne una lletra al mes. Hem arribat a l'E, que és pels espectadors. Estava previst que aquesta entrada fos, senzillament, per mirar-nos el melic, però vet aquí que fa unes setmanes va haver un incident en un recital que va alterar la placidesa d'aquest text, en parlaré cap al final.
Ja som al setembre, ben tornats tots aquells que heu fet vacances a l'agost. Se suposa que aquesta setmana comença una nova temporada però, malgrat que he encetat un llibreta com correspon, encara no he acabat la temporada anterior ni he fet vacances, així que les meves neurones no acaben de fer-se a la idea que el nou curs és aquí. Permeteu-me que hi aterri progressivament...
Senyores i senyors, avui sí. Avui arribem a la dinovena i darrera entrada d'una sèrie que vam començar fa dos anys, vuit mesos i vint-i-sis dies: la sèrie sobre les cançons d'Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister, de Johann Wolfgang Goethe. Com bé sabeu, les cançons que hi apareixen estan relacionades amb el que hi succeeix, però no ho expliquen; això fa que personatges tan habituals als recitals com Mignon i l'arpista siguin alhora tan desconeguts. Per això un bon dia se'm va acudir de fer una sèrie d'entrades que posés les cançons en context tot explicant l'argument de la novel·la. I això és el que he fet, més o menys, en les divuit entrades anteriors. Dic més o menys perquè, per no abusar de la vostra paciència, m'he limitat a parlar de les històries i els personatges que trobava imprescindibles, deixant-ne fora molta gent i moltes coses interessants; per exemple, Therese [...]
Arribem a les tres últimes entrades de la sèrie sobre les cançons de Wilhelm Meister, si tot va bé ho deixarem enllestit abans que acabi el curs. A l'anterior entrada vam revisar els capítols tercer a vuitè del llibre vuitè, on s'explica la mort i el sepel·li de Mignon. Durant la cerimònia, i amb això acabàven, el marquès, un viatger de pas al castell, veu un tatuatge al braç de la nena i la identifica com la seva neboda. Ja en el novè capítol, el penúltim de la novel·la, l'abat llegeix al grup d'amics la història de Mignon, que el marquès li ha explicat. Us he dit algun cop que la trama d'Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister està plena de girs dignes d'un culebrot oi? Doncs prepareu-vos.
