Schiller, Friedrich

 

 

 

Aquest article es publicarà el primer de setembre, però jo l'estic escrivint en plena Schubertíada. Són setmanes intenses, de feina, de gaudir moltíssim de la música, de recollir impressions, de reflexionar, de prendre apunts per a futurs articles, però difícilment d'asseure's i escriure amb tranquil·litat.

L'escena la tenim tots al cap: un nen amb una poma al damunt del cap i el seu pare, a, cinquanta passes, que ha de travessar la poma amb una fletxa. És el càstig per haver-se negat a acotar el cap en passar per davant del barret del governador austríac Hermann Gessler, una prova de sotmetiment a la Casa dels Habsburg que s'exigia als habitants de Bürglen (l'alternativa a aquest càstig és l'execució de pare i fill).

 

Com us deia quan parlava de Die Götter Griechenlands, Friedrich Schiller no era aliè a la dèria per l'Antiga Grècia que hi havia a la cultura alemanya a la seva època, i Gruppe aus dem Tartarus [Grup del Tàrtar] ens remet també a la mitologia. L'inframón, conegut sovint pel nom del seu déu, Hades, era la regió on habitaven els morts; no hi patien cap càstig ni hi rebien cap premi. Molt més avall, si hem de fer cas de Zeus a la Ilíada, a la mateixa distància de l'Hades que ho està el cel de la terra, hi havia el Tàrtar. I aquí sí; aquí, allunyats de tothom, els seus habitants patien les tortures més horribles.

 

 

Franz Schubert va morir el 19 de novembre de 1883 i aquesta setmana commemorem a Liederabend el 134è aniversari de la seva mort. Tenia 86 anys, i va morir dolçament, com sempre havia cantat als seus lieder: es va adormir un dia després de dinar i la mort el va acollir entre els seus braços per donar-li repòs després d'una vida llarga i profitosa. De tota aquella colla d'amics que havia aplegat entorn seu durant els primers trenta anys de vida només l'acompanyaven Anton Stadler, amic des dels anys de l'internat, que moriria cinc anys després (als 94 anys!) i Eduard Bauernfeld, que moriria el 1890 també a una edat avançada, 88 anys. Tota la resta havia marxat ja; l'estimadíssim Franz Schober, només un any abans. També Grillparzer; algú altre hauria d'escriure el seu epitafi.

 

Dels aproximadament dos-cents lieder que va escriure Strauss, formen part del repertori uns cinquanta; la resta s'interpreten poc als recitals. Podríem dir que és normal, és estrany que tot el corpus d'un compositor formi part del repertori, excepte en el cas de compositors amb un nombre petit de cançons com ara Mahler o Duparc. D'aquesta cinquantena de lieder, la majoria els escoltem més amb acompanyament d'orquestra que amb acompanyament de piano. Normal també, Strauss i Mahler són els “pares” del lied orquestral. Continuem: alguns d'aquests lieder tan famosos que sentim als concerts simfònics, no els va orquestrar Strauss: els van orquestrar altres compositors en vida d'Strauss, sembla que amb el seu consentiment. I una última cosa: dels lieder que Strauss va compondre per a veu i orquestra només quatre s'interpreten amb freqüència.