Un dia, a la mitja part d'un recital on havíem rigut amb alguns lieder, una amiga va arrufar el nas dient que no li havien agradat i que el sentit de l'humor no s'adeia amb el lied. Abans que jo pogués badar boca una altra amiga va dir: "I tant que s'hi adiu! El lied parla de la vida i plora però també riu, com la vida mateixa!". Jo hagués respost a la meva amiga una cosa similar: que la cançó, o la poesia que és l'inici de tot, és un reflex de la vida. Si encara no n'esteu convençuts, deixeu-me que us expliqui una història abans de presentar-vos la cançó d'avui.
La setmana passada escoltàvem Chanson triste d'Henri Duparc, una mélodie de la primera època d'aquest gènere, que va començar pels volts de 1870. Però, què hi havia, a França, abans de la mélodie? O no hi havia cap gènere de cançó? Sí que n'hi havia: el romance.
Heu vist quanta canalla tenim avui? Han vingut a passar amb nosaltres la nit de Reis. A cadascuna de les onze fotos hi ha un nen o una nena que ja ens han visitat abans al blog, com a adults, per il·lustrar musicalment les entrades. Sabeu qui són? Penso que la majoria es reconeixen bé però, és clar, jo tinc informació privilegiada. Un donaré algunes pistes per si de cas.
Fa unes setmanes vaig assistir com a oient a una de les masterclasses per a duos del LIFE Victoria, el professor va ser el pianista Iain Burnside. Vaig compartir-ne les meves impressions a un article a Núvol però vaig reservar els comentaris més específics sobre el lied pel blog. He reordenat els apunts que vaig prendre i d'entre els diferents temes que es van tractar n'he triat i resumit aquests tres: el poema, la relació del cantant amb el públic i la relació entre el pianista i el cantant.
La memòria auditiva és capriciosa; per segons què és sorprenentment bona i per segons què és més aviat un desastre. És sorprenentment bona, per exemple, per recordar una melodia; podem sentir-la més ràpida, més lenta, amb ritmes diferents o amb diferents instruments, pràcticament podem fer-li qualsevol cosa i la continuem reconeixent. I és més aviat un desastre... precisament d'això va aquesta entrada.Cançó de la setmana: Tristesse (G. Fauré) - G. Souzay, D. Baldwin
Després d'haver escoltat algunes de les deu cançons més tristes ja no ens hauria d'impressionar una nova declaració de tristesa. Però si la cançó es mou a ritme de vals i aquest to festiu es veu interromput per una frase tan dramàtica com la que tanca cadascuna de les seves estrofes, és inevitable sentir-se impressionat. Une tristesse affreuse. No sé ben bé quina seria la millor traducció per affreuse en aquest context. Una tristesa terrible, horrible, espantosa, paorosa... Però ens en fem una idea, oi? Algú que en un dia radiant de primavera, rodejat de gent que beu, riu, estima i és feliç, se sent completament al marge d'aquesta alegria i només fa que repetir que se sent terriblement trist.La felicitat era això?
Cançó de la setmana: Au bord de l'eau (G. Fauré) - E. Ameling, D. Baldwin
Transparent. Aquest és el primer adjectiu que em ve al cap per descriure Au bord de l'eau (A la vora de l'aigua). Transparent i subtil com el tul i, posats a fer, voleiant amb la brisa amb la mateixa elegància. Au bord de l'eau és una cançó de Gabriel Fauré, publicada al seu primer recull, Vingt mélodies (Vint melodies). El poema li devem a Sully Prudhomme, que anys més seria el primer escriptor a guanyar el Premi Nobel; es va publicar el 1875 i aquell mateix any Fauré en va escriure la cançó, cosa que ens fa pensar que va quedar impressionat pel poema o, si més no, que hi va veure un text perfecte per a la seva música, malgrat (o precisament per això) la seva mètrica tan particular que va alternant versos de deu i quatre síl·labes.
