Dante Gabriel Rossetti - Aurelia
Aurelia - D. G. Rossetti

És bastant habitual trobar a les cançons d'amor que la veu poètica s'adreça a un amant que és lluny; literalment, per exemple, en el cicle de Beethoven An die ferne Geliebte. Si als amants els cal un missatger que transmeti les paraules i els sentiments, la poesia romàntica li dona la forma d'un element de la natura que pugui salvar la distància que els separa. De vegades són els ocells o altres criatures que volen com les abelles i les papallones; de vegades són els núvols, de vegades els rierols i de vegades, com veurem avui, el vent.

Quan el missatger és el vent, és bastant habitual també que el poema sigui una versió d'un poema àrab o persa, o bé que s'hi inspiri; a la poesia amorosa d'aquestes cultures, el vent suau que bufa des de l'est és portador de joia i esperança, mentre que el vent de l'oest porta incerteses i neguit al cor dels destinataris. Fa un temps vam escoltar (i us en vaig parlar molt breument perquè estava a punt de marxar de vacances) una cançó que segueix aquest esquema, una de les més conegudes de Schubert, Suleika I. El poema, inclòs al Divan occidental-oriental de Goethe (tot i que no és seu), menciona explícitament el vent de l'est; Suleika rep agraïda les bones noves que li porta i l'encoratja a seguir el seu camí per "servir els amics i els entristits".

En el cas de la nostra cançó d'aquesta setmana, Botschaft [Missatge], de Johannes Brahms, no sentim la veu del destinatari sinó la del remitent del missatge. La veu poètica demana al vent que acaroni l'estimada, que jugui amb els seus rínxols, que s'hi entretingui. Li demana també que si ella li pregunta per ell, li transmeti el seu amor. El poema no especifica quin vent portarà el missatge, però, seguint la tradició, molt probablement és també el de l'est, perquè el poema de Georg Friedrich Daumer en versiona un del poeta persa Hafis. Daumer s'havia dedicat durant els anys quaranta a estudiar el misticisme persa i l'Islam, i aquest interès el va dur a publicar, el 1847 i el 1852, dos volums de versions de poemes de Hafis, dels quals Brahms extrauria Botschaft i uns quants més.

El compositor va conèixer la poesia de Daumer el 1863, quan ja feia uns anys que el poeta no en publicava; el seu estudi de les religions i les idees avançades al seu temps li havien causat problemes amb les autoritats i els lectors i a mitjan anys cinquanta s'havia retirat per viure discretament, gairebé com un ermità. Brahms es va entusiasmar amb la seva poesia, i durant els anys següents s'hi va dedicar intensament, defensant-la davant els amics (que no eren pocs) que li manifestaven la seva estranyesa perquè Daumer fos el seu preferit per als seus lieder.

Botschaft, op. 47/1 és una de les perles sorgides d'aquest entusiasme (i n'especifico el número de catàleg per evitar confusions, perquè hi ha un altre lied de Brahms amb aquest mateix títol als Liebeslieder-Walzer). És una peça elaborada que deu l'encant, sobretot, a l'acompanyament. No sé què us semblarà a vosaltres quan l'escolteu, però trobo que el preludi és irresistible; m'imagino una fulla voleiant, impulsada per la brisa que trobem ja al primer vers del poema, un ambient juganer que recorre tota la cançó. Aquesta música que és una delícia per a l'oient pot ser també, però, una trampa per al pianista si en algun moment arriba a oblidar-se de les indicacions "grazioso" i "piano leggiero" de la partitura; en paraules de Graham Johnson, l'acompanyament corre el perill de convertir-se en una "càrrega de cavalleria", una imatge que arruïna qualsevol altra que ens pugui suggerir el text.

Brahms va dividir els dotze versos del poema en tres estrofes musicals. La primera la formen els quatre primers versos, i ens remet al vent jugant amb l'estimada; la petició, gairebé el prec, que no s'apressi, es repeteix. La segona estrofa té només dos versos; el poeta espera que ella demani per ell, i la seva melodia es torna més seriosa. Però quan sentim el missatge que ha de transportar el vent, els últims cinc versos, torna la melodia de la primera estrofa, acabada ara amb aire triomfal amb la repetició de l'últim vers.

Fa un temps parlàvem que en el lied, com en tot, hi ha modes, i cançons com Lob der Tränen, de Schubert, que durant el segle XIX va ser una de les preferides del públic, avui gairebé no s'escolten. Diria que és el cas també de Botschaft, només cal parar atenció als enregistraments que disposem: la majoria són de cantants que fa molts anys que no podem escoltar als escenaris. Sí que n'hi ha de cantants en actiu (algunes de ben boniques), però poques, i trobo que és una llàstima, perquè és una cançó que tindria molt d'èxit a un recital. Així que faig una crida: cantants, afegiu Botschaft al vostre repertori! Pianistes, sé que vosaltres no convertiríeu mai aquesta preciositat en una càrrega de cavalleria, animeu els vostres cantants!

Potser hi haurà sort i algú posarà la partitura al faristol. De moment, nosaltres l'escoltarem interpretada per un duo dels d'abans: el tenor Ernst Haefliger i la pianista Herta Klust. El que us deia, una preciositat.

 

Botschaft

Wehe, Lüftchen, lind und lieblich
Um die Wange der Geliebten,
Spiele zart in ihrer Locke,
Eile nicht hinwegzufliehn!
Tut sie dann vielleicht die Frage,
Wie es um mich Armen stehe;
Sprich: »Unendlich war sein Wehe,
Höchst bedenklich seine Lage;
Aber jetzo kann er hoffen,
Wieder herrlich aufzuleben,
Denn du, Holde, denkst an ihn.«

Vola, brisa, suau i amable,
a les galtes de l’estimada,
juga tendre amb els seus bucles,
i no t’apressis a allunyar-te’n!
Potser et preguntarà llavors
com em va, pobre de mi;
digues-li: “Inacabable és el seu dolor,
molt greu el seu estat;
Però pot ara esperar
tornar a reviure esplèndidament,
car tu, estimada, penses en ell.”

(traducció de Manuel Capdevila i Font)

 

Articles relacionats

Comments powered by CComment

El lloc web de Liederabend utilitza galetes tècniques, essencials per al funcionament del lloc, i galetes analítiques que pots desactivar.